Marion és una pilot d’aerolínia alemanya, independent i decidida, que gaudeix de la seva feina i viu sola a Berlín, tot i que té un amant esporàdic, un professor de música separat. Baran és un noi turc que en acabar la mili decideix anar a Marmaris, centre turístic de la costa, per buscar-se la vida. A ella li detecten un càncer i, de sobte, descobreix, entre sorpresa i espanda, la seva vulnerabilitat. El seu amant li fa costat i se l’emporta de vacances a la costa turca amb la idea que es relaxin i que la seva relació avanci. Baran descobreix que es pot anar guanyant la vida fent de gigoló d’estrangeres de vacances i somnia que alguna el pugui ajudar a deixar Turquia. Els seus destins es creuaran en un relat que trenca motlles.

PRÒLEG

Al principi de la pel·lícula veiem Marion i Baran, un al costat de l’altre, asseguts a una taula davant d’una funcionària que revisa curosament la documentació de tots dos; se’ls veu aparentment tranquils però uns primeríssims plans de les mans, tant de l’un com de l’altra, delaten el seu nerviosisme. És el dia del seu casament. Després de ser declarats marit i muller, es fan un tímid petó a la galta i es miren amb complicitat.

I WAS

Una mà fent autoestop: és la d’en Baran, que camina, encara amb les botes de soldat, pel voral d’una carretera; una camioneta de productes de l’hort el recull. El veiem mirar el paisatge que va quedant enrere sense recança: és el passat. Després s’adorm amb el cap sobre un sac de patates. Canvia el paisatge, ara més verd, apareixen els revolts, la carretera baixa cap a la costa i, des de la caixa de càrrega de la camioneta, Baran contempla, ara sí mirant cap endavant, la meravellosa badia de Marmaris que es va il·luminant en caure la tarda: és el futur. Caminarà sense rumb pels carrers plens de bars, agafarà un entrepà a mitges que un turista ha deixat a la taula i dormirà a la platja en una de tantes hamaques que esperen l’endemà; aquella nit algú li robarà les botes militars: ja res no li recorda d’on ve.

Marion és al comandament del seu avió; es mostra controladora i executiva perquè ella és l’autoritat a bord. Aterrarà a Berlín i baixarà segura i orgullosa amb la gorra de capità i amb el seu uniforme blau que tan bé li escau; anirà a casa seva, es canviarà i, per relaxar-se, sortirà a córrer per un frondós parc on el sol de tarda passa entre els arbres il·luminant el camí; haurà d’aturar-se perquè comença a sagnar pel nas. L’endemà anirà a veure la doctora: proves, ressonància magnètica, mamografia: té un càncer de mama. La seva vida, la seva feina i la seva independència se sustenten en la seva seguretat i la seva força, amb el descobriment de la seva vulnerabilitat el seu edifici s’esquerda. Contempla tot el que era fins ahir el seu món perfecte i, de sobte, hi veu el seu passat, que potser ja no tornarà mai més; el futur és un penya-segat on no troba sentit ni esperança. Potser per primer cop necessitarà consol i el seu amant la portarà a Marmaris, amb algun propòsit i una certa esperança, però Marion és un esperit lliure i el farà fora perquè no vol ni compassió ni compromís. Allà coneixerà Baran i el veurà tan innocent i desvalgut fent de gigoló que decidirà fer alguna cosa.

Potser us sorprendrà l’adjectiu “desvalgut” per a un gigoló; segur que si fos una jove prostituta no us sorprendria. Fins i tot és possible que sigueu més indulgents amb les turistes que el contracten:

pensaríeu el mateix si fossin homes?

El primer acte acaba amb dos primers plans: Baran assegut pensatiu al llit de l’habitació de l’hotel de Marion, i ella a l’aeroport, capficada en els seus pensaments; és una escena per a la qual no calen paraules: esperança i compromís.

I AM

Unes mans van col·locant ordenadament l’instrumental quirúrgic sobre un tapet verd; un bisturí talla la carn deixant un solc sagnant, com l’arada llaurant la terra, unes altres mans cusen la ferida. Marion es recuperarà a poc a poc de l’operació i començarà el seu projecte d’acollida i mecenatge amb Baran, que, encara que pugui semblar impossible en el nostre món, és absolutament altruista. Si tot surt bé, en tres anys podrà tenir la nacionalitat alemanya i, llavors, les seves vides se separaran, tots dos lliures. Es casaran, però cadascú viurà a casa seva —les dues de Marion—; ell haurà d’estudiar alemany a correcuita; ella li aconseguirà una feina a l’aeroport; després caldrà deixar passar el temps i esperar que no hi hagi problemes, tot i que això només passa en un món il·lusori. Si l’acte anterior es tancava amb ells dos separats i pensatius, en aquest s’ajuntaran les mans sobre un manillar de bicicleta en què van plegats, per primer cop a la pel·lícula emprenen un camí compartit en què cadascú s’expressa tal com sent. El que no hauria de passar, passa, i per primer cop en molts temps Marion albira una il·lusió.

I WILL BE

Marion mou un got ple d’aigua sobre la taula; pot semblar un gest nerviós i automàtic, però ella observa els reflexos que la llum, en travessar el vidre i el líquid, projecta sobre la fusta fosca. Amb cada moviment, la llum dibuixa formes diferents: possibilitats que potser ella associa amb el que li pot portar el futur.

Baran té un problema: és ben sabut que, quan vens de fora, és més fàcil ser el culpable de tot el que passa, sobretot si has volgut recórrer un camí no marcat i amb això ser independent abans d’hora. De fet tot estava ja acordat abans de començar, i quan s’hi barregen els sentiments, els afectes irracionals, els desitjos mai desitjats i la por de la pèrdua, Marion treu el comodí que sempre ha tingut i Baran ja no pot tornar a la casella de sortida.

Ningú no és profeta a casa seva, però si has fet el viatge de l’heroi i, com Ulisses, decideixes tornar a casa, trobes obertes totes les portes abans tancades i et situes molt per sobre d’on eres; llavors tot és possible per a tu. És el cas de Baran, que torna a Turquia no pas com un perdedor, sinó amb la seguretat de saber la seva força. Mentrestant, asseguda en un aeroport, Marion mira de refer un camí, on ara és ella la que arriba, i totes les possibilitats, com en el got d’aigua i la llum, seran possibles.

_______________________________________________________________

Una pel·lícula valenta que aporta la mirada de tot allò que és alternatiu, que es posa en el lloc de qui ve de fora, que s’allunya de la mirada complaent del patriarcat i del colonialisme, que fuig de la mentida per tots acceptada com a veritat i on les persones són lliures. Hi ha mons per construir dins del nostre món; només cal intentar-ho.

Artísticament, és un film sobri i realista que fuig tant del fals romanticisme com del melodrama fàcil i barreja la llum del Mediterrani amb les ombres i els grisos de Berlín. Absolutament recomanable.

Alemanya, 2019 (1 hora i 58 minuts)

Direcció: İlker Çatak

Guió: İlker Çatak, Nils Mohl (història: İlker Çatak, Johannes Duncker)

Actors: Anne Ratte-Polle, Oğulcan Arman Uslu, Godehard Giese,…

Si vols, puc fer una segona passada més estilística (no només correcció) per fer-lo encara més fluid o amb to més crític/cinematogràfic.