Som a final dels anys cinquanta, uns pares porten al seu fill de sis anys al cinema per primer cop. Mentre fan cua per entrar ell està una mica neguitós, és de nit i es ficaran a dins d’una sala fosca, envoltats de gent desconeguda, en veritat té una mica de por, per sort la mare el tranquil·litza. El film en qüestió és “L’espectacle més gran del món” dirigit el 1952 per Cecil B. DeMille. Una de les escenes més espectaculars per realista és un accident de tren, el noi queda hipnotitzat i de tornada cap a casa es queda sense paraules. La seva vida ha canviat per sempre més, ha vist la llum encegadora del setè art.

Steven Spielberg, un dels grans cineastes de la nostra època ha decidit, com darrerament han fet altres directors rellevants, rodar una obra de caràcter autobiogràfic. Tal com Paolo Sorrentino a “Ha estat la mà de Déu“, James Gray a “Armageddom time“, Pedro Almodóvar a “Dolor y Gloria“, Alfonso Cuarón a “Roma“, Kenneth Brannagh a “Belfast” o Paul Thomas Anderson a “Licorize Pizza“,… Tot i això, Spielberg diu que dins de tota obra d’un artista sempre hi ha el seu propi retrat. A “Els Fabelman” ho fa recorrent a un alter ego seu, un noi anomenat Sammy Fabelman, de família jueva on conviuen la ciència, per part de pare, i l’art, per part de mare; els catalans en diríem el seny i la rauxa.

Com acostuma a passar en aquest tipus de pel·lícules, la historia se separa una mica del clàssic guió causal, on el protagonista ha d’assolir un objectiu i per fer-ho vèncer una sèrie de dificultats feixugues que són el centre de la narració.
A “Els Fabelman” descriptiu cronològicament episodis rellevants de la vida d’en Sammy, bàsicament els del mateix director, des d’aquella nit que va al cine per primer cop, fins que comença a treballar per un estudi com a becari sense sou i coneix a John Ford. La línia argumental està majoritàriament relacionada amb la seva gran afició, el cinema, que va acabar com és ben conegut, sent la seva professió.


El director anirà confessant algunes de les coses que el neguitejaven de petit, com el fet de pertànyer a una família jueva. Aquella nit, quan tornen del cinema en cotxe, en Sammy farà notar als seus pares que totes les cases estan guarnides i il·luminades excepte la seva, són les festes de Nadal, que ells no celebren ni comparteixen. Més endavant i ja adolescent viurà en pròpia carn l’antisemitisme de la societat.

A les pel·lícules quasi sempre i a la vida sovint apareix el “factor desencadenant”, aquell succés que marca el destí de la persona. A “Els Fabelman” és l’accident de tren d’aquella primera pel·lícula i l’impuls del nen per recrear-lo, una vegada i una altra, amb una maqueta de tren elèctric, que en Sammy filmarà amb la càmera domèstica del seu pare per no acabar trencant la joguina, tal com li va suggerir la mare. Hi ha aquell moment molt emotiu quan el nen i sa mare es tanquen dins de l’armari de l’habitació d’en Sammy per passar la pel·lícula filmada; les escletxes de llum que surten a través de les portes de persiana de l’armari il·luminen tènuement la fosca estança avisant de la màgia que es viu a l’interior; el somriure d’il·lusió de mare i fill darrere del projector ens parlen de felicitat compartida; l’hipnotisme de les imatges que recreen la realitat ens traslladen a altres mons. És com una sala de cinema en petit. L’armari és aquell indret protegit i càlid, pler d’imaginació i on tot és possible, que deu ser molt important per Spielberg i que ja ens va mostrar a E.T. A partir d’aquell moment en Sammy anirà sempre amb la càmera a sobre filmant-ho tot.

Un pare enginyer informàtic que viu pel treball, de fet un dels precursors dels ordinadors, sempre guiat pel pragmatisme científic, i una mare amb un esperit artístic i bohemi que es deixa portar pels sentiments i que sovint se sent presonera dins de casa, marcaran la primera joventut del protagonista. Hi ha una escena demostrativa d’aquesta necessitat de llibertat de la mare, quan en mig d’una tempesta puja a tots els fills al cotxe i persegueix inconscientment un tornado que ha entrat a la ciutat.

En Sammy, com la majoria de nois de la seva edat d’aquella època, es farà boy scout, això vol dir tenir un grupet d’amics amb els quals poder fer coses junts, com per exemple anar al cine. El marcarà el film de John Ford de 1962, “L’home que va matar Liberty Valance“; per això, quan ha de presentar un projecte per pujar de rang entre els scouts, escollirà rodar un western amb els companys.

