TAR

Lydia Tar és la carismàtica directora de la filharmònica de Berlin, l’orquestra més reconeguda del món, el seu temple, on té el control total com si fos una reina. El seu talent és reconegut arreu del món i sovint ocupa les primeres planes de les revistes especialitzades; més encara, jove, rossa, i elegant s’ha convertit en una figura mediàtica mundial. Feminista i lesbiana militant es fa dir “mestre”, vesteix com un home i té com a parella a la primera violinista de l’orquestra. Es creu invulnerable, encara que la persegueix l’ombra de la seva relació amb una antiga col·laboradora, i s’atreveix, malgrat tot, a flirtejar amb una noieta russa acabada d’arribar.

Al principi la veiem dempeus, a punt de sortir a l’escenari d’un teatre ple de gom a gom, on ha de donar una entrevista davant d’un públic entusiasta, s’està relaxant, “dominant el temps” en un exercici d’autocontrol, en silenci. La seva assistent personal, una jove que aspira a ser directora, l’ajuda a preparar-se en un ritual ben estudiat. Davant de l’entrevistador es mostrarà segura, simpàtica, intel·ligent i una mica condescendent, verbalitzarà el seu poder explicant que la novena simfonia de Beethoven comença amb un silenci, que és ella qui decideix el moment exacte en què els músics comencin a tocar, però la peça ja ha començat: “ella controla el temps”, com si fos Déu.

La música es defineix com l’art dels sons i la combinació d’aquests amb els silencis, de la mateixa manera que les imatges en moviment donen forma a l’art del cinema. Deia Tarkovski, que dirigir una pel·lícula és esculpir el temps. Aquest mateix poder és el que li atorga el director de la cinta a Lydia Tar.

Ens aniran presentant cronològicament el seu dia a dia de forma minuciosa: a casa el sastre que li pren curosament les mides pel seu nou vestit, el teixit fosc i sobri, tall recte i masculí; repassar l’agenda amb la seva assistent, que li recorda que està rebent correus preocupants d’una antiga membre de l’orquestra, ella no ho vol ni comentar, qui és aquesta que gosa destorbar-la?, ella ja la va expulsar de la seva vida fa temps!!!; després dina amb el seu mecenes, quasi com si li fes un favor.

També dona classes teòriques a un selecte grup d’alumnes de música. Són classes de gran profunditat, quasi filosòfiques i deixa en ridícul, davant de tothom, a un noi que rebutja a Mozart per la seva misogínia; la música és el tot i tot ha d’estar-li permès als grans artistes, de fet potser s’està mirant a si mateixa al mirall. Quan finalment arriba a casa consola a la seva companya, que no ha tingut un bon dia, i s’està una bona estona amb Petra, la seva filla, que no ho passa bé a l’escola; com a home de la casa prendrà cartes a l’assumpte.

Nietzsche deia que els grans homes necessiten espais oberts i exercici físic per compensar el seu desmesurat esforç mental, es referia a Juli Cèsar. De la mateixa manera Lydia ha de compensar la seva concentració i reforçar l’autocontrol. La veiem sortir a córrer, ben d’hora al matí suportant el fred en uns evocadors travellings, passa per un túnel fosc, com si fos una premonició del seu passat i del seu futur, s’atura al mig d’un parc, entre arbres, mira al seu voltant, com si temés que algú l’estigués seguint. ¿També esmicola la pressió que suporta donant cops de puny a un sac al gimnàs? O potser ¿entrena la seva agressivitat?

És a dalt de tot! Acaba de publicar un llibre autobiogràfic que presenta Nova York embolcallada per la intel·lectualitat de la costa Est. Està a punt de gravar per la discogràfica de música clàssica més important del món: la cinquena simfonia de Mahler, la gran obra del segle passat. Ella l’ha estudiat profundament i té clar que serà la millor interpretació mai feta, les seves notes a la partitura són brillants, ja que hi ha treballant anys; amb això creu que serà la més gran d’entre tots els directors, home o dona, que han existit: assolirà la glòria eterna.

