IDA

Es podria dir que és una pel·lícula com les d’abans, en blanc i negre i en format quadrat, una història lineal i clàssica, els fets que relata es remunten a 1960, però la veritat és que és un film atemporal perquè el fons de l’ història que explica és absolutament actual i la seva bellesa formal no té temps. És pura i és dura.

Explica un reencontre de dues persones que pràcticament no es coneixen: Una dura lluitadora comunista i la seva neboda, una novícia, les dues sense més família que elles mateixes, però que són del tot incompatibles, separades per l’edat i per la vida; també narra el viatge al passat que fan plegades a la recerca d’uns orígens i d’una veritat que saben que és tràgica, però que acaba sent més dolorosa, trista i miserable de què podien imaginar; sens dubte aquest horror les canviarà, però no les unirà més enllà de la pena, de la mateixa forma que no es pot ajuntar l’oli amb l’aigua. Serà doncs un viatge en paral·lel on cadascuna obtindrà les seves conclusions, aparentment ben diferents però en realitat ben iguals.

El convent, on s’està la protagonista, on la van acollir amb tan sols tres anys, és un vell casalot gran i buit, però digne i espiritual, un refugi allunyat del món, blanc i pur, amb unes equilibrades línies rectes que reforcen aquesta imatge. Tot està nevat i a una petita placeta just davant de l’entrada les aspirants hi colquen una estàtua d’una icona que elles mateixes han pintat.

El convent, on s’està la protagonista, on la van acollir amb tan sols tres anys, és un vell casalot gran i buit, però digne i espiritual, un refugi allunyat del món, blanc i pur, amb unes equilibrades línies rectes que reforcen aquesta imatge. Tot està nevat i a una petita placeta just davant de l’entrada les aspirants hi colquen una estàtua d’una icona que elles mateixes han pintat.

Els paisatges glaçats, els cels sempre ennuvolats i emboirats no deixen passar ni una sola escletxa de sol que doni una mica d’escalfor i d’esperança a aquestes terres i aquestes persones que viuen una vida trista després de sortir d’una ocupació encara més terrible. La pobresa no permet tenir gaires coses ni tampoc arreglar les existents, diríem llavors que el minimalisme no és una opció estètica sinó l’única alternativa possible i que el blanc i negre és una elecció encertada si volem retratar la realitat d’aquella època i d’aquell país escollits per explicar una història, que com hem dit abans, no té país ni tampoc edat, però que posats a situar-la en l’espai i en el temps és difícil trobar un marc més adequat, doncs res et distreu de l’essencial i el decorat es fa natural i quotidià. Un escenari hipnòtic per contar una història que sembla sortida d’un malson de l’infern i que amaga la realitat d’un temps i d’un país on les protagonistes sols tenen al final del camí una sortida possible si volen ser coherents.

Com a “La Cinta Blanca”, també en blanc i negre, es retrata minuciosament el món rural centreeuropeu, però si en aquella l’avorrida quotidianitat era la protagonista, en el nostre cas, davant del decorat impecablement construït, hi ha una història terrible. També hi ha semblances estètiques i conceptuals amb “Nebraska” un altre viatge als orígens sense color, però no gaire cosa més, ja que la bogeria i el desinterès per la vida dels també dos protagonistes de la pel·lícula americana son ben distants de l’amargor, el desencant i la innocència trencada de l’obra polonesa que ens ocupa. Podem emparentar-la amb “Apocalypse Now” de Francis Ford Coppola, que també relata un viatge a l’horror, en els dos casos es revela l’existència del mal. Finalment, podríem dir que és cinema negre clàssic, però del més sòrdid i potser podríem afegir l’etiqueta “cinema negre d’investigació”.

Borges volia dir amb una paraula el que els altres deien en una frase i en una frase el que els altres deien en un llibre; aquesta pel·lícula ho aconsegueix, tant narrativament com estèticament, ja que no hi ha res de superflu ni res accessori, hi ha les escenes que calen i ni una més, les paraules justes, però sobretot, els silencis que ho diuen tot i les imatges fredes, dures i pures amb una llum blanca que tot ho glaça.

La narració t’atrapa des del principi, en cap moment no hi ha res previsible, però al finat tot té sentit, com ha de ser en un bon thriller.

Si t’agrada el cinema, t’agradarà aquesta pel·lícula.

POLÒNIA 2013 ( 1h, 19MINTS)
Director: Pawel Pawlkowski
Guio: Rebecca Lenkiewicz, Pawel Pawlkowski.

Actors: Agata Kulesza, Agata Trzebuchowska,…