Nora, una biòloga de quaranta anys que fa recerca sobre l’allargament de la vida, es recupera després de patir un càncer de mama. Quan en una ecografia li detecten una petita taca sospitosa a l’altre pit, es bloqueja i eludeix amb excuses una biòpsia aclaridora; cansada de metges i tractaments? Por a la possibilitat d’una metàstasi i la mort? Millor no saber? Llavors comença una frenètica i desesperada relació amb un noi de vint-i-tres anys, sense cap propòsit al cap, i demana espai a la seva parella, que no sap res, per recuperar-se i centrar-se. Crònica d’una crisi de l’edat agreujada per una malaltia.
Si quan estàs més baixa de moral i autoestima, sortint d’una greu malaltia, un noi molt més jove que tu, simpàtic, agosarat, amb un cos perfecte i que consideres molt atractiu, et desitja i et fa proposicions molt directes, què faries?
El que faria un estoic és racionalitzar la situació i pensar que tot plegat és arriscat i que no té futur, que pot fer perillar el teu equilibri i la teva relació de parella i rebutjar la proposta amb bones paraules; això sí, la teva autoestima milloraria. Ara bé, si estàs perduda i desorientada, si fins i tot dubtes de quant temps et queda de vida, si creus que ets un ésser miserable i veus el futur com una incerta boira, potser et llençaries a gaudir del present, tal com faria un hedonista, ja que és l’únic que creus tenir, com si fos “L’últim tango a París”; agafar cada instant sense propòsit, com si fos un somni irreal i en ell es diluís la teva vida. Què hem de fer si el passat ha quedat trencat pel dolor i la malaltia i no som capaços d’imaginar un futur? Doncs abraçar desesperadament aquest miracle efímer que ens ha arribat, viure com en somnis aquest present que se’ns vol escapar sense pensar en res.
El cinema ha retratat sovint relacions de dones grans amb nois joves; deixeu-me presentar-vos un recull. Si no ho trobeu interessant, us podeu saltar tot el paràgraf i seguir amb la pel·lícula:
Potser una de les primeres va ser El graduat, dirigida el 1967 per Mike Nichols, que no deixava gaire bé la Sra. Robinson, una seductora. El 1971 Robert Mulligan en va estrenar una de molt més romàntica, Estiu del 42, on una dona que tenia el marit a la guerra es consolava amb un xicot adolescent de vacances. Aquell mateix any a França, André Cayatte va portar a la pantalla Mourir d’aimer, un cas real que va ser primera plana de molts diaris: una mestra d’escola de la trentena correspon a l’enamorament d’un alumne de 17 anys i acaba a la presó. A Alemanya Ilker Çatak va dirigir I was, I Am, I will be el 2019, que parlava de les seqüeles d’un càncer de mama d’una pilot comercial i l’estat anímic que provoca, com a Viva, i d’un matrimoni de conveniència amb un jove turc. També el 2019, aquest cop a Dinamarca, May El-Touhky va presentar la pertorvadora Reina de cors, on una advocada d’èxit s’enamora del fill adolescent del seu marit; d’aquesta cinta Catherine Breillat va rodar a França un remake el 2023, L’últim estiu. Finalment, també tenim el 2023 la brillantíssima May december, que a casa nostra van titular Secrets d’un escàndol, sobre un cas real que va tenir lloc als Estats Units el 1996 i que també va portar la dona a la presó; si bé, en sortir lliure i assolir el noi la majoria d’edat, es van casar i viuen junts, tal com es veu a la pel·lícula.
En una xerrada sobre la pel·lícula, moderada per la brillant i empàtica Carla Simón, l’actriu i directora Aina Clotet i la guionista Valentina Viso, van explicar que la pel·lícula es va gestar durant la pandèmia i que, des d’aleshores, el guió ha anat evolucionant. Van revelar que el primer esborrany no incloïa el càncer com a factor desencadenant. Fet i fet, cal forçosament una malaltia per estar en hores baixes i necessitar reinventar-se? També van assenyalar que els girs narratius els van incorporar per fer més palès el missatge que volien transmetre. Tal com ho interpreto jo, volien diverses coses:
· Primerament, i tal com elles mateixes expliquen, volen fugir del dramatisme absolut i, per això hi introdueixen tocs d’humor, ja que els drames i les pulsions ens porten sovint al patetisme i des de fora es veu còmic. Tanmateix, aquest difícil equilibri entre el drama i l’humor no sempre acaba de trobar el to adequat.