Lydia se sent Déu. Un Déu tan poderós que s’ha creat a si mateix. Ha construït peça a peça, detall, per detall la seva pròpia imatge i se l’ha cregut. Fet i fet és molt difícil viure constantment dins d’una mentida sense creure-te-la. Viu formalment tancada dins de la cuirassa que ningú pot penetrar, almenys això creu, malgrat que ella pot allargar la mà i agafar el que vulgui. L’esforç que fa per mantenir aquest estatus requereix un estricte autocontrol, ella ha de dominar sempre el seu temps, tal com fa amb la música, malauradament per ella la situació se li complicarà de forma vertiginosa quan la seva armadura comenci a escardar-se des de dins; no ha calculat que petits vicis interiors puguin fer trontollar la seva grandesa, ja ho va fer Herbert von Karajan i no li va passar res, però el món s’ha tornat hipòcrita i no respecten res.

Té una oïda tan fina que qualsevol soroll la desperta, res pot apartar-se del seu control. En una imatge al·legòrica veurem com un metrònom amagat li està advertint que el seu temps es descontrola.

Aquesta violoncel·lista russa molta jova, quasi adolescent, decidida i trencadora l’atrau profundament. És una altra generació amb unes altres prioritats i té un talent innat que li surt de dins de forma natural, sense esforç; i ella que s’ho ha hagut de treballar tant!!!. Admira la seva frescor, la seva joventut i també la seva sexualitat exuberant, quasi insultant. És una fruita fresca que voldria tastar i tractant d’agafar-la perdrà el control, segurament com li devia passar amb aquella antiga col·laboradora.

Sembla mentida veure com una vida construïda curosament al llarg dels anys pot caure tan ràpidament, com la caiguda per un penya-segat . Hi ha les enveges, els ofesos i menystinguts, la gent que fuig de la crema i aquells que s’estaven pacients i en silenci esperant que algun dia serien recompensats, però els poderosos sovint són més capriciosos que justos… Cadascú ve d’on ve, sinó, no s’entendria la reacció desproporcionada de la Lydia, ja que qui no s’ho ha guanyat no valora la pèrdua com ho pot fer ella. Per això hi ha una seqüència on ella retorna a casa seva, per tal que palpem els seus orígens i les seves renúncies, la seva habitació, segurament tal com la va deixar fa trenta anys per buscar-se un futur…

Què retrata Tar? El comportament dels grans directors? D’orquestra o del que sigui? Aquells que mimetitzen el personatge amb el càrrec que ocupen? El patriarcat com a forma de domini acceptat per la nostra societat? La perversa transformació de qui ocupa un càrrec important? Un retrat dels privilegis? És inevitable la corrupció dels poderosos? Jo crec que a l’escollir a una dona a buscat una mica de polèmica; i també ens fa una pregunta: han de fer les dones d’home per accedir al poder?

La directora d’orquestra Marin Alsop, una de les millors del món actualment i citada per Lydia Tar a la pel·lícula, lamenta una oportunitat perduda per deixar en bon paper a les directores, que segons ella no tenen per què ser com la protagonista. Segur que s’ha sentit interpel·lada perquè a part de directora reconeguda també és lesbiana, casada amb una violinista i mare d’una filla petita.

Finalment, Lydia Tar haurà de cercar l’anonimat per continuar fent el que sap i li agrada. Un regal pel tercer món o una pèrdua irreparable per un primer món massa melindros?

Aquesta pel·lícula és brillant, absorbent, amb una actuació de Cate Blanchett mereixedora d’Òscar, que cerca l’essència de l’art de forma entenedora per tothom, encara que no tothom estarà disposat a fer l’esforç necessari per gaudir-la.

USA 2022 (2 hores 38 minuts)

Direcció: Todd Field

Guió: Todd Field

Musica: Hildur Guðnadóttir

Actors: Cate Blanchett, Nina Hoss, Noémie Merlant, Mark Strong, Sam Douglas, Sydney Lemmon, Murali Perumal, Diana Birenyte, Vivian Full, Amanda Blake,…