Priscil·la és una adolescent de 13 anys que viu a Alemanya amb la seva família en una base militar on el seu pare està destinat. En una festa coneixerà a Elvis Presley, de 24 anys, que estava fent el servei militar i ja era una estrella de la música. Junts viuran una història d’amor ben especial. El film es basa en el llibre “Elvis i jo” escrit el 1985 per la protagonista de la història.

La primera cosa que se m’acut després de veure la pel·lícula és que aquesta transita entre dues cançons… Com introducció, ens presenten a la protagonista, una nena que viu una mica avorrida i trista, sense cap amiga, a una petita casa amb uns pares més aviat estrictes. Ens la presenten asseguda a la barra d’un bar, amb la mirada perduda, bevent una coca-cola amb una canya, pensant potser que desitjaria ser a un altre lloc, al seu país, encara que per sobre de tot necessita viure en un lloc fix, on poder fer una colla i créixer com les altres noies de la seva edat.

Encara que, abans de res, tornem a les dues cançons que emmarquen la història:
La primera l’escoltarem el primer cop que ella i Elvis estan sols. Veiem a la seva mirada la llum de la fascinació i l’aura que envolta als éssers enamorats, al mateix temps la música sona seductora i embolcalladora: “Crimson and Clover”, una cançó de Tommy James and the Shondells escrita el 1968. El seu títol, Carmesí i trebol, fa referència a la passió encesa de l’amor i al desig que la bona sort acompanyi als amants en el seu caminar. Diu axis:

“No sé quasi res d’ella, però crec que podria estimar-la”

Per mi és quan escoltem aquesta cançó que comença realment la història, de fet és el que succeeix quan dues persones s’enamoren, que el seu temps comença en aquell moment i el passat es difumina en una boira de llunyania.

Després, cap a la fi de la cinta, una altra cançó serà el fermall de la història: “I Will Allways Love You”; una cançó escrita per Dolly Parton el 1973 com a comiat al seu company i mentor, Porter Wagoner, en emprendre la seva carrera com a solista; encara que es va fer famosa cantada per Whitney Houston al film de 1992 “El Guardaespatlles”, en un comiat emotiu i romàntic. La sentim quan Priscil·la condueix sola deixant la seva casa Graceland amb llàgrimes als ulls.

“Si m’hagués de quedar, sols entorpiria el teu pas, per tant, marxaré encara que sé que pensaré en tu a cada pas del camí i sempre t’estimaré”

Pensant en Priscil·la, on la protagonista viu dins d’una gàbia d’or a la mansió d’Elvis, m’adono que moltes pel·lícules de Sofia Coppola tenen a noies joves tancades com a protagonistes, començant per “Les Verges Suïcides“, del 1999, on un pare molt sever no deixava a les seves precioses filles sortir de casa amb nois; la protagonista de “Lost in Translation“, dirigida el 2003 s’estava sola a Tòquio a la suite d’un hotel ben avorrida fins que coneix a un actor en hores baixes; una “Maria Antonieta” (2006) preadolescent arriba al palau de Versalles on tothom la vigila, absolutament nua del seu passat; a “La Seducció“, del 2017, una residència de senyoretes acullen a un soldat ferit.

Juntament amb noies empresonades, també està preocupada per la relació pare-filla, ja que Elvis, és una figura paterna, tal com passa a “Somewhere “ del 2010 i a “On the rocks”, del 2020. Segurament haver estat filla d’un personatge tan important i ocupat li ha fet reflexionar en aquestes dues qüestions.

Quan Priscil·la i Elvis es coneixen ell acaba de perdre a sa mare i a més són lluny del seu país, verbalitza la necessitat del retorn, l’enyorança, perquè tot i que ja porti anys d’exitosa carrera com a cantant, només té 24 anys i vol tornar a la seguretat de la seva llar. Hi ha una cançó cubana que explicita aquesta necessitat masculina de progressar, de portar el pa a casa, en una estrofa diu el següent:

“Un carro, una casa i una buena mujer”

  • Un cotxe representa la llibertat, per això està a primer lloc, la casa és el refugi, el lloc segur on poder descansar i la dona és el futur, la seva capacitat d’engendrar vida que allunya la por de la mort. A “On the rocks” la protagonista està preocupada pels viatges constants del seu marit i sospita que tingui una amant, llavors ell li contesta: “Vull assolir una bona posició econòmica, ser digne de tu”.

Elvis està quasi sempre de gira pel país, lluny de casa i necessita també aquest punt de referència cap a on mirar: Graceland, la seva gran mansió que compensi tots els seus esforços i en ella la seva dona Priscil·la sempre present. Per això, quan ella li demana si pot treballar a mitja jornada en una botiga, li nega amb aquestes paraules:

“Necessito estar segur que quan truqui, tu estiguis a casa”.

