Asseguts a les nostres butaques i en tant  van apareixen els títols, escoltem un run-run familiar que potser no serem capaços d’identificar en un primer moment, però que ja avançada la cinta descobrirem que es el d’un projector de súper vuit, d’aquelles que la gent usava per visionar les filmacions domestiques  abans de que existissin els vídeos o els aparells digitals ara fa mes de quaranta anys. Tot un advertiment de que en aquest film es remouran fets del passat, fets d’aquells que descansen mig amagats en el fons d’un armari o a dalt d’unes golfes.

Per desgranar la historia aquesta pel·lícula es basa en una estructura  clàssica de la novel·la negra que es també un recurs molt usat als thrillers: Un fet tràgic del passat  surt  a la llum per complicar la vida a un protagonista que no s’ho espera i que porta una vida aparentment  plàcida; es el que es diu col·loquialment fer sortir els morts del armari o de sota les catifa. En aquests casos la historia te normalment dos moments temporals simultanis: el present, en el que la vida del protagonista es va complicant  per moments, i el passat,  que poc a poc va desvetllant  els fets, generalment  tèrbols, que son l’espasa de Democles del protagonista; cap al final les dos histories coincideixen i tot te sentit. En el nostre cas no es axis i tot transcorre en el present, que poc a poc es va trasbalsant  per uns fets molt antics i quasi oblidats,  al final sembla que el sentit es perd i tot pot semblar encara mes desconcertant.
 
Els protagonistes d’aquest film son una parella, un matrimoni que estan a punt de celebrar la festa del seu 45 aniversari de boda i ultimen els preparatius; viuen en una casa aïllada a prop d’un poblet  i no molt lluny d’una petita ciutat de províncies de la campanya anglesa.
 
Un paisatge amb una casa al final d’uns serens camps de conreu,som  a primera hora del mati; la dona que passeja,  com fa cada dia, amb el seu gos per un camí emboirat, hi ha la trobada amb el carter a la porta de casa seva, es saluden afablement doncs fa temps que es coneixen. Aquest episodi innocent i quotidià encendrà la metxa d’una bomba de rellotgeria que acabarà esclatant amb efectes devastadors. Les cartes porten paraules i les paraules son com bales. En aquest cas la munició no son les paraules en si, escrites de forma educada, acadèmica i oficial, si no un fantasma del passat que sortirà del no res, com una aparició, congelat en un bloc de gel, com si fos en Hans Solo petrificat a  la carbonita, com a trofeu  d’honor al cau del Java. Fet i fet  es exactament això el que diu la carta  adreçada al marit des de la gendarmeria d’un petit poblet  dels Alps suissos:  Per l’efecte hivernacle, una glacera ha baixat de nivell i ha deixat al descobert el cos conservat  en un bloc de glaç d’un antic amor  seu, que va desapareixia a la muntanya fa cinquanta anys; fets que evidentment van succeir quan ell encara no havia conegut a la que ara és la seva dona…
 
Per la dona és una noticia en principi menor en uns moments que té el cap per una altre cosa: la festa dels 45 anys de la seva boda; però per ell és com una bufetada que el deixa mig estabornit doncs  s’obre una ferida que creia ja tancada i no pot apartar els seus pensaments de la noticia. ¿Que s’amaga darrera de tot això?¿Quin es aquest misteri que preocupa tant al seu marit? El sentiment de quasi indiferència del principi mudarà  en curiositat, desprès en preocupació, per passar finalment  a l’angoixa. Ningú se sent còmode  davant de les mitges veritats, de la manca de transparència, de l’exclusió; doncs qui no t’ho explica t’ho amaga…¿Però perquè ho amaga?¿ Que hi ha darrera de tot aquest misteri i que es això que pot ser tant important?
 
Esta clar que no desvetllaré el misteri responent a aquestes preguntes que jo mateix formulo; si voleu respostes haureu d’anar a veure  la pel·lícula. Però si que tractaré d’exposar algunes qüestions  que es manifesten  implícitament  en aquesta cinta.
 
El protagonista, desprès d’una experiència traumàtica, havia  començat una nova vida,havia  passat pagina; però aquella maleïda carta el fa caure de la ficció i el retorna a la crua realitat. Som el que som, però també tot el que hem sigut, o com diria algú de forma mes universal: La nostra circumstancia. Per tant dibuixem la nostre vida, el nostre rostre, sense poder aixecar el llapis del paper, sense poder esborrar cap traç, tot el que fem ens persegueix per sempre mes. Aquest es el fatalisme que ens transmet aquesta cinta. Però els records del passat també  ens poden guarir l’esperit, ens poden mostrar el que hem sigut i tenir un efecte rejovenidor,  ens ho indiquen alguns canvis d’actitud del marit. Per la dona es l’efecte contrari, doncs de sobte es veu caminant per un terreny insegur i desconegut  que es va desfent com el gel de la glacera sota els seus peus,  deixant un buit a la seva anima.
 
 La segona reflexió es sobre l’amor i sobre la parella, una relació que postula ha de ser d’absoluta confiança, de complicitat, i això vol dir no amagar res: ¿Es pot viure en parella i mantenir a l´hora un jardí secret particular?;¿Ha de significar l’amor exclusivitat absoluta?, ¿present i passada?;¿ Ha de ser una renuncia a la teva pròpia individualitat?¿ Es pot estimar veritablement a una persona, de forma total, si abans ja has estimat a un altre? . El que si sembla, i aquesta pel·lícula axis ho reflecteix, es que abans de començar una vida en comú es bo que l’altre persona tingui tota la informació rellevat sobre tu; també  has d’obrir el teu cor a l’altre i mostrar-li  els teus sentiments, les teves preocupacions i els teus anhels. No pot ser que un dia, com dèiem abans, surti un mort d’un armari i tu no ho puguis explicar, o que la teva parella ho sabes sols per un comentari fet com de passada. Es planteja el fet de que si has estimat a una persona, ho seguiràs fen per sempre mes; per tant, tornar a estimar a una altre pot ser una forma de bigàmia encoberta. Aquest es un concepte segurament mes proper  i acceptable per l’univers masculí.
 
Per fi hi ha una pregunta sobre si un acte del passat, amagat a la parella, pot posar en perill una relació de 45 anys de vida comuna, de si per seguir junts i tirar cap en davant cal partir de cero amb les noves premisses fins llavors desconegudes.
 
En el aspecte formal la pel·lícula es un elegant exercici de gestió dels tempos, la forma com va anomenat els dies que ens acosten a la festa d’aniversari  pot recordar-nos els capítols de“ El Nom de la Rosa” de Umberto Ecco; per tant no espereu una acció trepidant  com un riu tumultuós  si no corrents submarines d’aigua gelada  que t’arrastren cap el fons sense que ho puguis controlar. Les interpretacions son molt bones, especialment la de la Charlotte Rampling, per la que ha guanyat diversos premis i per la que  esta nominada per els Oscar com a millor actriu. Recomanable.
 
Regne Unit 2015 (1hora, 33 minuts)
Direcció: Andrew Haigh
Guió: Andrew Haigh ( relat de David Constantine)
Actors: Charlotte Rampling, Tom Courttanay, Geraldine James, Dolli Wells, David Sibley,…