Laura, una jove estudiant de música, pateix un greu accident de cotxe del qual se’n surt miraculosament amb només una esgarrinxada superficial a la pell de l’esquena, però el seu xicot, que viatjava amb ella, perd la vida. És socorreguda per Betty, una dona que viu a peu de carretera, a qui Laura demana si es pot quedar a casa seva; l’estança s’allarga i la tractaran com si fos una més. A poc a poc anirem veient que aquesta família amaga un terrible secret que els trasbalsa i que vicia l’aparentment idíl·lica situació.
El director alemany Christian Petzold tanca, suposadament, amb aquesta pel·lícula la seva trilogia sobre els elements: Ondina, un amor per sempre (2020), dedicada a l’aigua, ja que les ondines eren éssers aquàtics de la mitologia germànica; El cel vermell (2023), centrada en el foc, amb protagonistes encerclats per un incendi forestal. Aquesta està dedicada a la terra i reflexiona sobre la pèrdua, d’un mateix i també del dol.
Tal com ens la mostren al principi, Laura té un neguit interior; no sembla satisfeta ni amb la vida que porta ni amb la seva relació, distant, amb el seu xicot. De fet, l’accident precipita de forma violenta una aturada vital que necessitava urgentment. Tothom ha desitjat alguna vegada que el temps s’aturés, poder desaparèixer de la quotidianitat sense haver de donar explicacions a ningú. Agafar vacances de la vida, tancar l’armari deixant tots els problemes a la nevera per marxar a unes illes desertes on ningú et coneix i ningú sap res de tu. Aquest és el miracle amb què es troba Laura: acollida en una casa i tractada com si fos una filla. Ningú li demana res de la seva vida anterior; a Betty li sembla del tot natural tenir-la a casa, com si hi hagués viscut sempre, i no li demana ni pels seus plans ni per a quan pensa marxar.
Com és que Laura no sospita que hi ha alguna cosa amagada? Com és que Laura demana quedar-se a casa de Betty? Què passa amb la seva vida anterior a l’accident? On són la seva família i els seus amics?
El director va explicar en una entrevista que havien rodat escenes prèvies per mostrar la vida de Laura, però en el muntatge va decidir no incloure-les, ja que els motius del seu estat anímic eren irrellevants i podien condicionar l’espectador. L’actriu sí que en coneixia el context, però nosaltres tenim la mateixa informació limitada que la família d’acollida.
D’altra banda, ni Betty ni el seu marit ni el seu fill —que no viuen a la mateixa casa— li fan cap pregunta sobre el seu passat. És estrany: tens algú vivint a casa teva i no saps res d’ella.
Hi ha, a més, detalls inquietants:
- Com és que tenen una habitació preparada per ser ocupada?
- Per què veïns i gent que passa davant la casa es queden mirant?
- També és estrany que Betty tingui roba de la seva talla a l’armari.
- Quan convida a dinar el seu marit i el seu fill, en veure quatre serveis a taula fan mala cara.
- Quins negocis estranys fan al taller el pare i el fill? Qui són les persones que recullen cotxes d’alta gamma amb un codi secret?
El fons de la cinta és el dolor de la pèrdua i com superar-lo, així com la necessitat d’aturar-se per tornar a començar.
A poc a poc, la convivència dels quatre es fa rutinària: li arreglen una bicicleta, afinen el piano perquè pugui tocar, dinen plegats i semblen relaxats i feliços. Però queda pendent explicar a Laura quin és el secret dolorós de la família, i finalment el fill li ho revela.
Quan Laura se n’assabenta, s’enfada, es tanca a l’habitació i truca al seu pare perquè la reculli. Necessitava un retir per recuperar-se, però no vol esdevenir una altra persona ni omplir un buit com a substituta. Tot i això, els nou dies viscuts han estat balsàmics. També per a la família: han recuperat una certa companyia i han pogut elaborar millor la pèrdua. Laura seguirà el seu camí, però quedarà com un record viu; per això, al final, veiem la família assistint al seu examen de piano.
Miralls nº 3, que dona títol a la pel·lícula, és també una obra de Maurice Ravel, concretament la peça “Una barca a l’oceà”, inspirada en el moviment erràtic d’un vaixell a la deriva, clara metàfora de l’estat emocional de la protagonista. També hi sona Chopin, amb el Preludi en mi menor, una peça d’intensa càrrega emocional que reforça la sensació d’opressió.
Malgrat aquestes referències, el director no utilitza la música per subratllar l’acció, sinó com a expressió interna dels personatges. És un acompanyament emocional més que no pas un recurs dramàtic.
Miralls nº 3 és una obra misteriosa, pertorbadora i profunda; un estudi sobre la condició humana amb forma de faula. Molt recomanable.
Alemanya, 2025 (1 h 36 min)
Direcció: Christian Petzold
Guió: Christian Petzold
Actors: Paula Beer, Barbara Auer, Matthias Brandt, Enno Trebs…