SI NO EL SEU IMAGINARI NO ÉS COMPLET

Aquest sentit total de possessió d’Elvis sobre Priscil·la porta al fet que ell vagi modelant-la per a acostar-la als seus referents estètics, cabell negre pentinat cap a dalt, vestits llisos escollits per ell; encara que també als seus ideals morals: la dona a casa esperant al marit, dosificant i reprimint els contactes sexuals perquè la troba massa jove i se la reserva per a quan ell decideixi que el moment ja ha arribat. Lògicament ell, com home i estrella del rock, ha de satisfer tant la seva libido com el seu narcisisme, ocasions no li falten.

Sofia Coppola, assessorada per Priscil·la i el seu llibre, ens retraten a un Elvis que pensa sobretot a divertir-se. Encara no té trenta anys i el que vol és jugar i córrer amb els seus amics. Enamorat de les armes compartirà la seva afició amb la seva parella regalant-li pistoles a joc amb els seus vestits. Sovint practiquen i fan punteria atès que el cantant estava obsessionat amb la seguretat personal i sempre anava armat, àdhuc als concerts. De fet, Elvis era un conservador que s’oposava als moviments juvenils de l’època i a les drogues, ell, que tot el dia estava prenent pastilles, perquè creia que s’estava medicant.

Al film dirigit per Baz Luhrman el 2022, “Elvis”, la història ens era relatada posant al representant del cantant en el centre. El Coronel Tom Parker ho manegava tot, volia imposar quines cançons cantar, com vestir i a on actuar de forma que Elvis era com un titella a les seves mans. En aquesta no veiem mai al Coronel, encara que la seva ombra allargada i sinistra és ben present i percebem que el cantant fa absolutament tot el que ell mana, quan ell truca és com escoltar el mandat diví. Aquesta situació de pèrdua de llibertat l’enfurisma i enverina els seus pensaments provocant-li atacs d’ira, ja que sovint no li agraden les cançons que li proposa.

En mig de tota aquesta disbauxa el film ens presenta a una Priscil·la caminant avorrida pels salons buits de la gran mansió, sola i sense ningú amb qui parlar, anant cada dia a escola per poder graduar-se, sense res més que fer que estar preparada per a quan Elvis torna a casa. També potser per això hi ha a la pel·lícula molts plans de detall on podem veure petits objectes decoratius sobre d’una taula, o els estris de maquillatge ben posats un darrere l’altre, petites parts del seu món diminut com una casa de nines. Ella absolutament abandonada a la seva soledat mirant revistes i diaris on surt la fotografia del seu home amb altres dones, com unes sabatilles que només uses quan estàs a casa. Llavors, un dia se l’emporta a Las Vegas (coneguda de vegades com la “ciutat del pecat”, Sin City en anglès) i l’entrada a càmera lenta de la parella als casinos és brillant, com uns reis passant entre la gent aspectant, elegants i glamurosos. La seva vida és un tot o res, sense terme mitjà.

Quan finalment Priscil·la i Elvis es van separar, continuen estimant-se, ella absolutament, ell en algun raconet del seu cor en un moment de consciència entre una pastilla i una altra. Ella tenia 32 anys, tota una vida al davant.

Dèiem que la pel·lícula estava emmarcada entre dues cançons, podeu pensar que és lògic que la música estigui molt present atès que Elvis va ser el rei del rock. Si, hi ha molt bona música al llarg de la cinta, però cap ni una és del Presley, exceptuant un moment en què el veiem a la televisió o, quan al principi del film s’asseu al piano per tocar, encara que no una cançó seva. No és estrany perquè no és la vida del rei del rock si no la història d’una relació on la protagonista és Priscil·la, la música d’Elvis quedava totalment fora d’aquesta relació.

La pel·lícula és una gran obra que fugint del pla, contra pla tan típic del cinema de Hollywood, ens retrata amb colors càlids una vida de conte de fades on finalment apareixen també els monstres interiors. Tenim la sort que la pel·lícula ha sortit just després d‘”Elvis”, un bon contrast per copsar des de l’art i fugint dels tòpics el relat imaginat d’aquestes icones de la nostra època.

USA 2023 (1 hora, 52 minuts)

Direcció: Sofia Coppola

Guió: Sofia Coppola (Memòries de Priscil·la Presley)

Actors: Cailee Spaeny, Jacob Elordi, Emily Mitchell, Ari Cohen, R. Austin Ball, Kamilla Kowal,…