El director també vol donar importància al tiet Boris, un excèntric parent de la seva mare que havia treballat al circ, un artista que no va assolir la fama i que li diu que per ser artista has de renunciar a moltes coses i que aquest fet et colpeja i et marca per sempre més. En Sammy sols passa un dia amb ell, no li acaba d’agradar, s’hi sent incòmode, però ben segur que Steven Spielberg el situa a la història perquè el devia influir en la seva determinació de fer pel·lícules.

Amb tan sols tretze anys es va atrevir a rodar amb els seus amics una pel·lícula de guerra que recreava una batalla entre americans i nazis al nord d’Àfrica. En el film veiem com se les empescava per fer tràvelings amb un cotxet de portar-bebè, com feien esclatar petards per simular els tirs de fusell amb finalment uns resultats sorprenentment bons.

També va suposar un factor desencadenant una sortida que va fer la família d’acampada; els acompanyava el millor amic del seu pare, un company de la feina que era quasi com de la família i que els seguia a tot arreu on anaven. Lògicament en Sammy filmarà minuciosament aquestes vacances. La mare donarà sortida a la seva faceta artística ballant per tots sota la llum de la foguera i dels fars dels cotxes amb un camisó que es transparentava, horroritzant i avergonyint a la seva filla adolescent. De tornada a casa el protagonista vol preparar el rodatge del seu film bèl·lic, però son pare li demana que editi primer el que ha filmat per fer feliç a sa mare; llavors, muntant les imatges amb la moviola, descobrirà un secret familiar que li semblarà terrible i que canviarà la relació amb la seva mare. Descobrir la veritat pot trastocar les teves creences, sovint suposa el desencant de deixar enrere la innocència de l’infant.

La família canviarà dos cops de ciutat seguint els treballs del pare, cosa molt habitual als Estats Units, per acabar finalment a Califòrnia. En el nou destí és on la seva mare se sentirà més sola i més perduda, fins al punt de voler tornar a  Scottsdale, Arizona. Això suposarà la separació de la família. Com pràcticament tot el que conta la pel·lícula, això va passar realment a la família Spielberg i el va marcar profundament; de fet tots dos van començar noves relacions sentimentals, que no van prosperar del tot, ja que finalment, al cap de quasi trenta anys, és van tornar a casar.

A la High School en Sammy va patir assetjaments i maltractés pel fet de ser jueu, comenta Spielberg que en aquella època li van trencar dos cops el nas d’un cop de puny, encara que va poder seguir la seva vida amb normalitat i es va graduar, fins i tot va sortir amb una noia cristiana que el volia convertir. Per la festa de graduació el protagonista fa el que millor sap fer: filma el dia de fi de curs on tots els alumnes el passaran a la platja per fer activitats esportives i de lleure. Els seus abusadors s’hi veuran reflectits a la pel·lícula: Un per maldestre, cosa que provocarà els riures dels companys i la seva vergonya en projectar la cinta i l’altre per tot el contrari, per aparèixer massa triomfant i atlètic, una responsabilitat que no vol assumir, no s’hi veu amb cor, ja que ell el que vol és ser un més dins la multitud. La màgia del cinema deixa a cadascú al seu lloc.


Les escenes finals de la pel·lícula tenen lloc en uns estudis de cine, ja veieu que tot acaba com ha d’acabar; finalment han escollit el seu currículum. El primer dia coneixerà al seu ídol, John Ford, paper que interpreta, després de fer-se molt pregar, el director de cinema David Lynch, que li donarà una lliçó magistral sobre l’ús de l’horitzó a la pantalla. Per fer palès que va aprendre la lliçó, Steven Spielberg situa al protagonista al carrer i juga amb la seva posició respecte al punt de fuita i l’horitzó mostrant que el seu futur serà brillant.

Aquesta pel·lícula es pot veure des de moltes òptiques: Un film familiar, un reflex de la societat americana, el traspàs cap a l’edat adulta d’un xicot, una lliçó del que és el cinema. Sigui quina sigui la lent que escollim aquest film ens farà sentir la grandesa del setè art, ens farà gaudir de la màgia de les imatges i de les històries ben contades. Imprescindible, per ser vista, si pot ser, en pantalla gran.

USA 2022 (2 hores, 31 minuts)

Direcció: Steven Spielberg

Guió: Tony Kushner, Steven Spielberg

Musica: John Williams

Actors: Michelle Williams, Paul Dano, Gabriel LaBelle, Seth Rogen, Judd Hirsch, Mateo Zoryon Francis-DeFord, Julia Butters, Jeannie Berlin, Oakés Fegley, David Lynch, Robin Bartlett,…