L’Evelyn Wang és alhora mare de família i empresària. Ella i el seu marit regenten una bugaderia de barri i no s’aclareixen amb les factures i amb la declaració d’impostos, per això han sigut citats per l’agència tributària per donar explicacions. La seva filla és lesbiana i no sap com dir-ho a casa i presentar a la seva parella, ja que és una família xinesa molt tradicional fins i tot l’avi ni tan sols sap parlar bé l’anglès. Quan estan, ella i el seu marit dins de l’ascensor de la delegació d’hisenda, ell li fa unes revelacions sobre els perills que els amenacen des del metavers. Comença una esbojarrada aventura aparentment irracional que posarà raó a la seva inconscient existència.

Segurament, si comenceu a veure aquesta cinta sense cap avís previ l’abandonareu al cap de deu minuts sense haver entès res. Ara bé, si us expliquen que ha guanyat més de 15 premis i que ha estat nominada a 11 Òscars, si la repreneu sense prejudicis i li doneu una segona oportunitat, us asseguro que passareu una molt bona estona. Després, si reflexioneu sobre el que acabeu de veure, potser sereu més curosos en les vostres prioritats i més comprensiu amb aquells que us envolten.

Però, què és aquesta inqualificable pel·lícula?

Sense mirar més enllà de la superfície pot semblar un film de superherois que lluiten des del metavers per salvar la humanitat. També és evidentment una sàtira surrealista sobre aquest tipus de cinema, una comèdia que ens farà riure sovint amb escenes irreverents i escatològiques. La paròdia de Matrix en forma de cotxe tronat que guia als protagonistes dins del metavers és claríssima, tal com les baralles amb arts marcials com a única solució de conflictes. Encara que de seguida veurem que toca en paral·lel les relacions familiars, la crisi de la parella amb el pas del temps, els conflictes generacionals i la diversitat sexual. Tot i que si ens hi capbussem amb més profunditat, hi veurem reflexions filosòfiques sobre la nostra manera de viure, sobre la necessitat d’enlairar-nos del que percebem com la realitat per donar un enfocament diferent i creatiu als problemes i a la nostra vida. En resum és, tal com diu el títol, “Tot a la vegada a tot arreu“. Anem a pams.

Si ens centrem en la protagonista i el que li passa veurem que té molts problemes, alguns no sap com abordar-los i d´altres ni tan sols n’és conscient.  No sap com portar l’empresa, hi ha conceptes comptables que no comprèn, se sent superada, sempre s’està queixant de tot i de tothom, fins i tot el marit li vol demanar el divorci. A la seva filla li agraden les dones i vol presentar a la família a la seva parella, i ella és incapaç de veure-ho. Des del seu punt de vista personal, des de la situació que ocupa en el món i la societat, li costa entendre segons quines coses i trobar la solució més adient als problemes que li planteja la vida.

Què ens ha portat a ser qui som i ser on som?

Kant diria que ha sigut obra del nostre lliure albir, que de forma racional hem anat decidint a cadascuna de les cruïlles que ens hem trobat a la vida i, per tant, som absolutament responsables de tots els nostres actes i de la nostra situació. La realitat és que els sentiments i l’atzar també han tingut alguna cosa a dir.

La pel·lícula postula que hauríem pogut ser moltes altres persones diverses  i suggereix que, si retrocedim en el temps i cerquem les habilitats i coneixements que hauríem assolit i els apliquem a la nostra situació actual, podem trobar dins d’aquesta experiència alternativa remeis que no tenim. Visualitzar tots els “jo” que hauríem pogut esdevenir ens ajudarà a entendre més fàcilment tant  la situació pròpia com dels altres.

Per què tot succeeix dins d’un edifici de l’agència tributària?

Doncs perquè representa de forma clara el sistema que ens controla i no ens deixa ser prou lliures, sobretot des de la mirada nord-americana. La família Wang es rebel·la contra aquesta rigidesa i ho fa dins del seu temple més sagrat. També ens ensenya que sota de la màscara dels funcionaris i policies hi ha persones com nosaltres, amb les seves debilitats i vicis i amb les que podríem conviure.

