Quan a la festa d’antics alumnes de l’institut un home seu al seu costat i la mira fixament Sílvia se sent trasbalsada, més encara quan en marxar aquell individu la segueix fins a casa seva; en veure com ha passat tota la nit al ras sota la pluja compren que és un problema de demència. Les circumstàncies faran que acabi tenint cura d’ell professionalment,  aquesta relació la retornarà a un passat terrible i ja res podrà ser igual.

El que proposa la pel·lícula és certament agosarat, la trobada entre una persona que voldria esborrar el seu terrible passat, una dona marcada pels abusos i l’alcoholisme, Sílvia, i una altra que  té terribles pèrdues de memòria, que no recorda pràcticament res del passat recent, cosa que l’incapacita per portar una vida normal, Saül.

Sílvia ha aconseguit refer la seva vida, començar des de sota de zero i quasi sense cap ajut: Ha pogut deixar la beguda, acudeix regularment a les reunions d’alcohòlics anònims, ha criat sola a una filla, concebuda en temps on no tenia control de la seva vida, a més, com a treballadora social ajuda a altres persones amb problemes a portar una vida digna. Sílvia no es parla amb sa mare des  que va néixer la seva filla, tampoc és massa benvinguda a casa de la seva germana, tothom la té per una mentidera que s’inventa maltractaments i abusos per justificar els seus anys de disbauxes, encara que el seu passat amaga una terrible història que pocs coneixen. Ella és per la seva família “la dolenta”, la que els hi ha portat la vergonya a casa, tothom la vol més lluny que no pas a prop; a ella ja li va bé, amb la filla i la feina, encara que sigui dura i mal pagada, ja en té prou, encara que hagi de viure en un barri perifèric i conflictiu i no en una zona rica com la germana.

L’amor és un sentiment irracional que fa que ens sentim bé al costat de la persona estimada, hi pot haver l’atracció física, el desig sexual, encara que també pot ser una sensació terapèutica, com aquell que es pren un tranquil·litzant per trobar la calma, o un excitant en altres moments ben diferents, en aquesta pel·lícula hi trobem  l’efecte mirall, per algú que ha de carregar una càrrega tan feixuga i dolorosa que no pot  deixar, un passat terrible, estar al costat d’un home sense passat pot ser com respirar l’aire pur de les muntanyes per un habitant de la gran ciutat contaminada. L’amor no s’escull, ben segur que Sílvia, d’una forma racional, no voldria que li passés el que li passa, per això decideix allunyar-se de Saül, encara que quan és ell qui la busca a ella no s’hi pot resistir.

Doncs si, el film ho té tot per convertir-se en una reflexió profunda sobre la memòria i la desmemoria, en un drama sobre els traumes de la infantesa i la joventut, sobre els errors que no es poden esborrar, un cant a la llibertat i la independència  i fins i tot en una gran història d’amor, amb unes actuacions brillants dels seus protagonistes.

Com és llavors que en sortir del cinema alguna cosa em grinyolava?

No és el que té o el que és, és el que no és. No vaig sentir cap emoció. M’estaven volent  explicar dues històries colpidores: Un trauma infantil i familiar, una espina clavada a l’ànima de la protagonista que seguia allà amagada i un amor espontani, pur i irracional que ho capgirava tot i el director ho feia des de la sala de butaques com un espectador més, sense fer-nos sentir el que sentien la Sílvia i en Saül. Era com si algú ens estigués llegint els fets ocorreguts amb la fredor d’un notari i a més tot es quedava en la superfície de les coses.

Tampoc hi havia un ritme narratiu ben trenat, encara que ens anessin donant la informació en comptagotes per anar-nos engrescant, de fet el film és una successió de fets  cronològics enganxats un darrere l’altre, sense aquella continuïtat que sembla venir de la nit dels temps de les grans narracions. Potser hauria valgut la pena provar de fer un muntatge més agosarat, també trobo a faltar alguns flashbacks per entendre millor l’infern que va viure Sílvia, o potser veure alguna escena de  la seva resurrecció de la mort de l’alcohol.

Què ens mostren?

Una noia que porta una vida molt ordenada amb una filla adolescent que de sobte es creua amb un home que ha perdut la memòria.

En moltes pel·lícules la música, o més concretament una cançó, doten de lirisme poètic a la història. Per exemple, a la guanyadora de l’Òscar a millor pel·lícula de l’any 2022, “CODA”, dirigida per  Siân Heder, la cançó era “Both Sides Now” de Joni Mitchell que ens demanava mirar els problemes des dels tots costats; a “Priscilla”, dirigida el 2023 per Sofia Coppola, la cinta quedava emmarcada entre  “Crimson and Clover”  de Tommy James and the Shondells, l’esclat adrenalític de l’amor i “I will allways love you”, de Dolly Parton, l’enyorança de l’adeu; a la romàntica i a l’hora terrible “Cold War” de Pawel Pawlikowski del 2018 era “Two Hearts” la que sonava en diverses versions i fins i tot a “Saben aquell” de David Trueba del 2023, la protagonista cantava una premonitòria “De mica en mica” de J.M. Serrat en el moment que Eugenio la veu per primer cop.

A Memory la cançó que vol fer aquesta funció és “Whiter Shade of Pale” composta pel grup britànic Procul Harum el 1967. El lletrista explicava que va sentir una nit en un bar com una noia li deia a l’altra  que el seu “rostre blanquejava de pal·lidesa”, vaja, el títol de la cançó, i va quedar enamorat de la força poètica de la frase; eren altres temps més romàntics on els joves creien que podien canviar el món. La lletra és una mica surrealista i per les descripcions que fa ens podem imaginar una situació d’embriaguesa o d’estar sota l’efecte de les drogues, pot parlar d’un amor perdut o impossible, del final d’una relació.  La música per la seva part està inspirada en algunes composicions de J.S. Bach per a orgue, segurament per això sona aquest instrument a la cançó.

A Memory ens mostren com els protagonistes escolten aquesta cançó en determinades escenes, encara que en cap moment reforça la narració, potser perquè  la seva melodia és trista i d’enyorança i no encaixa amb el que passa a la història, és simplement música ambiental. Saül pot estar trist recordant un passat que no recorda, un cert contrasentit, Sílvia sí que creu haver perdut el seu amor, únic moment en què encaixaria la melodia. Això sí, la cançó és tan poderosa que dona bellesa al que no la té; igual que les meravelloses actuacions dels protagonistes, que aguanten una trama poc sòlida.

Memory és una comèdia lleugera vestida de drama profund, o també un drama terrible rodat en to de comèdia, que en cap moment ens farà patir ni ens esgarrifarà, que sura per la superfície dels protagonistes sense aprofundir en les seves ànimes, un drama adult apte per tots els públics. Que lluny queda de la trencadora “Nuevo Orden” dirigida el 2020 pel mateix director!!!. Tothom que busqui entretenir-se i alhora constatar que la vida és molt dura per algunes persones, això sí, sense angoixes, trobarà interessant aquesta cinta i a més a més gaudirà escoltant una de les cançons més mítiques de l’època daurada de la música anglesa.

Mèxic 2023 (1 hora, 43 minuts)

Director: Michel Franco

Guionista: Michel Franco

Actors: Jessica Chastain, Peter Sarsgaard, Brooke Timber, Merrit Wever, Josh Charles, Jessica Harper, Elsie Fisher,…