Des de l’espai les imatges de la terra són d’una bellesa que et deixen sense paraules, ets en mig de la immensitat i conscient, com a cap altre lloc, de la teva petitesa i de la teva fragilitat, el silenci, el fred i el buit t’encerclen i res et distreu de l’espectacle de l’univers; una mica com a dins del fons del mar, on per més que estiguis acompanyat, estàs sol, en un medi que no és el teu i a on les rutines i les regles apreses i repetides et permeten dominar-lo i et fan sentir segur perquè passa el que ha de passar, el que està previst que passi; però si aquesta rutina es trenca de forma catastròfica, es perden les seguretats i de sobte estàs tu sol, en mig del buit, rodejat d’una bellesa quasi irreal i conscient de la teva fragilitat.

Els protagonistes, de fet només dos, viuen aquesta situació, però paradoxalment no és l’espai tot poderós el que els ataca, sinó que pateixen les conseqüències d’una actuació maldestra de l’home, en una clara al·legoria a la nostra inconscient prepotència.

Ell, a qui dona vida George Clooney, és un veterà experimentat i apassionat de la seva feina que ho enfronta amb professionalitat i amb una certa alegria de qui trenca una rutina un xic tediosa amb un esdeveniment extraordinari, un repte per donar valor a la vida i pel que val la pena morir. Ella, la Sandra Bullock, és una persona amb l’ànima ferida per la mort d’una filla i que busca la redempció o l’oblit treballant compulsivament amb aplicacions mèdiques d’alta tecnologia i que mai havia estat a l’espai; la por serà la seva primera reacció, però la mort física tampoc l’espanta. Encertada combinació.

A la fi, com tantes altres vegades a la vida, la protagonista troba en el seu company la seva motivació i és capaç d’enfrontar una situació aparentment sense sortida com en un acte d’homenatge en vers ell, que la porta a la superació… d’ella mateixa i en aquest cas també a la seva redempció.

Hi ha un evident i explícit simbolisme en les escenes finals de la cinta; en primer lloc, la clicada d’ull a l’aigua, el nostre espai a la terra i origen de la vida; i més important encara, assistim a un naixement en tota regla: sortida d’un ou, d’una matriu protectora i ascens cap a la llum, surant en una superfície plena de pau i serenor.

És una pel·lícula de lluita interior, és una pel·lícula de sublimació de la pena, és una pel·lícula d’orgull personal i és una pel·lícula que acaba amb la felicitat de qui ha superat un infern físic, però a la vegada també ha superat un altre de personal i ha sortit de la negror a la llum com en un ritual d’iniciació, una renaixença.

En un moment cabdal de la cinta, a la foscor de l’espai, perduda i sola, la protagonista veu com gràcies a l’ ingravidesa les seves pròpies llàgrimes l’envolten; al final de tot, en un pla pres des del terra, veus com ella s’aixeca i camina…

Gravity és visualment molt bella, té una tensió trepidant, està molt ben rodada i les situacions és fan creïble; a més amb el 3D et fa sentir a tu mateix a l’espai. Hi ha detalls que semblen missatges deixats per definir la nostra cultura i la nostra humanitat: una pala de ping-pong surant ingràvida a l’estació xinesa, l’ampolla de vodka amagada a la plataforma orbital russa, o l’estampeta d’un sant ortodox, la foto de la família d’un astronauta americà; tot plegat fa que ens sentim com en mig d’un viatge per la terra. És un treball professional, original i brillant, però com he dit abans és molt més que tot això. Imprescindible.

USA 2013 (1 hora, 30 minuts)
Direcció: Alfonso Cuarón
Guió: Alfonso Cuarón, Jonás Cuarón
Actors: sandra Bullock, George Clooney.