Nina és una reconeguda doctora especialitzada en ginecologia i obstetrícia que treballa en un hospital de Lagodeji, una població rural de Geòrgia al peu de la serralada del Caucas. Quan en un part prematur el nadó mor, la pressió i l’agressivitat del pare fan que el centre iniciï una investigació. En paral·lel, el seu prestigi està en entredit per la sospita de practicar avortaments en un país on, malgrat ser legal sota certes condicions, és alhora un estigma tant pel metge com per la pacient, sobretot en zones rurals.
La directora, Dea Kulumbegashvili, coneix íntimament l’escenari del film, ja que hi va passar la infantesa i l’adolescència abans d’emigrar amb 17 anys per estudiar cinema a Nova York. Explicava que, durant el rodatge de la seva anterior cinta, tamé ambientada a la mateixa zona, Beginning (2020), va veure que la majoria de les dones de la seva edat ja tenien set o vuit fills, perquè allà solen casar-se amb quinze anys, la dona no té cap potestat sobre el seu propi cos, no es conceben els mètodes contraceptius i l’avortament està proscrit tant per les mares com pels metges. Arran d’això, va pensar a fer una cinta que parlés d’aquesta situació des del punt de vista d’una doctora que el practica com un servei social.
L’inici de la pel·lícula és inquietant: en una pantalla quasi tota negra veiem com una figura femenina, amb el cos deformat i cobert d’escates de fang es mou treballosament per una superfície plana, brillant i líquida; en paral·lel, sentim en la llunyania unes veus infantils repetint el seu nom: “Nina”. Haurem d’esperar fins més endavant en la cinta per entendre aquesta primera escena, ja que serà la mateixa protagonista qui relatarà a un desconegut, a qui acaba de recollir fent autoestop, que, de petites, la seva germana va quedar atrapada en el fang del llac i ella, absolutament petrificada, va ser incapaç d’ajudar-la. A partir d’aquí podrem entendre que és una figura simbòlica: el pes de la culpa i el penediment. Anirem retrobant a la vella cansada i deforme diversos cops al llarg de la pel·lícula: a casa seva en una nit d’insomni, abraçant-se amb el seu company de feina com demanant clemència i per clonclure de la narració tal com havia començat. No és només el penediment, sinó també com Nina se sent tractada i jutjada per la societat i els homes; tal com ella sent que la miren.
De seguida veiem com cau la pluja nocturna sobre un terra que ja no la pot absorbir i forma un gran bassal; la càmera va baixant fins a situar-nos quasi al nivell de l’aigua, tot plegat amb un color blau més elèctric que marí. L’objectiu s’endinsa per un bosc frondós i humit sense que deixi de caure aigua; de fet, sols distingim unes formes fosques, com si veiéssim un teatre d’ombres xineses o la caverna del mite platònic, una al·legoria de la mentida dins la qual vivim empresonats per creences, imposicions i tradicions.
Un fos en negre dona pas a un primer pla frontal, explícit i sense estalviar cap detall, d’un part real on el nounat acabarà morint, una escena que esdevindrà un dels eixos argumentals de la història. Són la Nina i el seu equip, en total, quatre persones, totes de blau, les que assisteixen la noia: moviments precisos, actuacions professionals, tothom sap la seva feina i l’executa a la perfecció. Després de la intervenció veiem la Nina sola al final d’un llarg, asèptic i solitari passadís, en una encara buida sala d’espera: està trista per la pèrdua de la criatura, amb sentiments de culpabilitat, es pregunta què més hauria pogut fer; ningú li fa costat.
Totes les escenes de la pel·lícula tenen una força esfereïdora: les imatges parlen i ens penetren. En són exemples:
- La reunió amb el pare del nadó mort, rodada com si fóssim un assistent més, ja que la càmera se situa quasi sobre la taula: la Nina a la cantonada esquerra, davant seu i fent costat al pare, el seu company de feina i enfront, assegut darrere el seu escriptori i apartat del grup, el director. Queda clar qui és l’acusada. En un acte d’entregar-la com a sacrifici per calmar el seu acusador els dos companys, un darrere l’altre, la deixaran sola perquè ell la pugui insultar, amenaçar i escopir.
- L’escena d’un avortament, amb la càmera ben a prop de la pacient, de forma que sols veiem el seu cos des d’una mica per sobre de la cintura fins al maluc. Veiem com el cos nu i indefens de la noia es mou nerviós, però la intervenció queda fora de càmera, una forma d’explicitar que cal amagar allò que és il·lícit.
- Els trajectes nocturns en cotxe de la protagonista, tant per carreteres com per camins, són quasi un documental amb il·luminació natural, i ens sembla estar asseguts al seient del costat. Aquestes imatges ens recordaran sens dubte unes de similars de la pel·lícula documental del 1993, de Chantal Akerman: D’Est.
- Després d’escenes profundament claustrofòbiques i fosques d’interiors, ens alleugen escenes de gran bellesa i color en què la natura és protagonista: ja sigui un esponerós camp de roselles, un cel net i blau o una tempesta de pluja. Com si la directora ens volgués dir que, malgrat tot, val la pena viure.
La directora, Dea Kulumbegashvili, converteix la càmera en un pinzell i ens regala uns plans d’una composició, definició i colorit que semblen quadres contemplats en una exposició. Aquesta curosa estètica no és superficial, sinó que és com si poguéssim entrar dins del quadre – pantalla, en aquest cas- per veure’n la tercera dimensió, que no és altra que la del marc social i cultural on es mou l’acció: un món rural ancorat en el passat, on la religió encara és ben present com a guia de les persones; un patriarcat estricte que sotmet i menysté les dones; unes institucions i administracions prepotents on tot està permès per les persones que en formen part. La cosa no queda aquí: Dea va encara més enllà i s’endinsa en l’ànima i la ment de la protagonista, fins al punt que ens fa sentir com ella i comprendre les seves reaccions.
Una obra que es referma en la condició d’art del cinema tant per l’enlluernadora força i bellesa de les seves imatges com per la comunió de sentiments que transmet: absolutament imprescindible.
Geòrgia 2024 (2 hores, 14 minuts)
Direcció: Dea Kulumbegashvili
Guió: Dea Kulumbegashvili
Actors: Ia Sukhitashvili, Kakha Kintsurashvili, Merab Ninidze, Roza Kancheishvili,…