SALA DE PROFESSORS

Carla Nowak és una jove i entusiasta professora de secundària en un institut alemany. Quan es produeixen una sèrie de robatoris a l’escola, tant a alumnes com a professors, i acusen injustificadament un alumne seu d’origen turc de ser el responsable, queda trasbalsada per la forma d’actuar del centre, teòricament exemple d’inclusió i respecte. Llavors, posarà una trampa per descobrir al culpable i els resultats, en lloc de posar llum i solucionar un problema, serà un terrabastall que alterarà la seva vida i la convivència a l’escola. Un intens i angoixant thriller psicològic que ens qüestiona cap a on anem com societat.

Una de les bases per fer una bona pel·lícula és prendre les decisions encertades. El director, Ilker Çatak, ha decidit, mitjançant un format de pantalla quadrat, restringir el camp de visió de l’espectador i els moviments de la protagonista per augmentar l’efecte claustrofòbic de la cinta. La sala de professors es converteix en sala de tortura, les classes en trampes sense sortida i els passadissos del col·legi en les galeries simètriques i rectilínies d’una presó.

Sovint a les pel·lícules l’espectador té el privilegi de l’ull de Déu, que li permet veure coses que el protagonista no pot veure. Altres cops és el protagonista el que sap coses que nosaltres no sabem. En el primer cas, estem advertits del que pot passar i en el segon prenem distància respecte a ell. No és el cas d’aquesta cinta, ja que la càmera segueix contínuament a la Carla, si cal, càmera en mà, de forma que li dona tot el protagonisme i ens situa a nosaltres amb el seu mateix punt de vista, el que l’afecti a ella ens afectarà a nosaltres i els seus patiments seran els nostres.

No ens conten absolutament res de la vida de Carla fora de l’escola. No sabem si té parella, si viu sola, amb unes amigues o amb els seus pares. Tampoc quines coses li agraden, o si va a la feina en cotxe, bicicleta, autobús o a peu. És com si visqués al centre educatiu i no hi sortís mai, al llarg del metratge no li donen espai de repòs per baixar la tensió i tampoc a nosaltres, és com si estigués tancada a una presó.

Ja tenim doncs el camp de batalla definit, un territori sense trinxeres on amagar-nos. Tot el que li passi a la Carla ho viurem al seu costat sense que ens puguem escapolir.

Com és ella? Per què li passen aquestes coses? A tots ens passaria el mateix en la seva mateixa situació?

Per respondre la pregunta cal analitzar com el director ha definit a la protagonista. Veiem a una persona aparentment molt tranquil·la i continguda, que manté les distàncies amb els companys adoptant un posat seriós i competent, que en realitat amaga una certa inseguretat. Per això és una mica seca, ja que diu el que ha de dir de forma directa, sense ser capaç de fer cap esforç per ser empàtica. No suporta les injustícies, la revolten, encara que tampoc vol perjudicar a ningú; sense cap dubte és una idealista. Hi ha un moment a classe de gimnàstica on podem veure com ella, al mig de la rotllana d’alumnes, salta com ells per marcar el ritme. La veiem feliç i somrient com un més en un posat d’enyorança.

El seu estil educatiu es basa en la col·laboració i en el diàleg, vol convèncer i mai imposar, té instint protector amb els seus alumnes i fa seguiments individuals. Creu en la democràcia i en la justícia i pensa que tothom ho veu així. Malauradament, ser bona persona i tenir bones intencions no serà suficient per afrontar els conflictes amb què es trobarà.

La direcció de l’escola i els educadors estan molt amoïnats pels robatoris, ja que alguns han sigut víctimes, fins al punt de pressionar als delegats de les classes perquè donin noms de sospitosos. Malgrat la suposada voluntarietat d’aquesta col·laboració, és una situació molt incòmoda pels nois i l’actuació de la direcció té molt de policial. Més encara quan escorcollen la classe de la Carla en una situació que l’avergonyeix.

No era aquest un centre modèlic en igualtat, respecte i bones pràctiques? Què pensaran els pares quan els fills ho expliquin a casa?

Per això, decideix posar un parany en un intent d’exculpar als seus alumnes. Amb aquest primer i precipitat moviment començarà el drama del seu calvari.

Quan ella creu haver descobert a l’autor dels petits robatoris no s’ho pensa dues vegades, no tracte de trobar un moment propici o un espai adequat, sense cap reflexió el va a trobar i li diu a la cara. En aquell moment ella vol fer de víctima i de jutge al mateix temps i ho fa des d’una posició d’absoluta superioritat. Entenem que ha anat de cara per evitar que es fes pública la identitat del lladre, tancar el tema entre els dos i que no se’n parlés més, bones intencions poc meditades.

A partir d’aquí és com si la Carla, i nosaltres al darrere, entréssim en un laberint que a cada passa ens allunya més de la sortida. Un darrere l’altre el film ens va plantejant dilemes morals, però no tenim temps per reflexionar-hi, perquè ja tenim el següent a sobre. D’aquesta manera entre les decisions millorables pròpies i les males intencions alienes, la protagonista ja no té escapatòria:

Els companys, amb els que mantenia les distàncies, miren sols per ells,sense gens d’interès amb ajudar-la o educar als seus alumnes. Els seus estimats alumnes mostren la seva crueltat i fan pinya contra ella. Els pares sols miren per l’honor dels seus fills, que és el seu propi, oblidant que cal educar-los. Carla sembla disposada a sacrificar-se per tal de no renunciar als seus principis, no vol usar les seves armes per contraatacar.

Quan el seu alumne talentós, però rebotat està passant un moment difícil, Carla li dona un cub de Rubik perquè trobi l’algoritme per resoldre’l en un intent d’acostament. Vol que el saber i el raonament siguin vehicle d’unió i de pau. Al final ell li tornarà el cub mostrant-li l’algoritme en un acte de domini i menyspreu, dir-li a la cara que ha perdut. En la seva mirada de victòria i superioritat prepotent podem veure la mirada del nazisme latent i encara perillós de la societat alemanya.

El resum podria ser que aquest film pertorbador és un angoixant thriller on l’odi creixent va desactivant el pensament racional en una guerra de destrucció de les bases de convivència humana. Vivim en un moment en què els principis morals no són clars, on les falses notícies ho alteren tot i no podem saber on és la veritat, on les xarxes socials es converteixen en armes de destrucció massives, on l’egoisme és una virtut, on ja no som capaços de crear una narrativa engrescadora perquè hem perdut tant l’experiència com la memòria.

Un guió brillant, una direcció encertada i una actuació immillorable de la protagonista, fan d’aquesta pel·lícula una de les millors de l’any. Molt recomanable.