· En segon lloc, volen normalitzar la diferència d’edat en una relació sexual, sobretot quan la dona és la més gran, una forma de denunciar el caràcter heteropatriarcal de la societat i incomodar alguns espectadors.
· A continuació mostren clarament l’efecte psicotròpic de l’enamorament, com un xut d’adrenalina que anul·la la percepció de risc, empeny a fer coses agosarades i et fa viure en una altra dimensió paral·lela.
· En quart lloc, analitza com podem reaccionar davant de la malaltia i la proximitat, real o sentida, de la mort; com canvien les nostres prioritats i la visió que tenim de la vida. A tall d’exemple, en un cas real que es va publicar a la premsa, una noia a qui havien donat un any de vida es va dedicar a fer l’amor amb tants homes com va poder.
· Finalment, retrata la crisi d’edat, quan prenen consciència que la joventut se’ns escapa i caiem en la il·lusió que només un cos més jove ens la pot retornar. Es posa el focus en el desig femení durant la maduresa, d’una forma completament allunyada dels tòpics que tradicionalment s´associen a la dona, com son el sentiment de culpabilitat, la resignació o de la renúncia al plaer.
Sembla com si Nora no volgués tancar definitivament el capítol de la seva malaltia, com si aquesta mena de superposició quàntica entre la vida i la mort, com li passava al gat de Schrödinger, que és viu i mort alhora fins que no s’obre la capça, li concedís patern de cors per actuar al marge de les regles o convencions, sense haver de ser sempre bona i políticament correcta. El que s’esperaria d’algú en la seva situació seria fer-se la biòpsia, confirmar que ja està curada, donar les gràcies a tots els que li han fet costat i reprendre la seva vida com si rebés una segona oportunitat. Ben al contrari, es llança a una aventura hedonista i egoista, no sols sexualment, sinó també professional: de retor a la feina intriga per aconseguir capitalitzar personalment el treball d’un equip i el talent d’una companya.
La pel·lícula també juga amb molts altres simbolismes: els insectes, el paper atrapa-mosques que s’enganxa als cabells, escarabats que es passegen per sobre la taula amb el plànol de la seva futura casa seva; el punt fastigós i brut. També, suposadament, l’acció té lloc al bell mig d’una sequera conseqüència del canvi climàtic, i l’aigua esdevé un bé preuat. Potser la sequera del seu cos i l’aigua i el fang en què ella es rebolca amb el seu amant.
La fotografia és bàsica, amb colors primaris als espais oberts i interiors il·luminats, neutra, sense gens de gràcia, però esdevé complexa en acostar-se als cossos nus que retrata en primeríssims plans, mostrant-nos el sexe de Nora o els plecs de la cicatriu del seu pit.
Segurament és aquesta una pel·lícula imperfecta, ja que el seu guió ho és: es veu que ha estat apedaçat per aquí i per allà i que no sap com lligar coherentment totes les subtrames que té; que camina sobre el tall de la navalla entre el drama i la comicitat, entre l’erotisme i el fàstic, que vol ser alhora matussera i poètica, que és convulsa, orgànica, corporal i que pretén ser lliure, espontània i vital. El missatge final és que Nora ha de poder ser feliç i lliure dels convencionalismes socials, i que una dona lliure ha de ser egoista i acostumar-se a la soledat, deslliurant-se de la dependència de l’home com a suport o protector.
Un film que pot provocar incomoditat a algunes persones, que no serà comprès per moltes altres, però que al final et va retornant i fa pensar.
Espanya 2026 (1 hora, 52 minuts)
Direcció: Aina Clotet
Guió: Valentina Viso, Aina Clotet
Actors: Aina Clotet, Marc Soler, Navy Dakhli, Lloll Beltran, Guillermo Toledo,…