Fallen leaves o Fulles caigudes és una pel·lícula absolutament romàntica, ja que narra la història d’amor dels seus dos personatges principals fugint de floritures i maquillatges, cercant la puresa. Els protagonistes són proletaris amb precarietat laboral, no tenen una vida fàcil, malgrat que ho porten estoicament. El missatge esperançador és que, si som capaços d’estimar, tenim una oportunitat en l’amor per fer que la vida mereixi ser viscuda.

El director, el finès Aki Kaurismäki, es va donar a conèixer al món amb “L’home sense passat“, del 2002, que va guanyar el festival de Canes i altres premis, si bé el director portava des del 1983 fent algunes bones pel·lícules. Personalment només he vist les seves dues darreres: “Le Havre” del 2011, on un escriptor que viu fent de neteja-sabates prendrà riscos per defensar a un infant emigrant perseguit pel sistema; i “A l’altre costat de l’esperança“, del 2017, on un jove sirià entra a Europa amagat en un vaixell carboner tractant de trobar a sa germana. Les dues sobre persones a qui un primer món sense ànima ni esperit els nega el dret a trobar un millor futur, que afortunadament són auxiliats per homes humils de bon cor. Aquesta d’ara, “Fallen leaves“, ja no es fixa en els que venen de fora perquè la vulnerabilitat ja és entre nosaltres.

A les pel·lícules de Kaurismäki quasi no hi surten joves, els clients dels bars o els cambrers són vells, contraposadament a les grans produccions americanes que rendeixen culte a la bellesa i la joventut.

A Finlàndia fa molt fred i la gent beu molt, massa; ho veiem a la pel·lícula amb taules de bar plenes de gots de cervesa i de didalets d’aiguardent. El protagonista del film, Holappa, té un problema amb l’alcohol, encara que ell ni ho vegi, ni ho reconegui, malgrat que li hagi costat perdre la feina més d’un cop. Comenta a un amic seu que està deprimit perquè beu massa i quan l’amic li pregunta: si és així, per què beus tant?, respon que ho fa perquè està deprimit. Un bucle infinit que requereix algun impuls extern per generar un canvi intern. Aquesta situació la veurem de forma explícita quan es mira en un mirall trencat i la seva cara apareix dividida. Una escletxa d’esperança s’obrirà arran de conèixer a l’Ansa.

L’Ansa viu sola en un petitíssim apartament de planta baixa, una finestra, una porta, una tauleta, un llit i la cuina, tot en un únic espai. De fet, no necessita més perquè es passa quasi tot el dia treballant, viu tant en precari que quan rep la factura de la llum apaga fins i tot la ràdio, que sempre està donant notícies dels atacs russos a Ucraïna; un missatge del director de que no podem oblidar als que pateixen, la certificació d’un mal sempre present. Quan està a la feina treballa ràpidament i sense interrupcions, la veiem facturant quilos de carn vermella, reposant productes o reciclant deixalles i productes caducats. Un dia agafarà un producte caducat a punt de llençar-se i l’acomiadaran, sempre hi ha gent més preocupada en vigilar el que fan malament els altres, que en fer la seva feina, obstinats a fer el món més inhòspit. Un dia coneixerà a Holappa, que la convidarà a un cafè, menjar alguna cosa i gaudir del cinema.

Kaurismäki és un cinèfil amant dels clàssics i aprofita la seqüència dels protagonistes al cine per fer-nos una declaració d’amor al setè art, ja sigui pel que projecten a la pantalla: “Els morts no moren” un film de zombis dirigit per Jim Jarmusch el 2019 i ben farcit de grans actors, o pels comentaris d’altres espectadors a la sortida discutint si l’estil de la cinta era més proper a Godard o a Bresson. Quin sentit té que ens mostrin el film de Jarmusch?, potser perquè després Ansa li comenti a Holappa: “Els bons no podien guanyar, oi? Hi havia massa zombis.” Certament, els febles i desprotegits tenen massa enemics en contra en aquest món on forts, rics, llestos, corruptes, o fins i tot homes com a gènere, tenen les de guanyar.


L’amor és un dels arguments clàssics, no sols del cinema, sinó de la narrativa occidental en general, per tant, tenim moltes referències per comparar.

  • L’amor de Kaurismäki no és el de Douglas Sirk, ple de personatges turmentats arrossegats per un destí atzarós;
  • No és un amor impossible on la mort és l’única sortida com a “Cold War“, film de Pawel Pawlikowski del 2019;
  • tampoc és una passió física i sexual incontrolable com a “La vida d’Adele” dirigida el 2013 per Abdellatif Kechiche, que esclata amb una mirada en creuar-se pel carrer;
  • ni tan sols és un amor redemptor, com a “El mestre jardiner” del 2022 de Paul Schrader;
  • de cap manera és un desig prohibit, sofisticat i reprimit, tal com a “Desitjant estimar”, film del 2000 dirigit per Wong Kar-wai;

és un amor tranquil. No cal expressar emocions intenses, l’amor és alguna cosa natural que flueix fins i tot sense fe i sense esperança, és l’última oportunitat, el darrer tren que passa abans que la vida se’ls hi escapi als protagonistes. Només unes mirades i poc més, però per darrere tant Holappa com Ansa posen el millor que tenen i componen una de les històries d’amor més bella de l’any, on tot el que és lleig d’aquest món s’esborra i el que queda és meravellós. Un amor tan pur i esquemàtic com sentirien nanos de cinc anys, despullat de tota pompa i pretensió, deixant sols el que és genuí i vestint d’innocència a dos adults de més de trenta anys, una llum surant tímida encara que decididament per sobre de la incomunicació; per fer-ho han de superar els entrebancs de l’atzar i de la vida, incloent-hi la pèrdua del número de telèfon apuntat en un paper.


Que Ansa té bon cor i necessita companyia, ho descobrim quan decideix adoptar un gos del carrer a qui haurien sacrificat. Holappa per primer cop a la vida sentirà un desig inexplicable que el farà deixar la beguda i demanar a un veí de la pensió on s’està un abric per anar presentable a la trobada; doncs sí, entre els desvalguts hi ha una solidaritat que no tenen aquells que van sobrats de tot.

El títol Fallen Leaves, fa referència a una conegudíssima cançó, “Autumn Leaves” versió anglesa de la francesa “Les Feuilles mortes“, escrita pel poeta Jacques Prevert i música de l’hongarès Joseph Kosma, versionada a l’anglès per Johnny Mercer. És una cançó melancòlica que parla de temps passats i amors perduts, amb l’enyorança del que encara estima i que s’escolta al final de la cinta en tant veiem als protagonistes allunyar-se per un parc ple de fulles caigudes. El to de la seva melodia suggereix un amor madur i serè, ben diferent dels focs d’encenalls propis dels adolescents, ben apropiat per la història que Kaurismäki ens conta.

Direcció sòbria i perfecte, paleta de colors bàsics encara que apagats, com és costum en Kaurismäki, actuacions naturals fugint de la sobreactuació i una història universal fan d’aquesta pel·lícula imprescindible pels amants del cinema.


Finlàndia 2023 (1 hora, 21 minuts)
Direcció: Aki Kaurismäki
Guió: Aki Kaurismäki
Actors: Alma Poysti, Jussi Vatanen, Anna Karjalainen, Alina Tomnikov, Janne Hyytiainen,…