En Daniel Kellner, que treballava com a informàtic en una empresa concessionària del Departament de Defensa, és perseguit pels agents d’aquesta corporació després d’haver robat informació confidencial. En paral·lel, la Margaret, una meteoròloga de la televisió de Kansas, comença a parlar en llengües que mai no havia après i és capaç de saber-ho tot de les persones només mirant-les. Aquestes dues línies argumentals acabaran trobant-se per revelar al món un secret que pot canviar la nostra visió de l’univers.
Steven Spielberg, el director d’aquesta cinta, està a punt de complir 80 anys i és, sens dubte, un dels millors directors del món.
Faré esment de les seves cintes més importants. Si algú només vol saber què penso de la seva obra actual, es pot saltar els paràgrafs següents.
Va assolir l’èxit mundial fa 51 anys, amb Jaws, traduïda a casa nostra com Tauró (1975), un thriller frenètic i angoixant que va omplir de por les platges del món sencer. Dos anys més tard, el 1977, dirigí Encontres a la tercera fase, que mostrava un primer contacte amb éssers alienígenes i feia un plantejament creïble en què els extraterrestres no volien conquerir-nos. El 1981 va fer una lectura innovadora de les pel·lícules d’aventures amb A la recerca de l’arca perduda; el 1982 va retratar un extraterrestre entranyable que ens va estovar el cor a E.T., l’extraterrestre. Van seguir un parell d’episodis més d’Indiana Jones, El color púrpura (1985) i L’imperi del sol (1987).
El 1993 va rodar un film en blanc i negre: La llista de Schindler. En quin color es pot rodar, si no, l’horror del nazisme? Per a molts, és la seva millor pel·lícula. El mateix any va adaptar la novel·la Parc Juràssic, el somni —o potser el malson— de reviure els dinosaures, i el 1998 va rodar una de les millors i més emotives pel·lícules bèl·liques: Salvar el soldat Ryan.
El 2001 va retornar a la ciència-ficció amb un dels films més bells i onírics de la seva filmografia, A.I. Intel·ligència artificial, per la qual cosa va ser acusat de sensibleria en seguir les aventures d’un nen que vol retrobar-se amb la seva mare.
Dues pel·lícules entranyables i plenes d’humor, Atrapa’m si pots (2002) i La terminal (2004), van ser seguides, el 2005, per dos films tenebrosos: La guerra dels mons, adaptació de la novel·la d’H. G. Wells, i Munich.
El 2015, amb El pont dels espies, va reflexionar sobre la Guerra Freda i, amb Els arxius del Pentàgon (2017), va defensar la llibertat de premsa. El 2021 va fer una versió actual del musical West Side Story, una adaptació, com a mínim, tan bona com l’original del 1961 dirigida per Robert Wise i Jerome Robbins: idèntica i absolutament diferent, una joia.
Finalment, el 2022 va dirigir l’autobiogràfica Els Fabelmans, un homenatge a la seva passió pel cinema. Jo la considero el seu testament fílmic: una obra que reuneix el millor del seu geni i que serà molt difícil de superar.
Aquí acaba el resum. Sabent tot això, havent vist totes aquestes meravelloses pel·lícules, és lògic tenir unes expectatives molt altes que, desgraciadament, en el meu cas, no es compleixen amb El dia de la revelació.
El primer i més important problema de la cinta és el guió. No té fondària: sota una superfície que vol ser transcendent, amb uns reflexos de misticisme, no hi ha res més. Segurament la història comença massa de pressa o, en tot cas, manca de flashbacks que ens expliquin d’on venen els protagonistes. El resultat són uns personatges mal construïts que van perduts per la pantalla com éssers incorporis, per més esforços que facin els actors. És difícil identificar-s’hi.
En Daniel ha marxat de l’empresa emportant-se arxius secrets. De fet, no és el primer que ho fa, encara que els altres van marxar i prou. Sembla que s’han agrupat al voltant d’una espècie de guru místic, l’Hugo, que també va abandonar la corporació i que té la missió de mostrar al món les pràctiques poc ètiques de l’empresa i revelar que no estem sols a l’univers, una idea de la qual Steven Spielberg sembla plenament convençut.
