La pel·lícula conta la vida de la protagonista, Parthenope, des de finals dels anys cinquanta, quan neix, fins a l’actualitat. El seu nom és també com s’anomenava la ciutat de Nàpols al principi de la seva història i Sorrentino ho aprofita per mostrar-nos la seva ciutat, de la que està enamorat. Seguint a la noia coneixerem alguns dels esdeveniments dels darrers setanta anys de la vila, veurem la bellesa extrema i també la lletjor i la brutícia, la seva riquesa i també la pobresa, la seva passió i el seu abandonament. Un cant a la bellesa i a la joventut, amb el seu sentit tràgic i el dolor de la pèrdua, tot plegat sota el sol mediterrani i banyats per un mar sempre blau.
Un dels personatges de La nit americana d’en François Truffaut del 1973, un jove actor enamoradís i insegur, anava preguntant a tothom al llarg de la cinta si les dones eren màgiques; veient les pel·lícules de Paolo Sorrentino em queda la impressió que el director italià també s’ho està preguntant constantment. Pot sorprendre aquesta suposició meva, donat que a les seves històries els protagonistes acostumen a ser homes i només a la seva aquesta darrera obra aparentment és una dona, dic aparentment perquè en realitat Parthenope, la protagonista, és alhora Nàpols, la seva ciutat.
A La gran bellesa del 2013, un escriptor perdut entre les festes i la nit romanes, astorat per la pèrdua d’una amiga, desencisat per les repeticions inútils, inspirat per una monja mística, acabava tornant a les seves arrels on, de nit i sota la llum d’un far protector, havia descobert la bellesa i la màgia del cos d’una dona com si fos una inspiració transcendent.
A La Joventut del 2015, dos amics ja grans, que s’estan a una piscina termal d’un balneari, senten com alguna cosa es desperta dins seu quan veuen l’escultural cos nu d’una noia desconeguda entrant a les càlides aigües de la basa.
A l’autobiogràfica Ha estat la mà de Déu del 2021, el protagonista, alter ego del director, s’enamora d’una tieta molt especial, tant lliure i natural com seductora.
A Parthenope la protagonista és el compendi de totes les dones que no han sigut mares: Tothom la desitja, l’anomenen deessa, l’anomenen santa, l’anomenen sabia, és sensual encara que també distant i ella es mou sabent-se bella i sabent que la seva bellesa i joventut són com la guerra, perquè obren les portes. Per tant, les dones estant sempre presents a l’imaginari dels protagonistes de les seves pel·lícules doncs Paolo Sorrentino es continua preguntant de forma reverent per la màgia de la feminitat.
A la mitologia grega Parthenope era la més bella de les tres sirenes, meitat dona meitat ocell que, aclaparades per no poder atraure amb els seus cants seductors el vaixell d’Ulisses, que tornava de la guerra de Troia, es van suïcidar llençant-se al mar. Conta la llegenda que el seu cos de perfecta bellesa va arribar a la platja, i que els que la van recollir van primer construir un temple en honor seu i després una ciutat amb el seu nom al lloc que ocupa Nàpols actualment. Per mantenir el paral·lelisme amb el mite i donar força al mecanisme identificador entre la dona i la ciutat, Sorrentino fa que Parthenope neixi al mar, dins de l’aigua tranquil·la com un mirall de la cala davant de casa seva, sa mare auxiliada per unes matrones vestides de negre com si fossin servidores d’una deessa. El part és contemplat, des de balcons, finestres, terrasses i escales, per totes les persones que viuen a la casa, entre elles un home ben vestit que li donarà el nom a la nou vinguda. Usant com a coartada el fet que comparteixin nom, seguint a la noia serem testimonis de l’esdevenir de la ciutat i de les seves gents al llarg de la seva vida, completant la identificació entre les dues.
La primera escena ens sorprèn amb la imatge, tan poc habitual com histriònica, d’un carruatge rococó navegant sobre les aigües tranquil·les de primera hora del matí a dalt d’una gavarra i acostant-se cap a Nàpols, al seu costat un home elegantment vestit somriu orgullós; a continuació veiem el mateix carruatge, ja perfectament restaurat i convertit en llit, tant sumptuós com original, situat dins l’àmplia cambra d’una casa; novament l’home elegant al seu costat mostrant-lo a dos nens que giren al voltant i el contemplen bocabadats; “directa de París fins aquí”, diu l’home amb veu determinada. A la cambra del costat una dona embarassada jeu al llit al costat del seu home, dins la seva panxa dorm tranquil el fetus de la nena a qui quan neixi, dins de l’aigua càlida banyada pel sol d’estiu, rebrà el nom de Parthenope atorgat per l’home sempre ben vestit al que tothom anomena comandant.
Després d’una el·lipsi ens retrobarem amb una Parthenope ja adolescent, és llavors realment quan realment comença la història. A aquesta primera part Sorrentino ens mostrarà la bellesa de la natura i de la joventut, també la seva innocent puresa, la seva ànsia per la totalitat inassolible, el lent devanir del seu temps que sembla que ha de durar per sempre. Una balconada amb cortines blanques quasi transparents que s’obre a una terrassa banyada pel sol sobre un mar, Parthenope hi apareix mirant el blau infinit on una trainera i els seus remers semblen haver quedat atrapats pels cants d’una sirena, embadalits mirant-la a ella com si contemplessin un miracle.
A la universitat la noia es mostra brillant, allà coneixerà a un catedràtic que creu en ella, el contrapunt de l’intel·lecte i la raó en la seva sensual joventut i, arribarà l’estiu ben calorós de Nàpols. Pareos, biquinis, la sorra de la platja calenta, el sol encegador i la sal del mar als llavis. Diu ella:
Una cigarreta té un sabor millor acabat de sortir de l’aigua
A la platja al matí, a la tarda i al capvespre quan el sol ja s’ha amagat darrere l’horitzó. Els seus companys de vacances seran els nens que voltaven la carrossa quan ella encara era dins del ventre de sa mare, el seu germà i el fill d’una minyona que és com de la família.
