LA GRAN BELLESA

Al principi no és una pel·lícula fàcil d’entendre, pots passar-te la primera mitja hora sense saber exactament quina història ens volen explicar, potser per això el director ens vol donar alguna pista a les primeres seqüències:

• Una coral de noies cantant, un monument amb una bassa d’aigua que llisca entre les pedres, àmplies vistes de la ciutat de Roma i la mort sobtada d’un turista que tot ho fotografia, tot ben oníric però la mort ben real…
• Després, de sobte, apareixes dins d’una festa esbojarrada en una discoteca, a mig camí entre un anunci de Martini, sense el seu pretès glamur, i una pel·lícula d’en Fellini, sense el seu sentit artístic, tot és estrident i desmesurat, fins i tot groller, és la festa del 65 aniversari del protagonista, en Jepe Gambardella, un periodista que es mou a la nit romana com a peix dins aigua.

En Jepe, que va escriure de jove una novel·la de gran èxit que li va obrir totes les portes, mai ha tornat a escriure des de llavors, es dedica a viure amb esperit a l’hora hedonista i curiós la nit romana de la qual ell és pal de paller, perquè la terrassa de casa seva, amb vista al Coliseu, és lloc de reunió habitual dels noctàmbuls; la seva mirada busca constantment la bellesa que el rodeja i que cerca i troba en els seus passejos per la ciutat, nosaltres tenim la sort d’acompanyar-lo. El dia del seu 65 aniversari, alguna cosa canvia de la seva percepció de la vida…

La notícia de la mort d’una antiga amant i les confidències del seu marit després de llegir el seu diari secret l’empenyen a fer-se moltes preguntes sobre ell mateix. LLavors, Comença un pelegrinatge a la recerca de respostes, que el portaran a escoltar a tothom i a retornar a llocs del passat, com aquell que cerca un objecte oblidat ja fa temps.

Troba una ànima bessona a qui explica coses que mai havia explicat a ningú, i amb qui prova de fer un nou camí, com una fugida cap el futur, però de nou la mort persegueix a qui l’envolta com en un presagi que el temps és breu.

Hi ha una reflexió filosòfica sobre la vida i sobre la seva vacuïtat, que vius com en un somni, i sobre les arrels i els orígens on romana la puresa, que perdem sense ser conscients de fer-ho, però que en algun moment cal que recuperem en una recerca del temps perdut, com proposava Marcel Proust a la seva novel·la més famosa.

Hi ha moltes frases, i imatges reveladores del que el director ens vol mostrar, aquest desànim, aquesta pèrdua inconscient; com quan el seu amic l’hi diu que torna al seu poble perquè

“Roma l’ha decebut”

O quan en Jep decideix fer una sortida per evadir-se una mica i va a veure el “Costa Concordia” embarrancat a la costa, clara referència a la deriva d’una societat i d’un país; també entrevista per la seva revista a una peculiar performer que es llença de cap contra un mur, o finalment en una de les moltes festes, en Jep comenta a una amiga, fen referència al ball del trenet que sempre practiquen:

“Que maco que és aquest trenet nostre, com m’agrada!

El millor de tot és que no et porta a cap lloc.

La pel·lícula és també un homenatge a la ciutat, a l’art clàssic i a Federico Fellini i als seus films, “La Dolce Vita” i “Roma“; però per sobre de tot, fa honor al seu títol i busca l’estètica, la bellesa, a vegades en una successió d’imatges que semblen extretes d’un somni i d’altres en una simple contemplació del mesurat equilibri de la història. Sols per les imatges paga la pena veure-la.

Com a “Roma“, hi apareix un animal en un lloc poc habitual, si en Federico Fellini va posar un cavall a l’autopista, en Paolo Sorrentino col·loca una girafa entre les runes per l’ocasió i també hi ha una parada de capellans, en aquest cas multiconfessional, al voltant d’una monja missionera, respectada per tots potser perquè és tan espiritual que no és de ningú, però a l’hora de tothom. En aquesta juguesca l’Església catòlica no hi surt gaire ben parada, representada per un cardenal amb vocació de gran cuiner, que es postula com a Papa i viatge “discretament” en Rols Royce.

La monja acaba redimint a en Jepe i l’hi dona la clau que estava buscant en una imatge plena de bellesa a la terrassa de casa seva; llavors, en un paral·lelisme màgic, en tant ella puja de genolls al seu cel per les escales de Sant Pere al Vaticà, ell retorna als seus orígens, de nit sota la llum d’un far, allà on per primer cop va veure la gran bellesa i com la cosa més natural del món, després de quasi quaranta anys, torna a escriure…

La pel·lícula manté un ritme lent i pausat que et permet gaudir plenament de les imatges i va acompanyada per una música pensada per concentrar-te en la bellesa formal que el director et proposa.

El film et va conquerint a poc a poc i acabes entregat, al final trobes la resposta al perquè de moltes coses i surts del cinema satisfet del qual has vist i gaudit, però sols al cap d’unes hores i d’una reflexió acabes d’apreciar-la completament i llavors t’entren ganes de tornar-la a veure.

En resum, una de les pel·lícules imprescindibles de 2013.