Un grup de refugiats sirians, bàsicament dones i nens, arriben fugint de la guerra a un barri deprimit d’un antic poble miner al nord d’Anglaterra, cases buides i lloguers barats han permès a  alguna associació solidària trobar per ells un lloc assequible  on reposar i recuperar-se de l’horror que encara porten marcat a les seves cares, ho han perdut tot, han hagut de deixar enrere éssers estimats. Yara, una noia jove i valenta es farà amiga del propietari de l’únic pub de la zona. T.J. Ballantyne, un home gran i bregat en les lluites sindicals contra el tancament de les mines pel govern de la Sra. Thatcher. Malauradament, no seran ben rebuts per uns veïns, majoritàriament a l’atur, i oblidats per la societat del benestar.

Pràcticament totes les pel·lícules del director, Ken Loach i del seu guionista habitual, Paul Laberty, són reivindicatives, han fet del cinema una arma de denúncia: Els problemes de l’habitatge, la pobresa oculta que ens envolta i preferim no mirar, les retallades en sanitat, el treball cada cop més precari, l’explotació de les classes humils, són temes que habitualment tracten. En aquesta ens parla dels emigrants i de la seva rebuda, no sempre bona, en un país teòricament benestant i on la precarietat provocada per les polítiques conservadores han empobrit a  la classe treballadora. Aquest és un dels debats nuclear entre els artistes, crear bellesa pura sense cap missatge o mostrar la realitat i el patiment. Pablo Neruda, poeta genial i políticament compromès ja ho va deixar escrit al seu poema “Poetas Celestes”.  Hi ha molt més en la creació artística que la lluita social i la defensa del desvalgut, no és una dicotomia, el món és més complexa que tot això, encara que Loach va decidir, ja de jove, posar la seva creació al servei de la justícia, la llibertat i la igualtat. 

S’acostuma a dir que les persones humils són més solidàries que les riques, capaces de compartir el poc que tenen amb els altres menys afavorits per la sort, en tant que els poderosos prefereixen no acostar-se als necessitats, com si la pobresa fos una malaltia contagiosa. Està bé donar unes monedes a la porta de l’església i si ets molt ric crear una fundació, però para de comptar. Millor encara, organitzar una festa de beneficència amb els de la seva classe, amb les senyores ben endiumenjades, on se serveixi caviar i es begui xampany, per després encarregar a alguns subalterns l’enutjosa tasca de repartir la recaptació. Se li diu caritat, que no és el mateix que fraternitat. Dit això, en aquesta pel·lícula no surten els rics, sols hi ha persones treballadores, millor dit a l’atur, que volen fer fora als refugiats.

Per què passa això?

Tot va començar amb la revolució industrial, quan la població majoritàriament agrícola va marxar a les ciutats per treballar a les fàbriques. Cap a final del segle dinou al Regne Unit es produïa les dues terceres parts del carbó mundial i les quatre cinquenes parts de l’acer. Les mines de carbó ocupaven a la major part de la població de les conques mineres i això va ser així fins als anys 70 del segle passat, quan Margaret Thatcher  va arribar al poder. A poc a poc al principi i vertiginosament després, altres fons d’energia com la nuclear, el gas, el petroli o l’electricitat havien desplaçat al carbó. L’Estat s’havia anat fent càrrec de les  mines per mantenir l’ocupació d’un negoci ruïnós. El govern conservador les va tancar quasi totes, abocant a la gent a l’atur.

El treball a les mines era molt dur i fins i tot perillós, els patrons cercaven el màxim benefici sense importar-los les condicions laborals, això va fer que els treballadors s’unissin creant sindicats, “Unions” en anglès. Les lluites entre patrons i obrers en aquest sector van ser mítiques, els miners eren durs com la pedra que arrancaven de les entranyes de la terra i els amos havien d’acabar cedint una mica per poder seguir guanyant, fins que el negoci va deixar de ser productiu. Al final l’enemic era l’estat sencer, que no tenia res a perdre perquè els conservadors, amb la Dama de Ferro al davant no volien seguir pagant per una dita “pau social” que res els hi aportava. Els sindicats van perdre la guerra i els obrers orgullosos de la seva feina i de les seves conquestes socials, van acabar amargats, ressentits, dividits i temorosos de perdre el poc que comparativament els hi quedava, això sí, la majoria tenia una casa en propietat i una pensió.