De la mateixa manera, per què la fi del món és un “baguel” de color negre que ho absorbeix tot com si fos un forat negre estel·lar?

Doncs perquè representa un consumisme buit, entrar dins del sistema i gaudir de tot el que et dona sense pensar, aïllar-te dels altres i fins i tot de tu mateix. És una rendició, un deixar-se anar, renunciar a la teva persona individual per entrar a formar part del desitjat i alliberador “tothom” on som part d’un univers unànime.

“Tot a la vegada a tot arreu”  vol desmitificar els tabús socials. La protagonista està mirant una pel·lícula romàntica clàssica on un príncep i una princesa ballen al peu d’unes escales, de sobte els seus dits es transformen en salsitxes de Frankfurt; ja no es poden tocar però, si ficar-se els dits a la boca mútuament i afegir-hi mostassa, sense cap dubte un símil amb relacions alternatives que farà arronsar el nas a més d’un. Aquests dits llargs i flexibles també representen la incapacitat de tocar allò que no entenem. D’aquesta forma la mare viu una relació lèsbica al metavers amb la inspectora d’hisenda, possiblement la persona que més rebuig li produeix, les dues amb els famosos dits de goma,  només així, amb l’experiència pròpia, pot arribar a entendre a sa filla.

Totes aquestes vides alternatives, aquestes experiències extremes en el metavers, transformen absolutament a Evelyn: Si pot salvar el món, també ho pot fer amb família i la bugaderia. S’ha vist lluitadora, primer insegura i després forta, també princesa desitjada; el seu marit un heroi, la filla, a la que mirava com si fos una indefensa nena petita, convertida en assassina poderosa. Veure que pot superar les seves pors i sentiments limitants  que l’han portat on és, recuperar les seves il·lusions de joventut, acceptar-se com és, sense menystenir-se; ser una altra persona sent ella mateixa.  

Les referències a pel·lícules mítiques són constants: trobem als micos de 2001 accedint a la intel·ligència aquest cop amb dits de salsitxa de Frankfurt, una escena hilarant. O les converses suggerents i plenes de calidesa  de la parella dins la penombra d’un carreró ens recordarà la romàntica “Desitjant estimar”, dirigida el 2000 per Wong Kar-Wai. Les més que evidents semblances en escenes dins d’un restaurant a “Ratatouille”, del 2007 on s’ha substituït el ratolí per un os rentador (mapache) , a més de la ja esmentada Matrix.

El ritme narratiu és frenètic, els fets i les imatges, que barregen constantment realitat i metavers, són més ràpides que la nostra capacitat de racionalitzar-les i si volem fer-ho, controlar i jutjar, ens veurem expulsats de la pel·lícula i ja no serem capaços de seguir el fil.

El missatge de la història, malgrat que ens pugui semblar el contrari, és que cal negociar, parlar, escoltar i sobretot obrir tots els sentits per enfrontar els conflictes tan externs com sobretot interns; que això ho podem fer sense renunciar al que pensem i continuar lluitant pel que creiem. Finalment, que l’única forma d’assolir la felicitat, representat com un objectiu absolut, és estimant als altres, doncs la salvació és a l’amor.

No sé si els membres de l’Acadèmia de Hollywood tindran el valor de donar-li molts premis a “Tot a la vegada a tot arreu”, per la seva originalitat i atreviment s’ho mereixen. Val a dir que aquest any ha de competir amb una de les millors i més personals pel·lícules de Steven Spielberg, “Els Fabelmans”. Sigui com sigui, si voleu estar al dia del setè art, no us podeu perdre aquesta pel·lícula.

USA 2022 (2 hores, 19 minuts)

Direcció: Dan Kwan, Daniel Scheinert

Guió: Dan Kwan, Daniel Scheinert

Actors: Michelle Yeoh, Ke Huy Quan, Jamie Lee Curtis, Stephanie Hsu, Jamés Hong, Tallie Medel, Harry Shum Jr., Jenny Slate, Anthony Molinari, Audrey Wasilewski,…