Qui hi ha darrere de tota aquesta moguda? Els extraterrestres, que suposadament tenen poders superiors? Una divinitat universal? Déu? Si és així, l’Hugo és un profeta que guia els escollits com Moisès guiava el seu poble cap a la terra promesa, mentre espera l’eclosió del messies, aquell que ha de revelar que no estem sols.
Després tenim la Margaret, la meteoròloga que aspira a presentar les notícies d’actualitat. Només sabem que té una parella, un músic, i que és un cul d’en Jaumet que no acaba de trobar la ciutat o el poble on vol viure. Res més.
De sobte, un ocell es cola per la finestra del loft on viu la parella i…, comença a parlar en rus i, més tard, mentre fa la previsió del temps, s’expressa en un llenguatge inintel·ligible.
Per distreure els espectadors durant les gairebé dues hores i mitja que dura la cinta, es recorre a tot un seguit d’escenes d’acció, bàsicament persecucions de cotxes, en què el nombre de vehicles pretén suplir la manca d’imaginació. Els dolents, que persegueixen en Daniel, van sempre en quatre o cinc cotxes negres que circulen a tota velocitat, separats els uns dels altres per pocs centímetres, com si fossin els vagons d’un tren.
Sembla mentida veure unes persecucions tan llargues i avorrides sabent que, el 1971, el director nord-americà va ser capaç de rodar Un diable sobre rodes, que només amb una carretera i dos vehicles va crear un thriller angoixant. Dit això, hi ha una escena amb un tren que sí que té una mica de gràcia, però no és especialment original.
Hi ha, com en les pel·lícules de bruixes i mags, uns instruments que funcionen com una vareta màgica i atorguen poder a qui els posseeix. En Daniel n’ha robat un, però no sap gaire bé com usar-lo. Lògicament, l’antagonista, el director de la corporació malvada, també en té un que utilitza per dominar la voluntat de les persones.
El clímax, el gir de guió, arriba quan la Margaret i en Daniel es troben i es toquen les mans: una escena que recorda el fresc de la Capella Sixtina, un acte gairebé diví.
Fan aparèixer dues vegades, i de maneres diferents, la caseta de Hansel i Gretel, on tot es transforma i tot és possible. Finalment, el director es treu del barret de copa un extraterrestre en cadira de rodes que ens recorda un E.T. a la seva tercera edat. Tothom, arreu del planeta, queda en xoc, i nosaltres també, perquè el film acaba sense més ni més.
En aquest calaix de sastre, on el director ha fet cabre de tot, hi ha una menció especial a la cultura judeocristiana:
- Quan arriba l’ocell a casa de la Margaret, és, sens dubte, l’àngel que anuncia a Maria que porta al ventre un ésser diví.
- L’Hugo és Moisès guiant el seu poble.
- La trobada entre la Margaret i en Daniel remet al passatge d’Adam i Eva, que generaran una nova humanitat.
- Quan es donen la mà, és el Gènesi.
- No oblidem les referències a passatges bíblics que se citen textualment.
- També hi ha el dolor de la creu, quan la xicota d’en Daniel tracta d’oposar-se a ser controlada: la creu i el ganivet a la mà.
- Quan la Margaret comença a parlar llengües que no coneix, és una referència a la intervenció divina per predicar la fe i la paraula arreu.
Finalment, hi ha la priora del convent de monges, que continua sent la guia espiritual de la Jane, la xicota d’en Daniel, i representa la fe que la mà de Déu és darrere de tot i que la seva paraula val per a tothom.
Un galimaties irresoluble racionalment que les imatges en moviment del cinema no ens deixen ordenar; un intent d’abduir-nos que, en aquest cas, fracassa per la manca de destresa del conjunt.
Quan recordo Encontres a la tercera fase, E.T., A.I. o La guerra dels mons, sento llàstima que hagi arribat a fer aquesta cinta. Alguns diuen que és un compendi de la seva obra, però jo penso que no calia: ja havia rodat Els Fabelmans. Perquè, si el missatge que vol transmetre és que l’empatia envers els altres pot fer de nosaltres una humanitat millor, la pel·lícula no aconsegueix, de moment, allò més essencial: comunicar-se amb la seva audiència.
EUA, 2026 (2 hores i 25 minuts)
Direcció: Steven Spielberg
Guió: David Koepp i Steven Spielberg
Actors: Emily Blunt, Josh O’Connor, Colin Firth, Eve Hewson, Colman Domingo…