El 13 d’octubre de 1972 un avió en el qual viatjaven els components d’un equip de rugbi uruguaià es va estavellar als Andes. La part de cua de l’aeronau es va trencar en xocar amb un pic, les ales es van separar del fuselatge i la part de proa i central van lliscar muntanya avall fins a detenir-se al fons d’una vall a 3.570 m sobre el nivell del mar. Després del xoc van sobreviure 29 dels 45 viatjants. Aquest film ens conta aquesta història des del vessant emocional.

Segurament us preguntareu per què calia fer aquesta pel·lícula al cap de cinquanta anys, si ja el 1993 van estrenar “Viven!“, dirigida per Frank Marshall, que va comptar amb l’auxili dels supervivents i quan el 2007 s’havia produït el documental dramatitzat, on tot quedava explicat, “La Sociedad de la nieve“, de Gonzalo Arijón, on els rescatats tornaven al lloc dels fets.

Ara ens ho conta Juan Antonio Bayona, que va decidir, després de llegir el llibre del 2009 de Pablo Viarci, que calia tornar sobre el tema perquè fins llavors s’havia parlat dels herois, dels que continuaven vius, però mai d’aquells que havien perdut la vida, que havien tingut fins llavors un paper bàsicament nutritiu per la història. Tots, vius i morts, van compartir una experiència vital pràcticament mística i calia honrar la seva memòria.

Per fer-ho, Juan Antonio Bayona construeix la seva història sobre l’esquelet dels fets reals explicats de forma cronològica exacte, veient la pel·lícula saps perfectament el que va passar, fins i tot apareixen sobre impressionats a la pantalla els noms complets i l’edat dels que van morint i també els dies que porten empresonats per la muntanya. Amb mitjans de gran producció, el director fa una tasca impecable.

En el primer acte ens presenten als personatges, veiem la seva vida, coneixem les seves famílies, ens els mostren jugant a rugbi, el seu esport, per tal que puguem veure les seves capacitats físiques. De tota manera, Bayona ha volgut comprimir tant l’explicació que fa un ús abusiu dels plans extremadament curts, tot plegat un treball de muntatge frenètic que mareja una mica a l’espectador.

El gir desencadenant de la història és lògicament l’accident, contat de forma molt similar al de Viven, el film del 1993, encara que més detallista i rodat de forma tècnicament impecable. En aquesta seqüència podem sentir el pànic dels passatgers, els dubtes de la tripulació, l’angoixa del pilot tractant de recuperar alçada. Primeríssims plans dels rostres terroritzats que veuen com la mort està a tocar, tots apilotats els uns darrere els altres i comprimits cap endavant per l’impacte final. Sens dubte un treball brillant que ens deixa sense alè, un patiment que no acaba quan finalment l’avió s’atura, doncs, és llavors quan comencem a sentir els crits de dolor dels ferits i l’ànima ens cau als peus.

El segon acte és alhora purgatori i infern pels supervivents, ja que és el recull de totes les seves penúries i dels seus possibles pecats. És aquí on J.A.  Bayona fa un gir respecte a versions anteriors en narrar la història sense cap protagonista clar, sense un referent on emmirallar-nos, donat que és una obra coral i això ens col·loca en la situació dels passatgers, desorientats i sense líder. Al principi va regnar la passivitat, tots donaven per segur el seu rescat, on la majoria tenia un doble sentiment: la fortuna de continuar vius després de l’accident, que veien com un miracle i la culpabilitat que l’atzar els hagués afavorit a ells i no als seus companys. Després va neixer la desesperació i la necessitat de fer alguna cosa per no morir allà.

La forma de vida que portaven abans ja no servia, van entrar en un altre estadi més primitiu on les prioritats quedaven alterades, on l’instint de supervivència prevalia, sense regles, amb acceptacions tàcites. No hi van haver iniciatives consensuades, excepte la d’anar rotant l’espai destinat a dormir, ja que alguns llocs eren millor que altres. Els que es van aventurar a buscar la cua de l’avió o a tractar de sortir a demanar auxili ho van fer de forma quasi impulsiva i a títol particular, excepte el darrer i exitós intent que si es va preparar amb temps. Tampoc es va decidir conjuntament ni es va votar el menjar la carn dels morts, uns ho van començar i els altres si van anar afegint. Una lliure anarquia on tothom decidia per ell sense perjudicar els altres.

Penso que l’antropofàgia va sorgir d’alguna part irracional i més bàsica del cervell, com un instint animal. Alguns ho van justificar autoritzant a la resta a usar el seu cos si morien, suposant un quid pro quo impossible de validar per l’altra part. Es va parlar eufemísticament d’esforç col·lectiu i fins i tot es va donar una justificació mística, donat que eren alumnes d’un col·legi religiós, dient que tal com Crist donà el seu cos i la seva sang per salvar les ànimes en la comunió, els difunts feien també aquest acte generós i els vius ho acceptaven agraïts. En aquells dies la necessitat era tan gran, en veure com la vida s’anava apagant per manca d’aliment, que el sentiment de culpa pel que estaven fent quedava amagada en el més profund d’una consciència adormida. En tornar ja no va ser així.

De fet, els mateixos supervivents ho van manifestar en entrevistes: Que poguessin tornar a casa va ser un acte col·lectiu on tots van participar, tant vius com morts, amb les seves forces actives o passives en forma d’aliment. No es reconeixien en el relat que havia quedat dins l’imaginari popular amb rols molt marcats on un parell eren els herois.

