Una dona i la seva filla de 42 anys, acostumades a viure soles i força independents, es veuran obligades a compartir casa durant les vacances d’estiu en patir la mare un petit accident que limita la seva mobilitat. Teresa, la filla, haurà de renunciar a un viatge il·lusionant per a tenir cura de sa mare Ani, que a poc a poc haurà d’acceptar que hi ha més voluntats que la seva. Uns pintors acabaran de donar joc a aquesta història senzilla, quotidiana i profunda.

La directora Celia Rico Clavellino es va donar a conèixer el 2018 amb “Viaje al cuarto de una madre“, un relat intimista que també tractava d’una relació mare-filla; el difícil equilibri entre estimar alhora que voler iniciar la seva vida lluny del niu i per l’altra banda tenir cura d’una filla sense retenir-la al seu costat. A “Los pequeños amores” s’inverteixen els papers, és la filla la que exerceix de cuidadora.

Quan Teresa arriba a la casa amb sa mare convalescent es troba que ella estava pintant la façana, a poc a poc i aprenent com tapar les escletxes i evitar les bombolles d’aire a YouTube, pujada a una escala que donava vertigen sols de veure-la; lògicament la tasca ha quedat forçosament aturada per l’accident. El primer que farà la filla serà doncs contractar a uns pintors per acabar la feina, malgrat les queixes i retrets d’Ani, que ho estima car i se sent autosuficient, fet i fet, per què pagar per alguna cosa que pots fer tu? Una altra topada serà amb el gaspatxo, que la mare preparava cada dia amb ingredients naturals, a Teresa, que el prova de fer com sa mare, li queda insípid. Finalment, a l’esquena d’Ani, el comprarà ja preparat, això si, farà el teatre amb el minipimer i totes contentes en salvar el fons i la forma.

Dues formes de veure la vida: Ani ho feia tot ella sola i la filla opta per l’externalització de les feines. Aixecar-se al matí, esmorzar, passejar al gos, pintar fins al migdia, fer el dinar amb ingredients naturals, una becaina, tornar a donar una volta pel bosc amb el gos, llegir una estona asseguda a una butaca, sopar poquet, mirar les notícies i anar a dormir. Un bon pla si no has de treballar per viure, una vida plàcida que pot ser relaxant i, fins i tot, enriquidora. És clar, que si treballes vuit hores fora de casa has de pagar a altres persones per poder gaudir del suposadament desitjat “temps lliure”, que acabes esvaint per poder fer alguna activitat que s’afegeix a l’agenda com una feina més.

  • En el primer cas, el de la mare, ella navega en el temps, portada pel corrent de la vida i cada dia descobreix coses noves, com un arbre que va creixent a poc a poc, el sol que li acarona el rostre filtrat per les fulles dels arbres, dies de sol i també de pluja, com les estacions van seguint el seu curs. És una narració plena de sentit i continuïtat que assimilaríem amb “el ser”.
  • En la vida moderna, la que viu la filla, encaixada dins d’un calendari diari, es viuen una sèrie de repeticions que solen ser les unes iguals a les altres, discontínues i quàntiques, mentre espera les desitjades vacances suposadament per descansar, per fer un viatge i retrobar a un amic; és “el fer”, no pot estar parada doncs llavors la sensació que el temps se li escapa és angoixant.
    No li serà fàcil a Teresa adoptar el ritme de sa mare, al principi viuran dues vides en paral·lel, finalment la trobada serà emotiva i enriquidora per les dues. Tenir cura i ser curada, de fet una forma de descobriment dels propis cossos i la seva vulnerabilitat, més enllà de la imatge d’una ment i una carcassa exterior, una pura construcció mental.
    Veiem com tota la vida emocional de Teresa gira al voltant d’aquest viatge somiat i llargament planejat, compartint música amb el seu amic, ja que estan construint una llista de reproducció que els acompanyarà aquestes vacances, lògicament inclou l’emblemàtica Massachusetts, composta el 1967 per Bee Gees, que parla del retorn a casa, donat que aquesta és a la ciutat on es trobaran, s’entreté mirant YouTube i comentaris de la zona, ella creu que encara serà possible, fins que la realitat l’acabi empaitant.

