El president de la República Italiana, Mariano de Santis, és a sis mesos d’arribar a la fi del seu mandat. És un home de la democràcia cristiana, humanista i catòlic, però especialment un jurista de reconegut prestigi. Té dubtes morals sobre dues decisions que ha de prendre abans de deixar el càrrec: signar l’aprovació de la llei d’eutanàsia i decidir si concedeix dos indults sol·licitats per assassins de les seves respectives parelles. És un home gran i honorable a qui només li preocupa fer el correcte.
El director napolità Paolo Sorrentino ens té acostumats a pel·lícules estèticament desbordants, amb plantejaments de forma i colors extrems i enfocaments agosarats; a “La Grazia” trenca tots aquests esquemes i ens presenta un film sobri i calmat, si bé algunes escenes el delaten.
Si repassem la seva obra, veurem que assoleix la glòria el 2013 amb La gran bellesa, guanyadora de l’Oscar i el Globus d’Or a millor pel·lícula de parla no anglesa, i també del premi a millor film europeu, que reflexionava sobre el pas del temps, la pèrdua dels orígens i la buidor que aquest abandonament provoca.
El 2015 va estrenar “La joventut”, que concloïa que la vellesa és una actitud davant la vida. A “Silvio i els altres (Loro)”, del 2018, retratava qui va ser president Silvio Berlusconi, un venedor d’inconsistències, i parodiava la Itàlia, que va forjar amb les seves cadenes de comunicació i la seva capacitat per adormir les consciències. El 2021 va presentar l’autobiogràfica “Ha estat la mà de Déu”, on retratava la seva passió pel Nàpols i Maradona, la buidor per la mort dels seus pares, el naixement de la seva vocació de cineasta i el record nostàlgic de la seva ciutat i dels temps passats. “Parthenope” (2024) repassava la història de la seva estimada Nàpols seguint la vida d’una noia que portava el nom primigeni de la ciutat, una obra plena de bellesa i passió. També mereixen ser destacats alguns anuncis i publireportatges, ja que en algun cas són un “concentrat de Sorrentino”, com el realitzat el 2022 per Bulgari: “Unexpected Wonder”.
Un últim detall previ: l’actor de “La Grazia”, Toni Servillo, ha treballat en set llargmetratges a les ordres de Sorrentino; alguna cosa hi ha entre tots dos que els uneix i els complementa: l’austeritat expressiva de l’actor amb l’expansiva exuberància del director.
Sorrentino sovint ens presenta homes amoïnats per alguna cosa, per exemple, la inconsistent vacuïtat d’una vida a la qual no troba sentit Jep Gambardella, el protagonista de “La gran bellesa”, que haurà de fer un pelegrinatge ple de preguntes per acabar tornant als orígens; o, en aquest cas, Mariano de Santis, que ha de prendre decisions compromeses, vol i dol. Tots dos són homes que semblen estar capficats en el seu món, allunyats d’una realitat que va a un altre ritme i que ells semblen voler ignorar. Toni Servillo és al mateix temps profund i distant, impassible i proper, racional i emotiu; s’enlaira per damunt de la superficialitat de la Roma elitista i per sobre de la corrupció i el pactisme dels polítics; enmig de la grandiositat i el barroquisme apareix ell, tocant de peus a terra i donant credibilitat i humanitat. Sorrentino crea un món grandiloqüent, allunyat i diví; Servillo el fa terrenal, el fa assequible per als espectadors, el fa creïble.
Tot comença amb una esquadrilla d’avions dibuixant la bandera italiana al cel; no és casual, és coherent, ja que la pel·lícula tracta de la primera autoritat del país. Els fums es dissipen i es barregen, deixant una boira que amaga el blau del cel: el futur és incert per al president Mariano de Santis. De seguida veiem el protagonista fumant una cigarreta en un terrat per, a continuació, tornar a la feina amb la seva filla, que li fa d’assistent i que, després de dir-li que en sis mesos podrà tornar a casa, li reclama que abans signi la nova llei de l’eutanàsia; ell s’ho vol continuar rumiant. Després, unes escales majestuoses que donen a un replà amb un sofà granat, coronat per una estàtua gegantina, on el protagonista s’asseu per meditar; sens dubte, ens recordarà una escena molt similar de “La gran bellesa”.
Mariano de Santis és suposadament creient, però, abans que acabi el seu mandat, ha de decidir sobre la vida i la mort, que suposadament són decisions divines i no humanes, i això el posa en un difícil dubte moral:
- Per una part, aprovar la llei de regulació de l’eutanàsia: ajudar a morir una persona per estalviar-li patiments.
- Per l’altra, indultar dues persones que han assassinat les seves respectives parelles; en un cas per protegir-se dels maltractaments, en l’altre perquè havia perdut la raó i tenia atacs violents; en tots dos casos, a sang freda.
La filla de De Santis, també una reconeguda jurista, voldria que aprovés la llei d’eutanàsia, però no creu que el seu pare tingui el valor de fer-ho contradient els seus principis. Li diu que només ha de contestar-se a si mateix una pregunta:
“De qui són els nostres dies?”
El seu pare es queda callat; de fet, no té una resposta pragmàticament convincent, i pensa que, si l’aprova, li diran assassí, i si no la signa, el titllaran de torturador. Aquest és l’atzucac en què es troba.
