Un jove, però veterà detectiu, investiga la mort d’un home que ha caigut des del cim d’una gran roca mentre feia escalada. Les estranyes circumstàncies fan que sospiti de la seva dona, a la que maltractava, una jova xinesa infermera fugida del seu país per practicar l’eutanàsia a sa mare. El policia no pot evitar, malgrat la seva meticulosa professionalitat, una atracció incontrolable i malaltissa per l’enigmàtica sospitosa. Un thriller apassionant que vehicula una desesperada història romàntica.

Al director d’aquesta cinta, Park Chan-Wook, li agrada mirar les coses des de diferents punts de vista, sap que la veritat o la realitat sols poden ser perfectament compreses  un cop has col·locat la darrera peça del trencaclosques, que un cristall pot dividir la llum blanca en tots els colors de l’arc de sant Marti i després tornar-los a ajuntar; ens ho va deixar ben palès a la seva anterior pel·lícula, “La Donzella” del 2016, que també barrejava delinqüència amb desig sexual i on fins a la darrera escena no sabíem què passaria.

A “Decision to leave” juga amb el vertigen en totes les seves formes, el purament físic davant del buit i l’emocional que sentim en caure enamorats; de fet tota la pel·lícula és un homenatge al mestre del suspens Alfred Hitchcok, especialment a “Vértigo”, del 1958. Per fer-ho encara més evident ens regala una seqüència on el protagonista persegueix a un pinxo pels terrats de Busan, un assassí que ha matat a l’home que va violar la seva dona quan ell era a la garjola. El policia tracta d’evitar que l’home salti al buit, justifica el seu crim passional, no la maldat o el robatori si no la passió i l’amor van ser el detonant dels seus actes, un impuls que sap, potser per pròpia experiència, que és irrefrenable.

Les referències a Hitchcok són també ben presents en els seguiments nocturns que fa l’inspector de la dona del mort, principal sospitosa de l’assassinat; en aquest cas la cinta homenatjada és “La finestra indiscreta”, estrenada el 1954. El policia se situa a prop de la seva casa i segueix els seus moviments amb un teleobjectiu. Va anotant minuciosament tot el que fa, encara que, a diferència del film del director britànic, no sols es fixa en les accions físiques sinó també les anímiques:

“I finalment plora”;

o es fixa  que es queda adormida amb una cigarreta entre els dits, un pla de detall on quasi tot el cilindre és cendra, comenta:

“assassinar és com fumar, el primer cop és difícil, després ho fas de forma automàtica”.

Els interrogatoris tenen també un caràcter màgic, una mica en la línia d’”Instint bàsic”, film del 1992 dirigit per Paul Verhoeven, encara que en aquella la seducció de la dona cap al policia era sobretot física i explicita. A “Decision to leave”, es transforma en subtil i amagada, en un joc que troba el desig i l’atracció a través de l’aparent submissió de la feblesa. Són escenes d’una gran sensualitat eròtica alhora que observem el joc psicològic entre caçador i presa sense saber en alguns moments qui és qui.

Una pel·lícula que juga tot el temps entre què veiem i el què imaginem, un joc d’imatges confuses que ens faran dubtar del que realment va passar. Va ser axis realment? O és el que l’inspector hauria desitjat que passes? Creu el que veu o creu el que desitja? Una lluita interna aferrissada entre els que li diuen els seus sentits, el que desitja, i el seu gegantí sentit del deure. Un dilema que veurem que té difícil solució.

Un cop aparentment esclarit el cas de l’escalador, unes evidències casuals, unes innocents revelacions, faran que tota la construcció mental del policia s’ensorri. No podent escapar de l’atracció per aquella dona i amb els seus principis malmesos, decidirà fugir de Busan i anar a una altra ciutat menys important on quasi mai passa res. Però la fatalitat el perseguirà fins allà amb un nou crim i l’ombra del desig el tornarà a perseguir. Quan tot arribi al límit algú haurà de prendre la decisió de marxar que dona títol al film.

El cinema és una art plàstica, les imatges són les que parlen i de fet molts van argumentar que havia mort com a art amb l’aparició del sonor. Sovint no calen paraules per viure plenament l’experiència artística, aquell succés que ens desborda i ens supera. Tenim els càlids interiors, íntims i embolcallants, que ens poden fer sentir l’escalfor de l’altre cos, la proximitat que esgarrifa. Hi ha escenes sota la pluja, humides i netes on sembla que sols el present existeixi doncs l’aigua esborra el passat. Vivim un capvespre amb la neu caient des de molt a dalt, podem sentir el fred i l’aire net i pur, on només la veritat té cabuda. El mar i el seu horitzó infinit, allà on els homes ens sentim petits, el bressol de la vida i la imatge de la desolació, punt de partida cap al no-res. De fet, l’última escena a la platja és d’una colpidora bellesa, desoladora i romàntica. Els rostres, els gestos, les mirades, la bellesa de les persones retratades en moviment. El temps i el seu pas, a vegades mandrosament lent per tal de gaudir de cada detall, sovint ràpid i frenètic, en aquest exercici d’esculpir-lo que és el cinema.

Podríeu pensar que tot queda dit amb les imatges, malgrat això a la pel·lícula els diàlegs són molt importants, intel·ligents, subtils i amb doble sentit. La calidesa de la veu humana pot ser tan embriagadora com la música, la paraula pot ser tant o més seductora que un cos nu i sense cap dubte els raonaments intel·ligents enamoren tant com un peto apassionat.

No és gens estrany que aquest film guanyes el premi a la millor direcció al festival de Cannes, tampoc que estigui nominada a molts premis més. Si t’agrada el cinema com a art o si gaudeixes amb la intel·ligència, aquesta és la teva pel·lícula. Si ets fan d’Alfred Hitchcok i t’agraden els thrillers, no te la pots perdre.

Corea del Sud 2022 (2 hores, 18 minuts)

Direcció: Park Chan-Wook

Guió: Jeong Seo-Kyeong, Park Chan-Wook

Actors: Tag Wei, Park Hae-Il, Park Yong-woo, Yoo Seung-mok, Kim Shin-young, Lee Jung-hyun, Seo Hyun-woo, Park Jung-min, Jeong Ha-dam, Go Min-si, Go Kyung-pyo, Jung Yi-seo, Lee Hak-Joo,…