Scarlet és una de les pel·lícules més belles de les estrenades el 2023. És un conte de fades convertit en poesia visual, és una simfonia de música, colors i sentiments que ens transporta a un altre món que, malgrat ser sublim i perfecte, viu dintre del nostre món terrible i cruel.


El director de la cinta, Pietro Marcelo, ja ens havia meravellat amb la seva primera pel·lícula, “Martin Eden”, del 2019, basada en l’obra homònima i autobiogràfica de Jack London, que tothom definia com impossible de portar al cine pel seu caràcter oníric, fita brillantment aconseguida pel director.

La pel·lícula comença en acabar la Primera Guerra Mundial, quan els soldats que havien lluitat a les trinxeres tornen penosament cap a casa seva. Les persones que arriben no són les que van marxar quatre anys abans, ja que han viscut un horror mai vist que tracten d’esborrar de la seva memòria. Les metralladores, els canons de llarg abast, els tancs, els llançaflames i els gasos verinosos, una mort terrible i invisible, han canviat les guerres que han perdut, si és que mai l’havien tingut, aquella aura èpica i heroica, convertint la mort en un altre producte industrial, una macabra fita assolida per la tècnica. De fet, els supervivents han estat aquests quatre anys morts en vida perdent tota la seva humanitat. Un dels que tornen, cansat, mig coix i amb l’ànima perduda és en Raphael, que descobrirà que, en aquest impàs, la seva dona ha mort i que té una filla petita que no coneixia.

Les primeres imatges de la tornada dels soldats són en blanc i negre, segurament imatges reals de l’època que ens mostren el seu abast i el seu drama. Quan apareix el color veiem a Raphael sortint de dins d’un frondós bosc de tardor, el sol està caient i és quasi de nit quan arriba a casa seva. Aquest inici, malgrat que una mica fosc, ja ens atrapa. Més endavant, quan la llum i el color omplin la pantalla, quedarem absolutament rendits.

No serà gens fàcil pel Raphael reincorporar-se a la vida normal, ha de superar les tragèdies viscudes, veurem com llença al foc enrabiat la medalla al valor que li van donar, perquè no se’n sent orgullós del mal que ha fet. Tampoc té feina al principi, encara que gràcies a les seves mans acostumades a treballar la fusta l’agafaran de fuster en unes drassanes. Juliette, la seva filla va creixent i la tendresa del seu contacte li retorna a poc a poc el somriure.

Ell viu a un conjunt de cases aïllades no gaire lluny d’un poble a la costa nord de França. Encara que és un bon veí percep que no és ben acceptat, que la gent el mira de reüll i comenten coses. En preguntar a Adeline, la dona que va tenir cura de Juliette a la mort de sa mare, descobrirà un terrible secret que farà que es torni a tancar en ell mateix i acabi enemistat amb el poble.


La Juliette adolescent és especial i sensible i els altres nens de l’escola es fiquen sovint amb ella, per això porta una vida més aviat solitària amb la seva família, dedicada a llegir i a la música. Un dia jugant al costat del riu trobarà a una dona de qui diuen que endevina el futur, es queixa que la gent ja no creu amb la màgia i li farà una premonició… De fet, la història del film està lleugerament inspirada en el conte del rus Alexander Grin, “Veles escarlates”, on la protagonista escolta com una endevina li diu que un vaixell de veles escarlates la vindrà a cercar; llavors un capità, que se n’assabenta, pinta d’aquest color les veles del seu vaixell per fer que la profecia es compleixi.

Juliette ajudarà al seu pare Raphael fent precioses joguines de fusta: avions, vaixells voladors, que aniran amb tren a vendre a la ciutat. Les imatges a les andanes són sublims i ens transporten als primers films dels germans Lumière, els paisatges que veiem des de la finestreta dels vagons són bucòlics i plens de colors, els bulliciosos carrers de la ciutat evoquen altres temps més amables. Tot plegat un festival de bellesa pictòrica.

Raphael farà com darrer treball de fusta el mascaró de proa per un vaixell que s’està acabant a les drassanes del poble, serà l’esfinx de la seva estimada i enyorada dona, que era quasi igual a la seva filla. Quan Raphael mori, el dia de l’enterrament, podrem veure des dels penya-segats del costat com el veler marxa navegant amb el seu rostre a la proa, les veles són d’un to vermellós, d’alguna forma ella viurà per sempre lliure en el mar immens.

Sovint Juliette es banya al llac a mitja tarda i les imatges de la noia surant en unes tranquil·les aigües daurades pel sol caient podrien estar penjades a qualsevol galeria d’art, encara més plenes de pau són les escenes d’ella llegint poesia repenjada en un arbre sobre el llac. La càmera s’acosta al llibre, per tal que puguem veure que està llegint “Hirondelle” (L’oreneta), poema de Louise Michel, coneguda activista per la llibertat i precursora del feminisme. Lectura i pensament adients per un esperit lliure com ella.

“Oreneta dels ulls negres, oreneta, jo t’estimo!
Jo no sé quin ressò m’has fet arribar
De costes llunyanes; per viure, llei suprema,
em cal, com a tu, l’aire i la llibertat.”

Entre tant s’enamorarà d’un aventurer de l’aire, que farà com el capità del conte “veles escarlates” amb el seu avió. Com a colofó la pel·lícula arribarà al seu final pler d’amor i sentit de llibertat. Sense cap dubte una obra plena de bellesa que cap amant de l’art o del cinema s’hauria de perdre.

FRANÇA 2022 (1 hora, 40 minuts)

Direcció: Pietro Marcello

Guió: Pietro Marcello, Maurizio Braucci, Maud Ameline, Genevieve Brisac (Novel·la Alexander Grin.

Actors: Juliette Jouan, Raphael Thierry, Louis Garrell, Noemie Lvovsky, Yolande Moreau, François Negret,…