Una redactora de la revista Vogue li demana entrevistar-lo per parlar de què és per a ell l’elegància; ell, sorprès, declina l’oferta, ja que no troba que sigui un bon moment. Aurora, la seva dona, sí que era elegant.
De Santis és vidu i encara enyora profundament la seva estimada Aurora. Recorda com la va conèixer de ben jove al seu poble natal: ella caminava per un camí elevat, era de bon matí, i la boira que ho cobria tot amb una capa blanca li va donar la il·lusió que ella volava ingràvida entre els núvols, com un àngel; és un record que constantment li retorna a la memòria. Malgrat aquests bons moments, té un neguit que li fa perdre la son: abans de morir, ella va confessar que li havia estat infidel, però no li va voler dir amb qui; aquesta revelació a mitges és com una espina clavada que enterboleix les aigües de la memòria. Ell mira amb mala cara els seus amics i coneguts i fins i tot sospita del més proper.
Viure pesa i, amb el pas dels anys, cada cop pesa més: els problemes, els maldecaps, la feina, són com càrregues que anem afegint en el nostre caminar; per això la sensació de lleugeresa, d’ingravidesa, és tan desitjable. De Santis desitjaria trobar aquest alleujament quan es retiri.
Sorrentino ho escenifica amb un astronauta italià a l’Estació Espacial Internacional; quan el president el veu dins de la nau, sense gravetat, lliure i allunyat del món i dels seus problemes quotidians, ho voldria per a ell. Cap al final de la cinta hi tornarà amb una imatge onírica, simbòlica i imaginada.
S’hi inclou una escena típica de Sorrentino: la recepció del primer ministre portuguès en visita oficial. Un cotxe negre s’atura al bell mig de la plaça, on hi ha formada una guàrdia d’honor davant d’una llarga catifa del mateix color; a l’altre costat, De Santis l’espera hieràtic. El dignatari comença a caminar solemnement i, de sobte, cau una pluja torrencial acompanyada d’un vent huracanat; ell avança impassible, amb el rostre determinat malgrat la dutxa. La catifa s’aixeca i es doblega per la força del vent, i ell no pot mantenir l’equilibri. Així se sent també el protagonista, en el seu intent de resistir unes pressions que sovint el superen; això es fa evident en la seva expressió d’angoixa davant l’ensurt del portuguès.
També rebrà la visita de l’ambaixadora de Lituània, una noia jove i elegant, que li confessarà que ella també deixarà ben aviat el càrrec, però que té intenció de quedar-se uns mesos a Roma per conèixer la ciutat; fins i tot li suggereix que estaria molt bé que l’acompanyés; és sense dubte una complicitat afalagadora per un home ja gran, un senyal de reconeixement i respecte, un regal pel seu amor propi.
El president té un escorta que no el deixa mai; pertany al cos de cuirassers, que s’encarreguen de la seguretat dels presidents i són també la seva guàrdia d’honor. Als estables del Palau Presidencial té el seu cavall, al qual anomena Elvis; quan l’animal emmalalteixi serà una referència que l’ajudarà a decidir sobre l’eutanàsia.
El temps passa i arriba el moment de tornar a casa; ho farà amb els deures complerts —ja veureu què decideix en cada cas. Voldrà anar-hi caminant des del Palau del Quirinal, que no li queda gaire lluny, una forma humana i propera, tranquil·la i assossegada de deixar el càrrec després d’haver servit als seus conciutadans.
Ja, sol, a casa seva, per la finestra, veurà passar caminant la que fou ambaixadora de Lituània, sempre tan alta, bonica i elegant, i agafarà el telèfon per trucar. Clarament, pensarem que li vol trucar a ella, però trucarà a la redactora de Vogue per donar-li una exclusiva i per parlar-li, ara sí de forma distesa, del seu concepte d’elegància, ben allunyat de les modes i de l’estètica pura. En aquest moment serà també Sorrentino qui ens parla, ja que la bellesa que ell retrata no és buida de significat; en dir això estic pensant en “Parthenope” i els personatges que hi surten: la consellera d’artistes que du la cara tapada, la cantant amb perruca o el fill del catedràtic, no tant en la noia de cos perfecte i sensual que es fica a la piscina del balneari al costat dels protagonistes a “La Joventut”, que es queden sense paraules.
L’elegància del dubte, en un món incert, canviant i difícil, com a oposició als dogmatismes i a les certeses, que semblen voler guanyar pes, dels que es creuen posseïdors d’una única veritat, la seva. Elegància té la mateixa arrel que “escollir” en italià. Saber escollir, com aquell que descobreix la bellesa de la llum només després d’un procés de reflexió ple de dubtes, com una revelació. “La Grazia”, el perdó sorgit de la mateixa consciència, del dubte i de la reflexió. Aquest és el missatge de la pel·lícula i així és com fins ara ha fet cinema Sorrentino.
Al final veurem el protagonista flotant, ingràvid i ple de felicitat per la feina ben feta.
Potser aquesta pel·lícula no és tan esteticista i plàstica com altres seves, sinó molt més discursiva i continguda. Una gran pel·lícula.
Itàlia, 2025 (2 hores i 13 minuts)
Direcció: Paolo Sorrentino
Guió: Paolo Sorrentino
Actors: Toni Servillo, Anna Ferzetti, Orlando Cinque, Massimo Venturiello, Milvia Marigliano…