SUFFRAGETTE

A l’antiga Roma les dones eren dependents del seu pare fins que aquest moria, llavors es convertien en emancipades i el seu marit simplement, per dir-ho d’alguna manera, la tenia en dipòsit; a Esparta, les dones gestionaven les terres i les propietats en tant que els seus marits feien la guerra, eren les propietàries i entre les persones més riques del país hi havia moltes dones; però ni en aquests dos països ni tampoc a Atenes, o a cap altre de la Grècia clàssica, podien decidir o votar sobre temes importants d’estat.

Però la pel·lícula de la qual parlem no passa a Grècia ni a Itàlia ni estem parlant de les èpoques precristianes; som a l’Anglaterra de tot just després de la primera guerra mundial, som a 1920, encara no fa ni un segle. ¿Com estaven les dones en aquell país bressol de la democràcia en aquells temps?: Doncs per ser realistes no gaire millor o fins i tot pitjor. Els drets els tenien tots els homes, el marit o el pare, que eren el cap de família i per tant tot els hi pertanyia. Axis ho deia la llei, una llei naturalment feta pels homes, i la llei, és ben sabut, cal respectar-la,sigui justa o injusta. És clar que en els països democràtics les lleis es poden canviar, això ho fan els polítics escollits per les persones; ai no, la llei anglesa no deia persones, deia homes; doncs les dones no podien votar. Fi de la història.

La protagonista del film és una noia jove, casada i mare d’un fill petit, que treballa dotze hores al dia en una bugaderia, segons diu ella va nèxia allí; doncs la seva mare hi estava treballant quan va donar a llum, i des dels deu o onze anys ella li va fer costat tal com feien la majoria de nenes a l’arribar a aquella edat. Les condicions de treball eren molt dures i els sous molt baixos, sense parlar del tracte discriminatori que rebien les dones, que sempre havien de ser respectuoses i submises, abaixant el cap tants cops com calgués; no fos cas que les acomiadessin, no fos cas que avergonyissin als seus marits.

Potser per això la Maud, la protagonista, se sorprèn quan un dia és testimoni, al bell mig de Londres, d’un aldarull on un grup de dones trenquen a pedrades uns aparadors al crit de ¡¡¡vot per les dones!!!. Alguna llum d’esperança s’encendrà en el seu cor davant d’aquest desafiament per part d’unes noies que aparentment se surten del paper que la societat els hi té reservat, adopten actituds masculines, fins i tot grolleres i violentes, per reclamar un dret que no tenen.

La Maud no és una sufragista, ho repeteix unes quantes vegades a la pel·lícula, és una bona noia, assenyada, caritativa amb les companyes de la feina, a les que ajuda i protegeix; però sense cap dubte comença a tenir curiositat per saber el que es diu en aquelles reunions clandestines de dones. Sent una admiració per aquestes noies que desafien l’autoritat de l’home i des d’un vessant més social percep que ella és també objecte d’aquesta injustícia, segurament barreja conceptes, però hi veu l’esperança, la possibilitat d’una vida millor. Quan les coses es compliquen, i encara es fa més palesa aquesta injustícia, el moviment sufragista serà l’únic tauló on agafar-se en mig del mar, serà aquell alè que li donarà força per seguir lluitant i per tant seguir vivint.

Des de la visió més històrica la cinta és rellevant i novel·la fets reals. Pot sorprendre la transversalitat del moviment sufragista doncs algunes de les líders del moviment pertanyien a l’alta societat, estaven a dalt de tot de la piràmide de Maslow, i buscaven reconeixement, llibertat de pensament i acció, igualtat absoluta i respecte, és el paper que fa Meryl Streep, segura d’ella mateixa, decidida, eloqüent i valenta. A l’altre costat noies com la protagonista, que fa un paparàs sense cap dubte, que volien justícia i una millor vida; passant per classes altes-mitges que trobaven en el moviment un paper de responsabilitat que la societat els hi negava.

¿Qui no s’ha de perdre aquesta pel·lícula?: Per començar totes les dones, perquè aprenguin, si és que no ho sabien, o si ja ho sabien perquè ho recordin per sempre mes, que per la llibertat i la igualtat van haver de lluitar i patir moltes dones valentes i que cal estar en guàrdia per defensar l’aconseguit. Però també per tal que mirin al seu voltant i vegin que encara hi ha molt camí per recórrer si es vol arribar a la plena igualtat. Al mateix temps tots els homes, perquè s’avergonyeixin del que feien i pensaven en el passat altres homes i perquè la igualtat és una lluita que no coneix sexe, ni religió, ni color, ni raça, ni pensament polític: És universal. També totes les persones, dones i homes tots plegats, aquells que lluiten o aquells que anhelen una llibertat que no tenen i també tots aquells que els hi impedeixen exercir-la. Que aprenguin que les lleis es poden canviar, que aprenguin que les lleis, malgrat que les vigents no sempre són justes; i que a vegades per aconseguir les coses cal desobeir; que quan les lleis són una paret no per protegir-nos sinó per empresonar-nos, cal abatre-les sense miraments. El que espero que ningú pensi que la violència és un camí, ja que eren altres temps.

No serà gaire difícil trobar semblances entre aquesta lluita de les dones per la seva llibertat i per la igualtat, amb la que van viure els homes i dones de color, o amb la de les colònies envers les seves metròpolis; i fins i tot a casa nostra, la lluita dels catalans pel dret a decidir el seu futur com a poble sobirà. Ara mateix i pensant en tot això, en aquests moments d’incertesa, em ve al cap una altra pel·lícula del 2006, guanyadora del festival de Cannes, que no té res a veure amb aquesta d’avui: “El vent que mou la civada” de Ken Loach, que parla de la lluita per la llibertat d’Irlanda, on es mostra que quan es lluita per la independència cal aparcar, encara que sigui sols en tant que dura el procés, la revolució social. No es poden mantenir els dos fronts oberts, perquè hi hauria foc creuat i tothom prendria mal, a més la lluita per la independència ja és una bona revolució en si mateixa. Aquesta cinta també caldria que la veies molta gent, sobretot a casa nostra.

La veritat és que és una molt bona pel·lícula doncs al marge del missatge, de la força i de l’esperit que transmet i encomana, fa un retrat històric molt acurat, té ritme narratiu, té unes molt bones actuacions dels protagonistes, està ben dirigida i té una bona fotografia. Recomanable.