És difícil posar-se en el lloc de l’altre, sobretot quan creus que tu ets una víctima injustament tractada, llavors arriben uns estrangers i no pots sinó imaginar que et trauran el poc que tens. És difícil veure el que no veus i estar on no estàs. Si els que insulten als nous vinguts poguessin per un moment sentir els crits dels nens, apagats per l’estrèpit ensordidor de les bombes, veure la mort com una quotidianitat, olorar la sang i la pólvora, la fam, la set, el pànic que no et deixa pensar, segurament llavors com a mínim callarien per respecte com quan passa un enterrament. Encara que, sols poden sentir la seva pena i el seu dolor i veure com usurpadors a aquells avergonyits refugiats a qui el seu propi país ha expulsat. També sovint és més fàcil culpabilitzar al de sota, al més feble, que lluitar per recuperar el teu lloc mirant cap als poderosos.

T.J. Ballantyne és un home que havia perdut tota esperança fins que un gosset minúscul li va donar un motiu per seguir vivint, malgrat que sense il·lusió  per nous projectes,  sense esperança, que ajudava quan podia a entitats solidàries, sentia que ja no tenia energia, com aquella pila que sols pot encendre una llum esmorteïda, que regentava el pub on la gent es trobava encara per compartir una cervesa. L’antic centre on es reunien els miners sindicalistes ara recollia les seves tristes despulles. Yara és jove i encara creu que pot millorar el món, és fotògrafa, una artista d’aquelles que com Neruda creu que l’art ha de denunciar i transformar, malgrat haver viscut la més absoluta desolació encara té esperança, és plena de força i energia. Junts, Yara i T.J., es reforçaran mútuament i seran capaços de tornar la vida i l’esperança al barri. Com si el sol sortís i fes fora a la foscor, encara que…

El fort ofega al feble, el gos gros es menja al petit, el desgraciat no pot suportar la felicitat aliena fins al punt de fer mal sense cap benefici propi, és difícil, veient el que està passant, tenir fer en la humanitat. És l’eterna lluita entre el bé i el mal.

El pub “The Old Oak” havia sigut un símbol, el roure és una fusta de gran duresa i durabilitat, allà  s’ajuntava tot el poble per celebrar esdeveniments i també es reunien els sindicats per fer front als patrons. La seva decrepitud era la imatge d’una derrota. Amb l’arribada de Yara tindrà l’oportunitat de renéixer de les seves cendres perquè els morts tornin a plantar batalla. Sorgirà una constel·lació: La guerra del Líban, s’ajuntarà amb les derrotes sindicals, el desànim de T.J. trobarà noves forces en  la joventut de Yara i totes les persones, d’aquí i d’allà, tindran una nova oportunitat. Es farà realitat el que demanava Walter Benjamin en la seva Anàlisi de la Història.

En la que possiblement serà la seva darrera pel·lícula Ken Loach ha volgut donar un missatge esperançador. Quan la pena arriba a una família refugiada que viu al barri, alguna cosa tangible i propera que tothom pot sentir, finalment el poble donarà el seu condol i amb ell demostrarà el sentit de fraternitat, fer costat al pròxim,

Cinematogràficament, és un film formalment perfecte, bon guió, bona direcció, bona fotografia i bones actuacions. Algú podrà pensar que l’argument és una mica manipulador, encara que jo els diria que pitjor és voler amagar la realitat. No hi ha cap escena desagradable, que hauria estat el més fàcil, ni tampoc ens marquen bons i dolents, no cal, la realitat ja diu la seva.

És aquesta una d’aquelles pel·lícules que cal anar a veure per sortir una mica de la nostra prepotent indiferència envers els que pateixen, recuperar una mica la nostra humanitat, un recordatori de la necessitat de la fraternitat entre tots els homes.

Regne Unit 2023 (1 hora, 50 minuts)

Direcció: Ken Loach

Guió: Paul Laberty

Actors: Dave Turner, Ebla Mari, Debbie Honeywood, Andy Dawson, Trebor Fox,…