Hirayama, el protagonista de la pel·lícula, és un home tranquil i solitari que treballa netejant els vàters públics a Tòquio. És metòdic, ordenat i perfeccionista, fins i tot sembla que la seva feina li agradi. És amant de la música rock dels anys setanta del segle passat, que escolta al cotxe amb antics cassetes entre un servei i un altre. Cada nit llegeix una estona abans d’anar a dormir i torna a començar l’endemà la mateixa rutina. Una oda a la bellesa de les coses senzilles.

Conta el director, Wim Wenders, que la ciutat de Tòquio el va convidar amb la idea que fes una sèrie de documentals sobre els nous vàters públics construïts per les olimpíades, tots ells obres d’arquitectes reconeguts. Gran amant de la ciutat nipona Wenders va acceptar de seguida, encantat de retrobar la ciutat del seu venerat Yasujiro Ozu. Un cop allà i totalment posseït per la bellesa minimalista i l’esperit Zen, va proposar fer un film de ficció, en lloc d’un documental, amb el convenciment que d’aquesta manera arribaria a molta més gent, tal com finalment ha estat.


Quan escric aquesta crònica farà tres mesos que vam estar viatjant pel Japó, naturalment vam passar per la seva capital; moltes coses ens van sorprendre, des de la seva particular barreja entre modernitat i tradició, juntes però separades com l’oli i l’aigua, passant per l’ordre, el respecte i la puntualitat, arribant a l’extrema netedat dels espais públics, incloent-hi els vàters, tant del carrer com de les estacions de tren i metro. Per tal que això sigui possible cal la respectuosa col·laboració dels ciutadans, encara que també un personal de neteja eficient i metòdic, segurament no tan perfeccionistes com ens presenten a Hirayama, però sí professionals i curosos.

La pel·lícula engega amb el lluent espectacle de la sortida del sol a Tòquio sobre el mar, tot seguit un home, o una dona, no ho tinc clar perquè encara és ben fosc, escombra la vorera d’un petit carrer. Aquest lleuger fregament de l’escombra amb el terra és suficient per despertar al protagonista, ho veiem en un primeríssim pla a la foscor. Recull l’edredó i el futon amb estudiats moviments precisos i els col·loca en una cantonada de la minúscula cambra, està clar que tot té el seu lloc, rega minuciosament les petites plantes, es renta a la pica de la cuina, amb unes petites tisores es retalla el bigoti amb molta cura i després s’afaita amb una d’aquelles antigues màquines elèctriques que tothom considera obsoletes. Amb molt pocs minuts ens han presentat a Hirayama com una persona que aprecia la natura, amant de l’ordre i que té cura del seu cos perquè respectar-se a un mateix és respectar a la resta de la humanitat i la natura. El director ha volgut deixar ben palès aquest amor pel propi cos i la neteja al mostrar-nos, dins de la rutina setmanal, a Hirayama als banys públics, una altra institució nipona, higiene minuciosa i bany termal amb l’aigua molt calenta.

Quan surt al carrer, ja amb la granota del treball, mira al cel i somriu, comprenem ja des del principi que està donant gràcies a la vida. La felicitat, o millor dit l’equilibri espiritual, és una opció que Hirayama escull lliurement, quan comences el dia d’aquesta manera és més fàcil que les coses et vagin bé.

El que per la majoria de la gent podria ser un moment estressant, anar cap a la feina en cotxe, per Hirayama és un moment relaxant. No té un “smart phone” per cercar la música que li agrada a la xarxa, agafa un casset, com es feia abans que l’era digital s’apoderés de la nostra ànima i gaudeix dels clàssics del rock: The Animals, Lou Reed, Pati Smith, o Nina Simone. No necessita més.

Seguint-lo a ell, nosaltres gaudirem de la música i del paisatge urbà ben ple d’autopistes que es creuen una per sobre de l’altra com camins en el cel. El que podria semblar aclaparador, combinat amb la veu d’Eric Burdon, es converteix en poesia visual, sempre vigilats per la nova i esvelta torre de comunicacions com un àngel protector que sembla voler controlar-ho tot. Què ens està ensenyant Wenders?: La melodia de la vida que pocs som capaços d’escoltar encaparrats en les nostres cabòries, abocats a repeticions infinites i automàtiques, perduda la capacitat de gaudir de les petites coses.

Els banys públics que neteja Hirayama i que surten a la pel·lícula són escultures arquitectòniques que ens relaxen l’esperit tal com el seu contingut ho fa amb les necessitats del nostre cos. La seva feina consisteix a fer que, quan nosaltres hi entrem, ens fem la il·lusió que és el primer cop. Per això ho fa tant a consciència perquè sap que s’estableix una relació amb l’usuari que genera satisfacció mútua. Per fer evident aquesta idea Wenders introdueix el joc del tres en ratlla entre Hirayama i un usuari desconegut, que li acaba donant les gràcies, una complicitat que pot tenir una llunyana semblança en la relació entre artista, objecte creat i observador, que en el cas de l’art ens enlaira i ens desborda.

