Jordi Pi

Sempre m´ha agradat el cinema. La primera pel·lícula que recordo haver vist, a part dels dibuixos de Tom i Jerry, va ser “El Princep Valent”, un film de 1954 dirigit per Henry Hathaway, amb Robert Wagner, James Manson i Janet Leigh, segur que a Barcelona la van estrenar uns quants anys mes tard; m´hi va portar la tieta Nuria, no devia tenir ni cinc anys i no vaig entendre res de res. Encara conservo  a la meva impressionable memòria la imatge d´uns Vikings malvats amb unes banyes llarguíssimes al casc i del tenebrós Cavaller Negre; jo era un nen súper protegit que pràcticament no havia sortit de casa i em va colpir sentir la maldat humana i el patiment del protagonista.

Més endavant, els dissabtes per la tarda feien cine al col·legi i jo, com la majoria de nens, hi anava a veure pel·lícules moralment reconfortants, sempre sota la atenta vigilància dels capellans que anaven passejant-se pels passadissos, no fos cas…. Desprès d’això van venir les sessions dobles del diumenge per la tarda  al cinema de barri amb els amics.

Als meus divuit any es va celebrar el primer festival de cinema de Barcelona, una entrada d´aire fresc i llibertat en mig de la censura de la època,  i per primer cop a la meva vida em vaig adonar de que el cine podia ser també art i no sols “entreteniment”, o sigui, alguna cosa per entretenir-se. Les dos pel·lícules que vaig veure i que em van convertir en cinèfil van ser: “L´enigma de Gaspar Hauser”, de Werner Herzog i “Dones Enamorades”, de Ken Rusell. A partir de llavors vaig començar a seleccionar una mica mes.

I van passar uns quants anys en que navegar i regatejar es van convertir en la meva prioritat, si fas regates dissabtes i diumenges, estudies o treballes durant la setmana, no pots anar tant sovint al cinema, malgrat tot no vaig abandonar-ho per complet i un cop cada quinze dies ens les empatollàvem la Laura i jo per alimentar la nostra passió.

Ja treballant i amb criatures el cine va quedar una mica aparcat però mai vam deixar d´anar-hi, fins que un setembre de 2013, el grup dels “Joves” vam anar al festival de  Cinema de Donosti, allà entre pintxo i passejada vam veure un parell de pel·lícules i a partir d´aquell fet vam començar una juguesca: Anar plegats a veure una pel·lícula per després comentar-la sopant, les cosses s´aclareixen força amb un got de vi a les mans.  Amb aquest propòsit vaig començar a escriure cròniques de cine que servissin de punt de partida del debat

1 comentari

  1. Ramon Llop Talaveron

    Fareu la crítica del ”Sol del futuro “?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *