Hollywood als anys vint del segle passat era un lloc desèrtic i pler de pols on es van començar a rodar les primeres pel·lícules. El públic volia diversió i els films els hi donaven. La gent necessitava evadir-se de la seva trista realitat i el cinema els hi permetia viure, per una estona, una vida somiada plena de luxes i aventures. El que havia començat com una atracció de fira aviat es va anar transformant en una gran indústria. Les actrius i els actors esdevenien estrelles rutilants que guanyaven fortunes pel seu treball; els grans estudis començaven a prendre el control i els seus executius es feien milionaris. En aquest entorn convuls i canviant on no hi havia restriccions i tot semblava permès, el film segueix a tres personatges que entrecreuen les seves vides, com en una muntanya russa de bogeria coneixeran l’èxit i el fracàs, l’ascensió als cels i la caiguda als inferns. Una pel·lícula excessiva que ho desborda tot en una bacanal de sexe, alcohol i drogues; un espectacle de música, imatges i colors que no dona un segon de respir.
Doncs si, a la primera escena veiem a un camió, no massa gran, arribant a una zona desèrtica. El conductor, vestit amb roba bruta i esparracada, baixa i treu de la butxaca amb desgana i malcarat la comanda que ha de recollir, ell creu que és un cavall, però resulta que serà un elefant de considerables dimensions. El trajecte per estrets camins de terra, es complica quan arriben a una pujada, el motor no pot amb el pes i han de baixar a empènyer per darrere amb conseqüències escatològiques. Finalment, arriben penosament al seu destí, una luxosa mansió on se celebra una gran festa, el que veurem a continuació allà dins ens deixarà sense paraules, comença una disbauxa trepidant que no acabarà fins al cap de tres hores.
Conta el director i guionista, Damien Chazelle, que feia quinze anys que pensava en aquesta pel·lícula. Mentre investigava i recollia informació dins del seu cap s’anava construint la història del que seria el guió d’aquesta epopeia. Vol dir que som davant d’una novel·la històrica?, de cap de les maneres, tot el que veiem és fantasia, encara que el director aprofita aquella fastuosa era per desenvolupar la seva pel·lícula.
Entre els personatges n’hi ha dos on podem reconèixer trets de grans actors de l’època:
Jack Conrad, paper interpretat per Brad Pitt, pot semblar Clark Gable o Douglas Fairbank, galans clàssics conqueridors i segurs que atreuen totes les mirades.
Nellie LaRoy, l’actriu que representa Margot Robbie, podria ser Clara Bow, Alma Rubens o Joan Crawford, les dues primeres van patir de valent en passar al cinema sonor i van acabar malament per les seves addiccions a drogues i alcohol, la Crawford, segons George Cukor, es movia davant la càmera amb absoluta normalitat irreverent, tal com fa la protagonista.
Hi ha tres personatges més amb un gran protagonisme:
Manny Torres, ja que és al seu voltant que gira la trama. És un mexicà capaç de solucionar qualsevol problema, ja sigui aconseguir un elefant per una festa, una filmadora per acabar una escena abans que marxi el sol o acompanyar a una estrella que ha begut més del compte, és la quota hispana de la pel·lícula.
Sydney Palmer, un trompetista de jazz de color, que fa l’única cosa que els hi estava permès fer, tocar pels blancs; amb ell gaudirem del jazz primerenc.
També vull mencionar a Anna May Wong, una exòtica dona asiàtica que s’emporta el protagonisme quan apareix seductora i intrigant a la pantalla.
En Manny s’enamorarà a primera vista de Nellie, en qui reconeixerà a una persona que, com ell, vol fugir de la pobresa i que farà el que sigui per ser actriu. Tot el contrari que ell, sempre prudent i amb pors, ella no tem res ni a ningú i consumeix al cent per cent cada segon de la seva vida com un gos famèlic que escura un os. Ell és la imatge de l’espectador mig enlluernat per la brillantor de les estrelles i que ha tingut el privilegi d’estar al seu costat, així ho viu conscient del seu privilegi, fins que es crema en voler acostar-se massa a la llum autodestructiva que és la Nellie. Ella es veu a si mateixa com estrella del firmament, intocable i amb dret a tot.
Molta gent apuntava a Emma Stone com a protagonista femenina, ja havia treballat amb el director a La La Land, diuen que les agendes no els hi quadraven. Jo apunto que hi pot haver una altra raó: El paper que fa Margot Robbie com Nellie té moltes similituds amb el que interpretava a Jo Tonya, dirigida per Craig Gillespie l’any 2017, on era una patinadora olímpica. Actriu o esportista tant se val, té talent, ho sap i ho explota. Ni l’una ni l’altra volen passar per l’adreçador, pretenen assolir la glòria sense deixar de ser elles mateixes, no es volen refinar per donar aquella imatge que tothom espera d’elles. La seva llibertat és infinita, una pràctica nihilista que proclama: “Ho puc fer i ho faig”, tant sigui en el seu art, que practiquen amb naturalitat, com en les seves relacions amb la societat on l’únic fre són els seus desitjos.
La pel·lícula no té un ritme narratiu fluid i constant, més aviat funciona com una entrega per paquets, de forma que se’n podrien suprimir alguns o afegir-ne de nous sense que afectes el sentit de la història. Hi ha seqüències memorables que ens fan sentir la grandesa del cinema en pantalla gran i que estan tractades amb una coreografia molt ben cuidada:
La festa del principi plena de moviment frenètic i rodada amb colors càlids on sobresurt el vermell del vestit de la protagonista.
El rodatge dels exteriors d’un film èpic en una lluita contra el sol ponent ens fa viure de forma histriònica el que devien ser en la realitat aquelles jornades en les quals es movien centenars d’extres.
L’escena nocturna al desert, només il·luminada pels llums dels fars dels cotxes, és una estranya barreja de comèdia còmica i de drama, tot plegat com si contempléssim l’escena sota els efectes de l’alcohol, tal com fan els personatges a la pantalla.
El director també ens ha volgut deixar palesa la vulgaritat i la depravació, que es barrejaven amb el luxe i la riquesa, en dues seqüències que molta gent podrà trobar força desagradables:
Una festa on l’autèntica naturalesa de la protagonista surt irrefrenable per sobre de l’educació que li volen imposar transformant la curosa distinció en fàstic.
El descens als inferns de la maldat i la depravació en el que denominen amb encert el cul de Hollywood, un passatge de terror gore.
El film podria acabar amb un regust de drama, tristesa i fracàs, però el director fa una darrera seqüència a modus d’epíleg que ens deixarà la sensació de nostàlgia i de paradís perdut.
La pel·lícula és un immens espectacle que hauríem de mirar sense voler jutjar res, no fos cas que la nostra ment i la moral amb la qual ens van educar pertorbés la nostra visió purament estètica. Excessiva, sincopada i irreverent, axò és Babylon.
USA 2022 (3 hores, 9 minuts)
Direcció: Damien Chazelle.
Guió: Damien Chazelle.
Actors: Margot Robbie, Brad Pitt, Diego Calva, Jean Smart, Li Jun Li, Jovan Adepo, Tobey Maguire, Max Minghella, Katherine Waterston, Samara Weaving, Eric Roberts, Lukas Haas, P.J. Byrne, Jeff Garlin, Rory Scovel, Damon Gupton, Spike Jonze, Olivia Wilde, Phoebe Tonkin, Ethan Suplee, Jennifer Grant, Chloe Fineman, Olivia Hamilton
Deixa un comentari