Aquest sentit de compartir també apareix en el fet que el protagonista compri llibres de segona mà, d’acord, està el preu, encara que ens està dient alguna cosa més. Cada setmana compra un llibre, com en un ritual de repetició, i sovint la venedora el comenta amb ell. Elimina aquest sentiment de propietat exclusiva que sols vol posseir i on el gaudi de l’objecte és secundari. Quants llibres tenim que no acabarem llegint mai? Quants vestits d’un sol ús, o de fons d’armari? És com caçar sense tenir gana en un acte depredador i buit.
Hirayama parla molt poc, viu en un silenci voluntari i alliberador, malgrat que es relaciona amb la gent: retirant-se quan arriba un usuari a qui prioritza sobre la seva feina, ajudant a un nen perdut ha trobat a sa mare, saludant amb una lleu inclinació de cap a un sense sostre; és discret encara que també amable.

El protagonista representa una part del món en contraposició amb una altra part oposada. Wenders ho esquematitza de forma també minimalista mostrant-nos breument una part de la seva família com paràbola del món sencer: Una neboda a qui acull a casa seva fugint possiblement d’una mare estricta, que segurament per ella el seu tiet representa la llibertat, l’equilibri i la pau de la calma, un refugi. Passejant els dos en bicicleta ella li diu d’anar a veure el mar, és ja tard, ell li diu de deixar-ho per un altre moment: No cal estar tot el temps maximitzant l’activitat, ni volent abraçar-ho tot, n’hi ha prou amb gaudir del moment. Així podem també veure a la mare de la noia, la seva germana, que la ve a recollir amb un cotxe amb xofer; entenem llavors que abans havia tingut una altra vida a la qual ha renunciat en escollir la que ara té. No hi ha cap crítica en aquesta comparació, simplement són actituds diverses.

Hirayama fa fotografies de la llum del sol filtrada entre les fulles d’un arbre del parc on va dinar a mitja jornada; usa una càmera analògica amb carret químic que porta a revelar cada setmana. Després, minuciosament, a casa seva escull les fotos que conservarà i que guarda en unes caixes perfectament classificades. A mi aquest punt em va recordar al personatge de Harvey Keitel al film dirigit per Wayne Wang el 1995 “Smoke” amb guió de l’escriptor americà Paul Auster, que cada dia feia una foto del mateix lloc de la ciutat a la mateixa hora.
Parlant de comparacions cinèfiles a mi aquesta pel·lícula m’ha fet també pensar en “Paterson“, film de 2019 dirigit per Jim Jarmusch. En ella el protagonista, que tenia el mateix nom que la ciutat a on vivia, era un conductor d’autobús a l’hora que poeta. Una obra bellíssima que parlava de la poesia del dia a dia i on al final, Paterson, que havia perdut les seves llibretes es trobava amb un japonès, mira tu quina casualitat, que li regalava una de nova.

El director ens ha volgut col·locar la figura contrària en forma d’un company de feina que és la seva antítesi: un noi jove desendreçat que arriba tard i buscar fer el mínim, que tot el temps està jutjant les coses, les persones i les relacions reduint-les a números. Un xerraire que parla sense pensar i amb poc sentit, una persona a qui la vida se li escapa com sorra entre els dits i que treballa sense gust, que viu sense viure.

Hirayama somnia cada nit, veiem com unes ombres en blanc i negre, projectades i en moviment sobre superfícies rugoses. Les ombres ens amaguen la llum atrapada per altres cossos. Hi ha un únic moment de desassossec, un sentiment que esclata incontrolable i que el destí o la sort permetran que tot quedi en un ensurt gràcies a un nou joc d’ombres. Potser aquest és el darrer missatge de la pel·lícula, que malgrat la pau i el sentit zen de la vida tots desitgem l’amor. Segurament per això la darrera imatge del protagonista conduint el cotxe no és d’un relaxat somriure sinó una àmplia mirada de felicitat. Això últim és una possible interpretació pròpia sense cap prova fefaent.

Wim Wenders diu que per ell un dia perfecte és arribar a casa i poder llegir un llibre abans d’anar a dormir tenint el sentiment que ha sigut un bon dia. Verbalitza que no passa tan sovint com voldria. Un dia perfecte és quan sents que res et falta i fas tot el que fas amb plena consciència i ets feliç fent-ho. Al final del dia tot està bé i no te’n penedeixes. Crec que això és el que ha volgut mostrar en aquesta pel·lícula.


Seria absolutament injust no mencionar l’aclaparadora capacitat empàtica del protagonista interpretat per Koji Yakusho i mereixedora de tots els premis.

En seure davant l’ordinador no pensava que Perfect Days, aquesta minimalista pel·lícula, donés per una crònica tan extensa. Sabia que estava davant de la, per mi, millor obra de Wenders de ficció des de feia més de vint anys. Penso que és de visió imprescindible pels amants del cinema i per aquelles persones de ment oberta que creuen que les persones són el que són i no sols el que fan com va voler argumentar Kant.

Japó 2023 (2 hores, 4 minuts)

Direcció: Wim Wenders

Guió: Takuma  Takasaki, Wim Wenders

Actors: Koji Yakusho, Arisa Nakano, Tokio Emoto, Yumi Asou, Tomokaso Miura,…