TERESA

Teresa era des de petita una somiadora, estava tocada per aquell misticisme religiós que l’enlairava, la pel·lícula ens ho mostra força poèticament. Ja monja carmelita, cerca una perfecció espiritual que els convens de l’època no li donen i decideix fundar-ne un de més estricte. La seva aproximació lliure i senzilla de la vida monàstica posaran sobre avís a la Inquisició. Aquest judici, de fet un diàleg amb l’enviat del Sant Ofici, ocuparà el centre de la pel·lícula.

Els primers compassos de la pel·lícula són meravellosos, poques vegades he vist a un director donar un tractament tan sublim a la llum com ho fa Paula Ortiz a Teresa. Et sents transportat a un altre món que, malgrat existir dins del nostre, sovint no veiem. La llum combinada amb la natura crea una bellesa única i si a sobre hi afegim la figura humana, s’arriba a un nivell superior de gaudi. Tot succeeix sense paraules, amb el silenci del vent que mou les fulles dels arbres. En un món tan frenètic, sorollós i on sembla que per obligació sempre hagi d’estar passant alguna cosa, aquestes primeres seqüències són alliberadores. És aleshores possible comprendre com Teresa va accedir al misticisme a través d’aquestes visions, algunes reals i altres imaginades, després de llegir, tant llibres de cavalleria com les escriptures sagrades.

El film també ens mostra la seva vida de petita i de joveneta, de com la seva fràgil salut la va poder fer delirar i tenir visions. Podríem entendre els seus èxtasis com atacs epilèptics i, fins i tot, veurem com va morir, van cavar la seva tomba, van fer la missa de difunts, i va ressuscitar al cap de quatre dies del que avui coneixeríem com a coma profund. Com la malaltia la va debilitar tant que va estar vivint en una somació que no distingia realitat i somni. Sobreviure a tot això i sortir-se’n amb una força creadora té alguna cosa de sobrenatural. De fet, els miracles sovint són fets naturals que succeeixen en el moment adequat. Viure tot això i sentir una fe més forta que la vida mateixa dona a qualsevol persona una aura de santedat.

Aquesta primera part, l’hem de viure sobretot amb els sentits i si ens deixem atrapar pel seu sentit poètic, quedarem colpits, com Teresa, per la llum.

Quan entrem a la cuina del convent tot canvia doncs vivim un duel dialèctic entre la Santa i l’inquisidor. És pràcticament impossible seguir els arguments d’un i altre en una sola visió, ja que aquí ja no són els sentits sinó la ment la que hem d’utilitzar. El que sí que podrem llegir entre línies és la intenció:

• Teresa busca la perfecció i defuig de l’aparença, per això la forma de vida als convents no va amb la seva visió de la fe. Quan no trobes allò que cerques al mercat t’ho has de fer tu mateixa, i per això decideix fundar una nova ordre. Un lloc on no hi hagi privilegis i totes siguin iguals, on el treball, l’oració i el recolliment les allunyin de la vacuïtat de la vida corrent.
• L’inquisidor tracta de mantenir protegits els principis i els dogmes de la fe, cerca la dissidència i l’heretgia, la maldat i el dimoni. Per això vol saber tot el que es diu i llegir tot el que s’escriu.

En el fons són dues formes diferents d’afrontar el problema: Per l’inquisidor trobar l’error, l’incompliment, l’allunyament de la puresa; per Teresa és cercar aquesta mateixa perfecció des del començament, tornar al més bàsic i, per tant, tornar a la puresa. No és un diàleg, és una conversa amb un mateix.

Dit d’aquesta manera pot semblar una conversa amable i distesa a la recerca de la veritat, d’igual a igual. De cap de les maneres. És un judici que vol dictar sentència de la forma més terrible i punitiva possible, la tensió dramàtica és màxima.

Teresa pregunta: “Què busqueu?”
Respon l’inquisidor: “Salvar la vostra ànima”

D’acord, l’anima, però que passarà amb el seu pobre cos mortal i vulnerable? Hi ha tres possibles finals del judici:

• La primera que Teresa reconegui el seu error i el quimèric de la seva boja fugida, que demani perdó i retorni a la disciplina del seu antic convent amb totes les seves deixebles.
• La segona que la constatació d’una doctrina dissident i diabòlica i uns escrits allunyats de la doctrina cristiana demostri l’heretgia; llavors cal purificar-la amb el foc i ella ha de morir a la foguera.
• Finalment, que l’inquisidor no trobi cap escletxa de sospita en la seva forma d’obrar i que l’absolgui per tal que continuï amb la seva obra. Està en joc la seva vida.

Teresa ni és ni vol ser un biopic sobre la Santa oficialment nascuda a Àvila, és una adaptació cinematogràfica de l’obra de teatre “La lengua en pedazos”, basada en la poesia teresiana, escrita per Juan Mayorga, un dramaturg madrileny llicenciat en matemàtiques i filosofia que es va doctorar amb una tesi sobre Walter Benjamin i la seva anàlisi de l’història. Donada la formació de l’autor cal esperar que la seva obra sigui abstracta, conceptual i que presenti una equació amb mes d’una solució. De Paula Ortiz recordem l’auster i directe preciosisme poètic de la seva pel·lícula “La novia“ del 2015, una adaptació de “Bodas de sangre” de Federico García Lorca. Entre tots dos construeixen lògicament una obra onírica, poètica, de gran bellesa i filosòfica.

En un diàleg teatral són molt importants les interpretacions, tot depèn de ser capaç d’entrar en el personatge per sentir com ell, i parlar amb les seves paraules. Els dos actors principals assoleixen el repte, amb menció especial per Blanca Portillo, que amb una veu clara, càlida i segura es fa 100% convincent.

No és un film per tothom. Per aquells que busquin matar el temps, passar l’estona sense pensar, aquesta no és la seva pel·lícula. Cinèfils, místics, creients, amants de la bellesa plàstica i filòsofs segurament trobaran una peça feta per ells.

España 2023 (1 hora, 40 minuts)
Direcció: Paula Ortiz
Guió: Paula Ortiz, Javier Garcia Arredondo (obra: Juan Mayorga)
Actors: Blanca Portillo, Asier Etxeandia, Greta Fernandez, Ainet Jounou, Consuelo Trujillo,…