Eugeni Jofra Bafalluy va crear, amb l’ajut de Conchita la seva dona, a “Eugenio”, un dels humoristes més famosos del segle passat a Espanya. Molt prim, vestit sempre de negre, amb una barba poblada, una creu al coll i una cara seriosa, sempre impassible, semblava més un enterramorts que no pas un còmic. La cigarreta als llavis o a la mà, el got de vodka amb taronja al costat, els seus silencis i els seus acudits, sempre políticament correctes, són una imatge inesborrable al nostre imaginari. Aquesta pel·lícula ens explica el seu ascens, o millor encara, la seva història d’amor amb Conchita.

Al principi de la cinta som el 1966, Eugenio treballa en un taller de joieria i té una promesa amb qui està a punt de casar-se, de fet ja estan parlant amb el capellà i fent els preparatius per la boda, encara que ell cada cop té més dubtes i decideix finalment trencar la relació. Poc després, un dia a l’autobús, veu una noia morena i seguint un impuls irresistible baixa abans de la seva parada, la segueix. Ella canta en un bar acompanyada per una guitarra i ell, sense pensar-s’ho gaire, li proposa fer un duo amb ella. Mai havia cantat, no sap tampoc tocar la guitarra.

Encara que pensem que aquestes coses sols poden passar a les pel·lícules, Eugenio i Conchita s’enamoraran, es casaran i faran un duo musical: “Els Dos”, sense, per tant, deixar les seves altres feines. Quan Conchita ha de marxar per tenir cura de sa mare malalta, Eugenio, sol davant del públic per primer cop, començarà a explicar acudits i, contra qualsevol pronòstic, serà un èxit. Comença el mite del còmic trist que fa riure a tothom menys a ell mateix, una història de qui no sabíem els orígens.

En tot el que passa a la vida hi ha dos factors principals: El treball i les circumstàncies. Una por quasi irracional fa que Eugenio trenqui el compromís amb la seva xicota de sempre; un impuls irresistible el fa conèixer a Conchita; un succés extern fa que actuï per primer cop sol; la seva manca de seguretat el porten a explicar acudits entre cançó i cançó. El treball constant d’actuar una nit i una altra nit fan que la seva fama creixi.

Aquest film s’aguanta sobre les actuacions dels seus protagonistes: David Verdaguer no imita a Eugenio, sembla que s’hagi apoderat de la seva ànima complexa, fins i tot desconeguda per ell mateix. Ens presenten a una persona clarament insegura, plena de pors, un cagadubtes, encara que amb prou empenta per a abordar directament a Conchita, que per la seva part és l’altra cara de la moneda: Optimista, positiva, creativa, segura. Tant un com l’altre són absolutament creïbles en el seu paper.

La pel·lícula és molt més que una història romàntica o un biotip, ja que pels anys en què té lloc l’acció és també, de forma involuntària o vetllada, un document del postfranquisme i la transició a Barcelona, una ciutat fosca, bruta, però amb una gran il·lusió per millorar en uns temps on ens pensàvem que el futur seria millor que el passat i on la justícia, la democràcia i el desig popular, triomfarien per sobre de l’arbitrarietat, l’autoritarisme i la prepotència d’una classe dominant a l’ombra de la dictadura.

Precisament el que el present no sigui el que pensàvem que seria es veu, ara si de forma clara i perfectament premeditada, en la contenció de la crítica a la situació política del moment, doncs encara que sembli mentida es podien dir més coses llavors que no pas ara mateix. Una pel·lícula comercial és un negoci que per triomfar requereix l’acceptació general, cal que agradi a tothom, i per això, ara més que mai, ha de ser apolítica. Alguns mitjans de comunicació de la capital no perdonen a aquells que ataquen el franquisme, doncs, ja fa anys que fan una callada, constant, imperceptible però eficaç, banalització de la dictadura.

En el film podem veure, de forma extremadament subtil, com hi havia una “Nova Cançó” que va sorgir de forma espontània com una exaltació del catalanisme. Per això a la primera seqüència que ens presenten a Conchita Alcaide, una andalusa de Huelva, parlant un català quasi perfecte i cantant una cançó de Joan Manuel Serrat, “De Mica en Mica“, segurament una de les seves més tristes, una enyorança als amors perduts. És subtil que un amo de bar li expliqui a Eugenio un acudit sobre Franco i que ell el bescanvi per un banquer a les seves actuacions, o que quan podem veure, com única referència a la mort del dictador, els titulars dels diaris a un quiosc, la càmera ens mostri com la gent surt als balcons i obre les finestres per deixar entrar els aires de llibertat en tant que escoltem a Paco Ibáñez a la banda sonora. El director, David Trueba, madrileny, que va estar casat amb una catalana i que parla perfectament el català, sap amb qui s’està jugant els quartos.

La societat catalana de l’època era oberta i la gent canviava del català al castellà sense traumes i de forma natural. L’art i la cultura van poder començar a fer ús de la llengua materna per expressar-se, sense cap greuge per als que continuaven usant al castellà amb normalitat. La societat civil castellanoparlant va fer força per tal que tothom pogués aprendre el català i fugir de l’exclusió. A poc a poc ens vam transformar en un país normal que convivíem amb alegria entre nosaltres i amb la resta de comunitats. Alguna cosa es va trencar l’11 de març del 2004 quan l’atemptat terrorista de Madrid no va ser obra d’ETA.

Per fer el guió de la pel·lícula s’han basat en un parell de llibres escrits per un dels seus fills, que també ha fet d’assessor de la cinta. David Verdaguer s’ha amarat del personatge mirant vídeos del monologuista. Una pel·lícula ben dirigida, amb un guió dinàmic, grans actuacions, que és un entreteniment alhora que una mirada melancòlica als anys de la transició.

Per fer aquesta obra David Trueba ha comptat amb un aplec de secundaris de luxe, que donen solidesa cultural, suport humà i versemblança a la idea del film: Així tenim a la ballarina de flamenc Cristina Hoyos fent de mare de la Conchita, al periodista Jordi Basté fent un cameo, o al director de cinema Paco Plaza interpretant al presentador Chicho Ibáñez Serrador. També hi surten Pedro Ruiz, Monica Randall i Miriam Diaz Aroca, fent de presentadora d’1,2,3. D’aquesta manera realitat i ficció es barregen fen un tot únic i magnífic.

España 2023 (1 hora, 49 minuts)
Direcció: David Trueba
Guió: David Trueba, Albert Espinosa (Novel·la de Gerard Jofra)
Actors: David Verdaguer, Carolina Yuste, Pedro Casablanc, Marina Salas, Ramón Fontseré, Cristina Hoyos,…