Si algun sentiment va ser comú entre tots, aquests va ser la por. Potser es van anar acostumant a poc a poc a la situació, tal com van fer els presoners dels camps de concentració, de fet alguns ho portaven millor que altres. Però hi va haver un gir de guió, un segon factor desencadenant, quan en mig d’una nit de tempesta una allau va matar a uns quants companys i va estar a punt d’acabar amb tots ells. Tal com ens ho expliquen els supervivents devia ser terrorífic. Enterrat per la neu, asfixiat i amb manca d’oxigen al cervell, un va pensar que tot era un somni i que es despertaria al llit de casa els pares; un altre es va deixar anar i va sentir una pau immensa, un alliberament de la tortura diària. Els que van quedar es van adonar que no sols podien morir d’inanició, sinó que la tenebrosa muntanya els podia matar a voluntat mentre dormien. Quedar-se esperant no era ja una opció.

Feia dos mesos que estaven en aquella immensa inhòspita i erma planura blanca i l’opció més realista hauria sigut esperar el desglaç del gener, però faltava un mes i no tenien prou aliment per resistir un altre mes. Calia jugar-ho tot a una sola carta i es van estar preparant quasi una setmana. Els que havien de marxar podien menjar la quantitat que volguessin per acumular forces.

El viatge dels herois que van caminar deu dies, pujant i baixant pics vertiginosos colgats de neu sense cap equipament, passant nits al ras a quaranta sota zero, per tractar d’arribar a la civilització és el final del segon acte i el principi del desenllaç que viurem al tercer acte. Quan cap al final del camí van començar a veure terra i no sols la blanca neu, un rierol i no sols el glaç dur com una pedra, algun matoll baix i fins i tot algun animal, devien creure haver arribat al paradís; encara que estaven tan febles i esgotats que podien morir allà mateix a les portes del cel. Llavors, a l’altre costat d’un riu cabalós van veure a Déu: la figura d’un home a cavall.

Tal com surt al film i com recorden els protagonistes, va arribar quasi abans els periodistes que els equips de rescat. Ells eren com zombis absolutament estabornits, salvats de la mort in extremis, però la premsa no va tenir ni respecte ni pietat amb titulars sensacionalistes i acusatoris, el que va provocar que fossin culpabilitzats per una gran part de l’opinió pública. Tampoc els familiars dels morts sabien com dirigir-se a ells, que no gosaven ni mirar-los. Hi va haver de tot, però la penitència que van haver de passar els hi va durar anys.

Van enterrar a tots en una fosa comuna, malgrat estar identificats i van cremar amb benzina les restes de l’avió. Calia amagar l’horror que allà havia succeït. Calia purificar aquells actes sacrílegs contra natura; així ho devien sentir els que ho van fer.

Queda respondre una pregunta: Com van poder sobreviure setanta-dos dies sense menjar, suportant temperatures de fins a quaranta graus sota zero, pràcticament sense roba d’abrigar? Hi ha diversos factors segons ho veig jo: Primer el fet que l’avió xoques primer amb la cua i caigués com en un tobogan pel vessant de la muntanya fins a xocar amb una acumulació de neu amortint l’impacte final. Segon, que els hi quedes el fuselatge central com a refugi nocturn. Tercer, que eren la majoria joves i esportistes. Quart la preparació acadèmica, hi havia dos estudiants de medicina i deu estudiants o amb la carrera acabada d’enginyeria, per tant, amb recursos. Per descomptat l’instint de supervivència, que fa que la gent faci coses extraordinàries fora de tota lògica o moral, encara que hi ha un moment en què t’acabes rendint si no tens un objectiu per continuar viu: així un volia tornar a veure als seus fills, un altre al seu pare. Va ser bàsic que decidissin menjar el que tenien. També tenir fe en Déu i creure que tenim una missió a la vida. Finalment, així ho argumenta J.A. Bayona, formar part d’un grup que s’ajuda i col·labora creant deures i obligacions: Una societat. “La Sociedad de la Nieve”

Explica J.A. Bayona que tots els nàufrags de l’aire van estar d’acord amb tal com la pel·lícula explica la seva història, per primer cop tots coincidien amb una cosa. Això té dues lectures, la primera és que s’explica tot des de la distància, sense emetre cap judici de què va passar, la segona que el director i els guionistes han llimat i dulcificat les situacions i les relacions personals i que, per tant, els horrors mentals i psíquics no s’expliquen, segurament tampoc tindria sentit fer-ho.

La música té moltíssima importància en aquest film en donar-li una força i una intensitat que no tindria, apropiada en tot moment, sempre amb el volum adequat.

Per escriure aquesta crònica m’he basat principalment en el film de J. A. Bayona, perquè és l’objecte principal de l’anàlisi. També he revisat Viven!, una visió més de Hollywood que es distància de la realitat. Finalment, he vist sencer el documental del 2007 on són els mateixos protagonistes de la història els que la conten en primera persona, on queda més clar el dolor que encara tenen i on els remordiments es justifiquen perquè no hi havia res més a fer.

Una pel·lícula frenètica que et situa perfectament dins de la realitat dels fets i que, unit a l’esmentat documental, et dona una visió molt amplia d’una de les gestes de supervivència col·lectiva més importants de la història. Molt recomanable.

España (2 hores, 24 minuts)

Direcció: Juan Antonio Bayona

Guió: J. A. Bayona, Bernat Vilaplana, Jaime Marqués, Nicolás Casariego. Llibre de Pablo Vierci.

Actors: Enzo Vogrincic, Agustín Pardella, Matías Recalt, Esteban Bigliardi, Esteban Kukuriczka, Diego Vegezzi, Fernando Contigiani, Rafael Federman, Francisco Romero,…