La pel·lícula té dues parts ben marcades: La primera setmana serà d’adaptació i organització, condicionar la casa per una persona que no pot pujar escales, l’arribada dels pintors, l’activitat diària, tot plegat nervis i sotragades; Teresa encara viu tancada en el seu món pensant que en una setmana marxarà cap als Estats Units, Ani creu que en dos dies podrà tornar a fer vida normal. Quan la realitat posa fre als desitjos i les esperances el ritme de les vides de les dues dones i la seva relació es dulcifiquen, ja no hi ha pressa per res i poden començar a gaudir del seu temps. Fins i tot la mare, al principi reticent, contracte a Jonàs, l’ajudant del pintor, per tal que també pinti els interiors; en entrar a la casa es convertirà en un actor més d’aquest teatre, serà aire fresc per elles, una nova finestra que trencarà aquest confinament.

Quan la mare, que ja fa temps que ha renunciat a tenir parella i companyia interroga a sa filla sobre el seu amic, ho farà des de la talaia de qui està ja de tornada, sovint la veritat crua i llunyana és dolorosa, sobretot quan trenca els somnis càlids i propers, més desitjos que certeses i això ferirà a la filla profundament. Ofesa, trista i amb un desolador sentiment de soledat Teresa fugirà fins al poble i asseguda a una taula del bar es posarà a plorar. Jonàs, que passava per allà, la recollirà i la portarà amb la seva colla de jovenets. De cop, com al film del 1986 de Coppola “Peggy-Sue es va casar”, Teresa es veurà transportada 25 anys cap al passat, fins que un mareig, com al film, la retorni al temps actual. Així haurà passat en poques hores per alguns dels papers que té qualsevol dona a la vida: companya, seductora, germana gran i mare.

Per Teresa ajudar al pintor jovenet i parlar amb ell serà un al·licient, li agradarà saber dels somnis del xicot, dels seus dubtes i confessar també els seus. El noi se sorprèn, retirant llibres i apunts per pintar, de la gran capacitat científica de Teresa, encara queda més sorprès quan ella mostra la seva desgana per la feina que fa donant classes a la universitat; des de la seva perspectiva de jove sense estudis és tocar el cel, per ella sols és una feina, com la d’en Jonàs de pintar. Pot xocar que una feina amb contingut intel·lectual i de nivell pugui ser tan alienant com una de supervivència, assimilada com una obligació molesta, el problema, tal com el veig jo, és treballar de forma mecànica sense tractar de cercar el sentit a què estàs fent com a part d’una vida plena, tal com ens ensenyava el protagonista del film “Perfect Days”, dirigit el 2023 per Wim Wenders, on un home era feliç amb una feina de netejar vàters públics a Tòquio.

Al final de la cinta, ja de tornada al seu pis a la ciutat, veurem a Teresa especialment relaxada per dos motius: El primer és retrobar-se a la seva àrea de confort, el seu cau d’animal solitari i poc sociable, el segon és que aquestes vacances han sigut diferents per ella, no sols per l’autodescobriment i per fer-se càrrec que el temps ha passat inexorable, per refer els ponts amb sa mare i entendre un altre concepte de l’amor, sinó també perquè han sigut unes vacances de veritat, malgrat que forçades. Temps per avorrir-se, sense presses, gaudint del moment sense selfies, descobrint, com diu el títol, els petits amors.

Espanya 2024 (1 hora, 35 minuts)
Direcció: Celia Rico Clavellino.
Guió: : Celia Rico Clavellino.
Actors: Maria Vázquez, Maria Ozores, Aimar Vega,…