Ondina, una historiadora que treballa per a l’ajuntament i està especialitzada en divulgació de l’evolució urbanística de Berlín, queda desolada quan en Johannes, el seu xicot, la deixa. Aquell mateix fatídic matí coneixerà de forma accidentada i, tanmateix, premonitòria, en Christoph, un bussejador industrial que fa treballs en reparacions subaquàtiques, i s’enamoraran de seguida. La pel·lícula és una interpretació moderna del mite germànic de la sirena que s’enamora d’un humà.

La primera pel·lícula que vaig veure de Christian Petzold va ser El cel vermell (2023), un film aparentment senzill que tenia un rerefons que t’atrapava, amb una forma de relatar que cercava la poesia de les imatges i un cert realisme màgic. Llavors vaig sentir la necessitat de recuperar aquesta obra anterior que m’havia passat desapercebuda en la seva estrena.

Les ondines eren, segons la mitologia germànica i europea, nimfes aquàtiques associades a llacs, rius i fonts, uns éssers femenins de gran bellesa, immortals però sense ànima. Si algun humà s’enamorava d’elles, guanyaven una ànima, però, a canvi, perdien la vida eterna i envellien; aquest amor havia de ser etern i, si eren traïdes pel seu amant, aquest moriria en dormir. En tot cas, en ser abandonades, mataven el seu amant terrestre i tornaven a les aigües.

Per això, quan Johannes li diu que la deixa, ella li respon absolutament convençuda que haurà de matar-lo; lògicament, ell ho interpreta com una figura retòrica.

La pel·lícula està plena de simbolismes. Quan Christoph i Ondina es veuen per primer cop serà com un bateig aquàtic en comunió:

Com, sinó, s’havien de conèixer un bussejador i una nimfa?

Però són en un bar, i el director converteix l’accident en una escena gairebé màgica: una enorme peixera trontolla fins que el vidre s’esquerda escampant peixos, plantes, vidre, aigua i objectes decoratius caient sobre tots dos deixant-los totalment xops. Un d’aquests objectes és la figureta d’un bussejador. És una escena sorprenent i de gran bellesa: veiem els dos estirats a terra, l’aigua brillant als seus rostres, l’un al costat de l’altre, com si es despertessin d’un llarg somni, com si traspassessin a una nova dimensió paral·lela.

Més connexions: com Ondina queda enamorada de la figureta del bussejador que hi havia al fons de la peixera, en Christoph n’hi regalarà una preciosa de terracota d’uns 20 centímetres d’alçada que ella portarà sempre a sobre i li farà companyia al costat de la taula on treballa. Un dia ella es quedarà adormida a l’escriptori sobre l’ordinador i, en despertar-se, farà caure el bussejador, al qual se li trencarà una cama que ella, després i amb molta cura, tornarà a enganxar. Aquesta trencadissa, aquest petit accident domèstic, serà premonitori, tal com sol passar en llegendes i faules on la màgia sempre és present, perquè en Christoph patirà un accident treballant sota l’aigua i prendrà mal precisament en aquella cama que es va trencar a la figureta.

Al film hi ha un altre ésser que fa de pont entre el que és real i el que és mitològic, entre el que és modern i el que és antic: un silur gegantí al qual anomenen el Gran Günter. El director ens el presenta amb una clara forma fàl·lica i molt musculós. Representa el senyor de les aigües, el rei d’un antic regne atàvic i submarí que resisteix enfront de la nova civilització representada pel Berlín modern alhora que encarna el poder de la masculinitat.

Ondina, en una de les seves xerrades, comenta que la paraula Berlín ve d’un mot eslau que significa pantà, o més encara, una zona seca al mig del pantà. Això vol ser la ciutat: un indret modern sorgit de les runes del passat, si bé també explica que un palau del segle XVIII que havia estat enderrocat va ser reconstruït al segle XXI exactament com era abans i va esdevenir el Humboldt Forum; com si es decidís voluntàriament el retorn al passat, fent impossible fugir dels records i de la història que empresona persones i ciutats. Ets qui ets perquè vens d’on vens i sempre portaràs aquesta càrrega. Igual que Ondina, que malgrat viure entre els humans, no pot deixar enrere el seu origen aquàtic.

A l’embassament on sovint Christoph treballa fent soldadures i reparacions a vàlvules i comportes hi ha les restes d’un vaixell que fa molts anys que està enfonsat; reposa mig amagat entre fangs i algues. Allà descobrirà que a la proa hi té escrit el seu nom: Ondina. No hi ha res d’extraordinari en posar-li el nom d’una nimfa a un vaixell; de fet, jo mateix conec altres embarcacions amb aquest nom.

A les llegendes i sobretot a les mitologies sovint apareix la fatalitat, aquella força del destí contra la qual els humans no poden lluitar. Això mateix els passarà als enamorats de la història. Després de l’accident, Christoph queda en coma i es parla d’una possible mort cerebral. Ondina queda desolada després de visitar-lo a l’hospital i, a més, se sent culpable; no li queda sinó complir el que diu la llegenda: anar a cercar Johannes, que la volia tornar a ensarronar, i matar-lo per a després, suposadament, tornar a les aigües d’on prové.

Christoph finalment es recuperarà i, desesperat, tractarà de trobar Ondina, que ha desaparegut de la ciutat i ningú sap on és, com si s’hagués convertit en fum. Refarà la seva vida amb una nova parella i fins i tot tornarà a la feina, però un neguit el farà submergir novament en l’embassament, on trobarà la figureta d’un bussejador.

Christian Petzold inicia amb aquesta cinta una trilogia sobre els elements, en aquest cas l’aigua, que després serà el foc en El cel vermell. Practica aquest realisme màgic on barreja el real i quotidià amb el que és sobrenatural i extraordinari sense, per tant, recórrer a efectes especials. Juga més amb el temps que no pas amb el muntatge i ens mostra plans fixos o espais buits de personatges que permeten endinsar-nos dins l’ànima del relat. El seu ritme pausat i amb molts silencis crea una atmosfera misteriosa que, malgrat sentir-la com absolutament real, et fa pensar que hi ha d’haver alguna cosa oculta, tant en la història en si com en els personatges.

Una pel·lícula que, pel seu minimalisme, pot semblar petita i que va creixent a mesura que avança el relat, encara que és la posterior reflexió sobre el que hem vist, ja que les imatges i situacions ens retornen, el que ens permet descobrir la seva grandesa. Molt recomanable.

Alemanya 2020 (1 hora i 29 minuts)
Direcció: Christian Petzold
Guió: Christian Petzold
Actors: Paula Beer, Franz Rogowski, Maryam Zaree, Jacob Matschenz, Anne Ratte-Polle…