Els joves necessiten moviment i aventurar-se a coses noves, per això i quasi sense calés, confiant en la providència, embarcaran els tres cap a Capri, on hi ha la festa, embolcallats amb un mocador de seda lleugera i brillant malgrat que transparent. Per casualitat Parthenope coneixerà a John Cheever, l’escriptor melancòlic que la mantenia desperta les nits d’hivern, un contrapunt, la trobada entre una estrella ascendent i una altra que declina, sempre borratxo, tractant d’esbrinar on s’amaguen els plans i les esperances de la nit impossibles de trobar l’endemà. Ella està fascinada amb la seva voluntària desesperança, en la seva acceptació del final, aquest sentit tràgic que voldria estimar, redimir. Ell li dirà:
Ets conscient del daltabaix que provoca la teva bellesa? Ho pots tenir tot sense ni tan sols haver de demanar-ho. No vull que malmetis amb mi ni un segon de la teva joventut.
Les nits de Capri semblen eternes: Les llums estroboscòpiques de les discoteques fan que el temps s’aturi, l’alcohol s’apodera de tot el que no sigui sentir a flor de pell, la lluna sobre el mar és hipnòtica i en aquesta conjunció es produirà el miracle. Parthenope ballarà agafada als dos amics que també s’abracen, un moment màgic que voldrien etern en aquesta trinitat, és el moment més emotiu i brillant de la cinta, on la bellesa perfecta sembla possible; la càmera ho retrata girant al voltant dels tres joves en tant que escoltem la cançó de Riccardo Cocciante “Era già tutto previsto”. Finalment, ella escollirà l’amic i el seu germà, que estima profundament als dos sentirà la soledat absoluta i vindrà el buit.
La segona part serà l’acceptació del dolor, entrar dins de la realitat.
Quan Parthenope es mostra distant i inaccessible podem entendre que ho fa exercint la seva dualitat dona-ciutat. De fet, ella es deixa flirtejar per la riquesa i el poder, representats per un home que la segueix en helicòpter i s’hi ofereix repetidament esperant la seva clemència, encara que mai no permetrà ser posseïda per ells. Conscient de la irracionalitat de la vida i de la seva tristesa prova d’entrar en el món de l’espectacle i Sorrentino ho aprofita per donar una mirada crítica a la seva professió i per posar en veu aliena els seus pensaments més negatius de la seva ciutat. De forma conscient accepta ficar-se dins de les entranyes de la Camorra, profundament lligada als barris pobres de Nàpols, que Sorrentino ens retratarà amb una fotografia fosca i trista, amb tot i això hi veurem una plaça on cistelles de llum blava ofereixen el producte, sempre és possible la llum dins de la foscor encara que sols sigui una il·lusió. Impossible parlar de Nàpols sense mencionar al seu patró Sant Jenaro, que cada any obra el miracle de la seva sang, i llavors Sorrentino mostra el seu agnosticisme. Parthenope es relacionarà amb l’església i els seus ministres, de fet amb un que olora el papat i que també es rendirà a la seva bellesa perquè la venera com una santa. Quan esclaten les revoltes estudiantils a favor de l’ecologia i la sostenibilitat Parthenope, ciutat-dona-li donera l’esquena, ja que ni jutja ni pressuposa la contingència.
El tercer acte serà el del coneixement amb Parthenope ja gran, perquè és el pas del temps el que ens permet afinar la mirada necessària per gaudir de l’art i la bellesa més enlairada, que acostuma a ser la més inclusiva i se surt dels cànons estàndards. Veure la perfecció del que és diferent, d’un cap-rodo com un sol o un planeta. Saber mirar també per entendre que, malgrat el dolor i les ferides, que sols es guareixen amb el pas del temps, la bellesa de la joventut, que sols quan ha passat et fas conscient del poc que dura. Finalment, Sorrentino ha volgut rendir un homenatge a l’equip de la seva vida, el Nàpols, amb el còrrer-vila del seu últim títol de lliga.
En una entrevista, Sorrentino cita a Giuseppe Pontiggia, que deia que no hi ha res més ocult que el que és evident. I tant Nàpols com Parthenope es mostren a tothom, però amaguen un gran misteri. Això és el que fa que aquesta història i aquesta dona siguin fascinants.
El film és d’una bellesa sublim amb una fotografia enlluernadora, uns moviments de càmera sovint lents i lineals que donen majestuositat als entorns i uns zooms que semblen aprofundir dins de l’ànima dels personatges. La música es fusiona amb les imatges creant un tot i, de fet, Sorrentino va declarar que ell, en tant que prepara la pel·lícula, escolta constantment les cançons que hi sortiran i, per tant, ja de principi hi formen part. Pensant en aquesta pel·lícula i en algunes crítiques no del tot favorables que ha rebut, minoritàriament això sí, crec que obres com aquesta haurien de ser jutjades per crítics d’art més que de cinema. De visió imprescindible per tots aquells que estimen el cinema i l’art.
Itàlia 2024 (2 hores, 16 minuts)
Direcció: Paolo Sorrentino
Guió: Umberto Contarello, Paolo Sorrentino
Fotografia: Daria D’Antonio
Musica: Lele Marchitelli, cançons de Valerio Piccolo i Riccardo Cocciante.
Actors: Celeste Dalla Porta, Stefania Sandrelli, Gary Oldman, Luisa Ranieri, Silvio Orlando, Isabella Ferrari, Dario Aita,