LA NOVIA

Segurament si volguéssim definir amb poques paraules la essència d’aquesta pel·lícula diríem que es un poema visual d’una pertorbadora bellesa. També podríem  dir, de forma mes descriptiva, que es tracta d’una recreació cinematogràfica de la obra de teatre escrita  en vers, “Bodas de sangre” de Federico Garcia Lorca, on es veuen reflectits tots els mites i totes les constants del complexa i vital univers lorquià. Aquesta obra  que podria haver estat escrita fa tres mil anys, es una tragèdia clàssica de costums ancestrals, de passions obscures, es l’efervescència d’una força interior incontrolable, una crida animal, uns fets marcats per el destí, contra el que res podem fer: La vida i la mort, el poder, el domini, la gelosia, la baralla i finalment de nou la mort; com si uns deus capritxosos decidissin jugar amb els homes gaudint de la seva desgracia, gaudint amb la seva pena. Es llei, facis el que facis la vida acaba amb la mort. Es potser per aquesta certesa que busquem moments de gran intensitat inconscient  per oblidar-ho, encara que sols per uns instants.

Es un film pler de simbolismes. El cavall: La masculinitat, la força de la natura i de la terra. La lluna: Escenari perfecte per acollir una tragèdia, premonició del final del dia, del final de la vida, de la mort. Un punyal, una daga, un ganivet, una navalla… de vidre, de gel, transparent però afilat, capaç d’arribar fins el cor i emportar-se una vida; com per casualitat, per atzar, per la força del destí. Una casa sense sostre, des de fora mig en runes, com si estigues abandonada, que no dona refugi, a on no es pot reposar. Malgrat que dedicat a les vinyes, el pare de la núvia te un taller de vidrieria en els baixos, com si fos un artesà, que representa la fragilitat de la vida i les persones; en el centre una llanterna màgica gira sense aturador mostrant-nos sota la llum d’una bombeta  la  il·lusió d’un cavall, de nou el cavall, que galopa.

Filmada a Turquia, a la Capadòcia, els paisatges son de una desolada i lineal perfecció; erms, buits, solitaris, adients per embolcallar aquesta historia tant antiga com aquelles pedres grises i fredes per la nit, però roges i ardents al migdia; tant assedegada com els deserts de sal que resten mes quiets que la mar en calma.

No hi ha refugi a on amagar-se, com no sigui en aquells troncs recargolats, torturats per el vent, tal com ho estan per els remordiments  les persones a les que acullen,  quasi despullats de fulles. Es fàcil per tant que amaguin dos cossos nus que es busquen l’un  a l’altre, sense raó ni sentit que els empari, sense descans, sense pietat, sense cap rastre d’humanitat. Que es donen i que es perden, que s’exhaureixen fins l’últim aler de raó i que els porten inexorablement fins la bogeria, fins l’abandonament de la raó, del esperit i de la humanitat. Sembla que esperin inconscients la arribada del rival per recuperar el que es seu, doncs li han robat la novia quan encara no la havia tingut, malgrat que ja era seva; ulls ensangonats amb la mirada perduda, cos bullint de febre, incapaç de dir paraules, sols crits animals; llavors aquell troncar es convertirà en l’altar del sacrifici, doncs es ben sabut que els deus sempre reclamen la seva sang.

Si, molt bonic, molt colorista, molt vital i a la vegada letal. Com ho son les “corridas de toros”,perdoneu però no em surt dir curses de braus. Una exaltació del valor i de la masculinitat, del home  com a esser dominant i per tant de la dona com a esser dominat, com a receptora d’aquesta exuberància; però també de la feminitat com a camp de força que arrastra al home a una perdició de la que no pot fugir.

La cinta també es una mica com un western crepuscular, fet i fet coses de la gent de camp; baralles per les terres i per les dones, gelosies de una gent que no te gaires coses mes amb les que pensar i que  viu quasi aïllada i amb contacte amb la terra. En els dos casos el cavall com a un dels elements centrals, però bescanviant el revòlver colt per la navalla,  el plom calent per el ferro fred.

El esperit del que vagi a veure aquesta pel·lícula ha de ser el mateix del que va a un museu, del que va a escoltar una orquestra de cambra o del que va a una església romànica a escoltar recitar poesies, doncs es mes art que no pas historia, mes litúrgia que no pas pensament..

Estèticament rellevant, ben dirigida, mes coreografia que representació, paratges naturals rellevants, fidelitat el l’esperit de la obra de Lorca. Axis es aquesta pel·lícula i jo no puc fer mes que recomanar-la a tots els amants de la bellesa.