Rachel té quaranta anys i és professora de secundària a un institut. Viu la seva feina amb passió, preocupant-se pels seus alumnes i el seu futur; no es conforma en fer d’observadora del que passa i de qui passa, sinó que tracta de millorar les coses de forma compromesa. Com és atractiva i simpàtica té un company de feina que li va al darrere, però ella el veu massa jovenet i infantil, un bon amic i prou. Actualment viu sola i quan s’enamora d’un company de classe de guitarra es planteja la maternitat, conscient que el seu temps s’acaba; l’instint maternal el derivarà  envers Laila, la filla de la seva nova parella.

Estem davant d’un film que vol semblar culte, ens ho demostra el seu començament amb cinema dins del cinema, ja que Rachel està projectant als alumnes de literatura la pel·lícula en blanc i negre de Roger Vadim de l’any 1959, ambientada  a final dels cinquanta “Les relacions perilloses”, basada en la novel·la epistolar de 1782 escrita per  Pierre Choderlos de Laclos.  Gairebé 30 més tard també Stephen Frears la va adaptar el 1988, llavors si, com una narració de l’època que es va escriure. S’escolta clarament una frase del clàssic de Vadim, que després veurem que resumeix molt bé la pel·lícula:

“l’amor sols cerca el plaer, fins que el plaer es torna trist; l’única regla és no caure dins la trampa de l’amor”

No és gens fàcil escapolir-se d’aquesta teranyina, sobretot quan necessites estimar i ser estimat, et llences amb tanta il·lusió que no prens cap precaució i, si la cosa no surt bé la ferida serà molt dolorosa.

El nom del film té a veure amb la relació que estableix la Rachel amb la Laila. No és de cap de les maneres una situació ni còmode ni fàcil per diversos motius: El primer és ella mateixa, que s’ha enamorat d’Ali, de la seva masculinitat i de la persona que és, un acoblament que no contempla necessàriament les maletes que carrega; per tant, haurà de fer un esforç per acostar-se a ella, trobant totes aquelles coses bones que tenen la majoria de nens, la sorpresa, la curiositat, la innocència i el somriure; però també i encara més, agradar-li a ella, seduir-la. La segona és Ali, extremadament curós amb la seva privacitat i les seves coses; és com si d’entrada de Rachel sols volgués la relació afectiva, no sembla disposat a entregar-se totalment, ni a compartir l’amor de Laila. Finalment, apareix la mare, que se sent amenaçada i fa sentir a la rival la seva inferior posició, ja que té por i no se sent capaç de lluitar en igualtat de condicions.

Malgrat el que he dit i el títol que porta la pel·lícula, jo crec que el tema principal de la història és la maternitat, o més encara del desig i necessitat de la protagonista de ser mare. Per tres cops a la pel·lícula  la veiem visitant al ginecòleg a la recerca d’una paraula d’esperança. La veiem neguitosa per aquest tema, decebuda quan li ve la regla. Podríem especular fins a quin punt s’embolica amb Ali pensant  que li pot donar un fill. Coneixent aquesta situació, sorprèn que no cerqui alternatives com la reproducció assistida o la inseminació artificial, potser és una dona conservadora que pensa sols en els fills dins del si d’una família. Per això mateix i segurament de manera natural, s’apropa a la Laila tot el que pot i li deixa la seva parella tractant de crear aquest nucli d’amor i confort desitjat.

Després està la relació sentimental i el sexe, que tenen un gran protagonisme a la pel·lícula; per ella no són un joc de nens, ni un divertiment, hi ha d’haver una comunió amb la parella, aconseguir crear aquest cercle virtuós. Ha trobat a un home segur i fort, una bona garantia d’èxit, encara que a vegades massa distant; una persona que separa la seva relació amb ella de la resta de la seva vida. Pots arribar a pensar que ell no l’estima de veritat, que li va bé aquesta situació  com a aquell que li agrada anar al gimnàs, que no la necessita i que racionalitza la seva relació com podria fer amb la seva feina. L’exclou absolutament de les trobades familiars, és fins i tot més companya d’activitats (sexuals?) que no pas amiga. Pot ser, sigui un home molt conservador que està contra el divorci, pensant que això li farà mal a la nena; en canvi, no té cap inconvenient en tenir una amant; un clàssic.

Trobo especialment punyent i dolorós quan Rachel pateix un accident de cotxe acompanyant a la Laila, per ella és una situació que li porta records d’un passat traumàtic. Quan Ali arriba a l’hospital no li pregunta ni tan sols com es troba, sols centrat en la seva filla i fins i tot la seva mirada de censura la culpabilitza.

Finalment,  Rachel trobarà la seva recompensa personal en trobar-se, anys després, amb un alumne al qual li va fer costat quan tenia problemes a l’escola; encara que no vol cap reconeixement per això ja que, va fer el que havia de fer, diríem que amb professionalitat, sense sentimentalismes. És interessant aquest contrapunt perquè amb la Laila també va fer el que calia, encara que en aquest cas si la va arribar a estimar.

A la fi, tindrem un toc de solidaritat entre dones, corporativisme; adopta una posició on sols culpabilitza a Ali d’un desenllaç no volgut, com si ells, els homes, prenguessin les decisions i les dones fossin un subjecte passiu que simplement les patissin..

Una pel·lícula elaborada i profunda amb una gran actuació de la protagonista. Potser massa civilitzada i real, més nord-europea que mediterrània, més trista que passional i sempre serena i calmada.

França 2022 (1 hora, 44 minuts)

Direcció: Rebecca Zlotowski

Guió: Rebecca Zlotowski

Actors: Virginie Efira, Roschdy Zem, Antonia Buresi, Yamée Couture, Victor Lefebvre, Chiara Mastroianni, Mireille Perrier, Sébastien Pouderoux, Henri-Noël Tabary,..