Palma d’or del festival de Cannes, elogiada tant pels crítics com pels espectadors i basada en un Còmic- “blue is the warmest coulor”- és una història d’amor lèsbic, on una noieta que es busca a ella mateixa, l’Adèle, s’enamora d’una pintora amb els cabells tenyits de blau, l’Emma. Dirigida amb criteri i minuciositat per Abdellatif Kechiche i protagonitzada amb entrega per Adèle Exarchopoulos i Léa Seydous.

La vida d’Adèle és una excel·lent pel·lícula i també una història d’amor amb majúscules, en ella hi trobes el naixement del desig en una adolescent; de fet veus la importància cabdal que te el sexe entre els joves, tema central i quasi únic de les converses de l’Adèle amb les seves amigues i que també ocupa bona part dels seus pensaments i no és cap excepció. També hi és de forma senzilla però magistralment filmat, el moment de l’enamorament: Unes mirades que es creuen al carrer i el sotrac dins del cor, i com sorgeix l’amor d’entre les paraules sinceres i la bellesa, en un capvespre al parc.

La pel·lícula retrata amb elegància la passió entre dos cossos joves nus que es busquen i es caragolen i que gaudeixen fins a l’èxtasi; i la vida en parella amb aquells grans petits moments …, però també la cruel ferida de la pèrdua, la soledat infinita, la tristesa profunda i l’esperança que és manté viva entre plors, encara que sàpigues que no en tens cap d’esperança. Finalment, és un altre encreuament de mirades qui certifica la fi de tot, amb la mort d’una vida i potser, sols potser, el naixement d’una diferent al final d’un carrer.

El títol és exacte i defineix a la perfecció la pel·lícula, encara que també es podria titular, l’Adèle está enamorada, ja que de la seva vida l’amor omple la major part. Assistim a la felicitat completa d’una persona que amb la seva senzillesa no necessita més, i a la gelosia i al despit de no ser també per l’altra persona l’únic centre; i per lògica la pèrdua d’aquest amor la buida; aquí també està molt ben dibuixada aquesta buidor infinita i el vertigen que provoca com un penya-segat davant seu…

La pel·lícula és plena de primers i primeríssim plans, puix que el director vol explicitar de qui i de què està parlant: de l’Adèle i de l’amor, naturalment. Malgrat això diguem que també vol definir l’entorn de l’Adèle, ja que tots som també la nostra circumstància, i axis trobem unes escenes sucoses i embolcalladores amb l’Adèle, la seva companya i les respectives famílies, on podem veure les seves diferències culturals i de caràcter que marcaran la història més tard; la seva feina a l’escola, ja que és professora de nens petits per vocació, o com he dit abans l’Adèle amb els seus companys del col·le, elles, les amigues, corporativistes i reaccionaries, unes àrpies, vaja, i també la seva preferència i amistat amb un noi gai, lògicament més proper; i finalment el seu paper absolutament femení amb l’entorn d’artistes i marxants de la seva companya, una pintora que busca l’èxit, la glòria del parnàs, per sobre de cap altra cosa.

Algú potser dirà que el film abusa de les escenes de llit, o que aquestes són massa llargues o explicites, però com he dit també abans aquest amor apassionat és el centre de la vida de l’Adèle i la pel·lícula és sobre la seva vida. Crec que tampoc és per casualitat que la primera trobada de l’Adèle i l’Emma és en un parc, rodejades de natura i bellesa amb un sol que cau, com un advertimentde què la felicitat, l’amor i la bellesa són efímeres…

No és una pel·lícula ensucrada, amb mirades tendres i mans agafades sota la taula, però si amb clicades d’ull de complicitat; ni tampoc un drama ple de situacions construïdes per fer-nos plorar; a més, les llargues escenes de sexe tenen l’encant de la joventut, però no estan fetes per ressaltar ni la bellesa ni el desig sexual. El director A. Kechiche, simplement ha volgut fer una pel·lícula crua i realista, però transgressora i bella.

He dit transgressora, però no ho dic sols perquè és un amor lèsbic, sinó perquè també vol trencar el tabú d’una relació entre persones intel·lectualment allunyades, no sols pels coneixements i els estudis, sinó també per ambició i per capacitats, i les dificultats de casar aquests dos mons en el moment en què la passió en majúscules deixa lloc a l’amor tranquil.

En la crítica de Salvador Llompart, molt bona per cert, la compara amb L’últim tango a París i diu encertadament que aquí l’agressió i la violència es transformen en passió i en amor d’entrega total; també fa referència al “camí d’espines de la protagonista” citant una estrofa de la cançó de Jaques Brell, “ne me quite pas… Si em deixes, serè l’ombra del teu gos”

Com a resum dir-vos que la vida d’Adèle és la història d’un gran amor: dolça, apassionada, bella i dolorosa… la història d’una vida: Una gran història d’amor.

França 2013 (3 hores)

Direcció: Abdellatif Kechiche

Guió: Abdellatif Kechiche, Ghalia Lacroix. (Novel·la gràfica: Julie Maroh)

Actors: Adèle Exarchopoulos, Léa Seydoux, Salim Kechiouche, Mona Walravens, Jeremie Laheurte, Alma Jodorowsky, Aurélien Recoing, Catherine Salée, Fanny Maurin, Benjamin Siksou, Sandor Funtek, Karim Saidi