La plàcida i feliç quotidianitat d’Hélène, una noia de poc més de trenta anys, s’ha trencat de la nit al dia com una fràgil porcellana xinesa, els metges han descobert que pateix una estranya i degenerativa malaltia pulmonar de diagnòstic negatiu, a menys que pugui accedir a un complicat trasplantament sense garanties. En la seva desesperança i a la recerca de la bellesa del paisatge, la puresa de l’aigua i de l’aire viatjarà sola fins a Noruega.
A la primera escena veiem a Hélène neguitosa mirant-se al mirall, no li queda bé la roba, li va gran, no li agrada el que veu, és aquella sensació tan molesta i feixuga de no sentir-se còmode amb el seu propi cos, de no voler reconèixer la imatge reflectida d’ella mateixa. Encara que l’autèntic problema és dintre seu, als seus pulmons, ella el pot veure en el seu rostre amoïnat, a la seva panxa enfonsada, als seus malucs amb els ossos ben marcats. És una gran injustícia que quan ja té la vida ben encarrilada, un marit que l’estima, una feina engrescadora, un grup d’amics divertits, ho té tot a la seva disposició per començar a gaudir del món que l’envolta, tot li sigui arrabassat com qui li nega l’aigua a un assedegat. El problema ja ha transcendit del seu cos i s’ha instal·lat en el seu sentir, en la seva ment, en el seu esperit i ha perdut l’interès per seguir vivint. Per això visualitza que sura en el mar, que s’enfonsa i des dels fons mira les gavines volant sobre la superfície de l’aigua, com en un somni relaxant on morir ofegada sembla és el seu destí.
El seu marit l’anima a anar a un sopar amb els amics, fins i tot l’ajuda a maquillar-se; és una reunió entranyable on tothom es mostra molt feliç perquè són en aquella etapa de la vida on tot just comencen a trobar el seu lloc al món, feina fixa, parella estable. Han assolit el desitjat equilibri, malgrat que encara són molt joves, i se senten forts i plens d’il·lusions; una parella ja està esperant un nen que representa l’esperança de futur per la colla, tothom riu i fa xerinola, a ella la tracten amb deferència i fan veure que tot està bé, com si no passes res. Ella se sent doblement infeliç i fora de lloc en veure com els seus companys han reafirmat el seu ego precisament quan ella ha perdut el seu del tot. Quan la promesa d’una nova criatura representa la vida, ella, que inexorablement s’acosta a la mort, no es pot sentir integrada i ho verbalitza. A la seva situació no sap com comportar-se, s’alegra per l’embaràs de l’amiga, encara que no gosa dir res, sent que tothom l’observa de reüll amb llàstima i això l’humilia. Fuig d’aquella casa i d’aquelles persones, que per més que s’esforcin no poden posar-se a la seva pell, docs ella tampoc pot sentir res per aquest present i aquest futur que li és negat. Al carrer fosc i solitari la seguirà el seu marit i caminaran agafats, com si fossin dos vells diu ella, cap a casa seva, un refugi que si bé no la pot protegir almenys l’aïlla.
Els metges que la tracten li donen una bona notícia: En el seu cas hi ha l’oportunitat d’un trasplantament, una finestra d’esperança, encara que ben estreta perquè cal trobar l’òrgan compatible i després estar entre el 50% que se’n surten. El seu marit està entusiasmat, però ella no ho veu així, és com tirar els daus i esperar que et surti el doble sis, entretant esperar pacientment veient com la vida se li escapa a poc a poc. Hélène segueix dins de la desesperança, deprimida i confosa, sap que ja no pertany al món dels vius que obliden que la mort els espera, ja que no són capaços de percebre-la en un futur suposadament llunyà, l’obvien per ells i els que els envolten com si no fos una certesa.
Una escena de gran bellesa dins de la banyera on la veiem relaxada i somiadora, novament pensant en el mar i en les gavines. S’imagina a ella mateixa surant ingràvida en aquest univers on acaba diluint-se com els núvols en el cel en sortir el sol. Hélène sovint es vesteix amb jerseis de llana molt vaporosos que dilueixen el contorn del seu cos com si fos un “sfumato” dels que feia en Leonardo. És com una aura, com integrar-se en la totalitat de l’espai, difuminar-se, confondre’s, desaparèixer.
Llavors contactarà amb un blog d’un noi noruec malalt de càncer que defuig d’eufemismes i mentides piadoses i que visualitza la seva realitat, amb un humor que a vegades és ben negre i rient-se d’ell mateix, tot barrejat amb meravelloses imatges dels fiords de la seva terra. És el que ella necessita: realitat i bellesa. Malgrat que estima profundament a la seva parella, decideix marxar sola cap allà per poder gaudir plenament de tot el temps que li queda i gestionar la seva mort. Una cabana aïllada sense comoditats i banys a les gèlides aigües l’ajudaran a trobar-se a si mateixa.
“Més que mai” és una pel·lícula que vol normalitzar el fet de morir com una cosa natural. Lluny de les transcendències místiques de les religions, defugint el dramatisme terrible que sovint l’envolta rodejat de patiment, dolor i pèrdua, rescatant el fet dels tabús actuals que ens l’amaguen en habitacions d’hospitals de parets blanques i en asèptics tanatoris. És un film que vol reivindicar el dret a decidir lliurement com morir.
Emily Atef, la directora, va explicar en una entrevista que la mort de sa mare el 2015 va influir molt en el desenvolupament de la cinta, també explicava que de petita va viure com el seu gos, ja molt gran i malalt, va marxar de casa per morir i li van explicar que així dignificava la seva vida. També parlava de la seva necessitat creixent de tenir contacte amb la natura i que de jove va fer un viatge en moto per Noruega i va quedar impressionada per la grandesa del paisatge i la duresa del clima. Aquesta força monumental dels fiords i les muntanyes ens fa humils i això és el que volia per la protagonista de la seva pel·lícula.
L’actriu protagonista Vicky Krieps està perfecte en el seu treball, a tots els primers plans la veiem serena com una verge renaixentista, tant en l’angoixa com en la pau. És especialment punyent veure a Gaspard Ulliel, l’actor que fa el paper del seu company, en la seva darrera actuació abans de morir sobtadament en un accident d’esquí; mira per on la realitat colpeja la ficció fent-nos veure la fragilitat de la vida i la certesa i proximitat de la mort.
FRANÇA 2022 (2 hores, 3 minuts)
Direcció: Emily Atef
Guió: Emily Atef, Lars Hubrich
Actors: Vicky Krieps, Gaspard Ulliel, Liv Ullmann, Jesper Christensen, Bjørn Floberg,…
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.