Jackie viatge des d’Oklahoma cap a Las Vegas, on se celebra un concurs de culturisme que espera li obri portes i l’ajudi a trobar feina. Hi va fent autoestop i una nit arribarà a Albuquerque, New Mèxic; allà coneixerà a la Lou que regenta un gimnàs i que quedarà colpida pel seu físic musculós i la seva seguretat. S’engrescaran en una tòrrida relació  i l’atleta li proposarà que l’acompanyi a Las Vegas. Lou està lligada per una obligació i té un tèrbol passat. Les coses es complicaran i la passió humida del sexe donarà pas a la humitat de la sang en un final angoixant.

Sang als llavis són moltes pel·lícules en una sola: en primer lloc, és un thriller angoixant on el patiment, la ràbia i la por de la protagonista són ben evidents, encara que també és la història d’una passió amorosa calenta i humida; fins i tot és un film de temàtica queer amb unes mirades de desig pertorbadores que ens fa  qüestionar la categorització de les persones segons la concepció binària tradicional dels sexes, alhora que és una història de mafiosos pervertits i deshumanitzats; és, sobretot, un al·legat a favor de la dona poderosa, i ho fa tant des de la realitat més terrenal i a tocar la pell, com des de la fantasia més etèria; és una narració dura i cruel malgrat que també és ben plena d’humor negre; amaga la crítica a una societat violenta i consumista tot i que enlaira l’amor i els principis. Ho conté tot i més, per això tothom hi trobarà coses que no li agradaran, encara que la majoria quedarà atrapada pel seu ritme trepidant.

La vida de Lou, abans de conèixer a la Jackie, es movia entre l’avorriment d’una feina gens engrescadora com a responsable d’un gimnàs, el neguit per la seva germana casada amb un brètol, els remordiments per un passat molt tèrbol i una molt mala relació amb un pare mafiós. Per acabar-ho d’adobar hi havia una noia del poble, més aviat grassoneta i simple, la seva antítesi, que estava enamorada d’ella i no la deixava en pau. Per això descobrir a Jackie va ser com obrir una finestra i així airejar l’habitació trista, fosca i amb l’aire viciat on vivia. L’atracció sexual envers aquell cos fort, musculós i brillant de suor va ser immediata, encara que el que possiblement la va enamorar va ser la forma com tractava als homes, tan violenta i directa com ho feien ells, sense pors ni complexos. Aquella dona semblava desconèixer els rols que s’atribueixen socialment al gènere, ja no físicament sinó mentalment, semblava arribada d’un indret fora del temps i l’espai on les noies eren lliures per decidir i fer, un món fora de les construccions culturals del sistema heteronormatiu, aquell país on la Lou volia viure.

No es pot fer una bona truita sense trencar els ous, encara que tinguis la resta d’ingredients; no es poden recollir els regals de dintre d’un coet de la revetlla de Sant Joan sense fer-lo esclatar. Per això han de tenir lloc una sèrie de girs argumentals que trenquin la inèrcia de la vida de Lou: L’arribada de Jackie serà la primera, encara que també caldrà arrancar les àncores que la lliguen al poble com una presonera i finalment matar al rei per poder guanyar la partida d’escacs. Tots aquests entrebancs els resol el guió de forma prou brillant jugant constantment a barrejar els gèneres.

Tant és així, que veurem algunes escenes amb estètica kitsch, colors vermells, verds o grocs molt potents, baralles a trets o cotxes rodant per carreteres nocturnes. En molts moments pensarem en els films de David Lynch, “Carretera perduda” de 1997, o en els germans Cohen, “Fargo”, de 1996, fins i tot en Tony Scott, “True Romance”, del 1993.

Està caient el mur de Berlín i els esteroides, amb què es dopaven els atletes de l’Est, entren als Estats Units sense aturador; Lou li dona a la Jackie i aquesta adrenalina a la sang li provoca al·lucinacions, d’aquesta manera entrem en el gènere fantàstic, on ella es veu a si mateixa com una geganta o creu vomitar un fetus que no és altre que la Lou. Com he dit, no tothom serà capaç de pair la història. La directora sembla que sols faci la pel·lícula per ella mateixa o per les protagonistes, és molt agosarada. La productora és A24, segurament l’única que avui en dia pren riscos creatius i artístics alliberant-se del que els algoritmes aconsellen, creient que els espectadors són persones vives i sensibles, capaces d’apreciar un cinema més enllà dels estàndards.

El film recrea l’Amèrica interior i rural dels anys vuitanta, on les dones tenien un paper clarament subaltern a la societat i sovint patien la violència de marits i fins i tot pares, on les armes eren d’us diari i on la corrupció policial era a l’ordre del dia. En aquell entorn el que fan les protagonistes amb la seva relació és una anomalia per la majoria, una acció minoritària, censurable i risible. És d’on venim i està bé recordar el camí que ha calgut fer per ser on som.

 Potser alguns es preguntaran si calia realment fer aquesta pel·lícula de cinema negre barrejant-hi la temàtica queer, de fet no és la primera que ho fa, els germans Wachowski ja ho van fer el 1996 amb “Llaços ardents”, “Bound” en el títol original, si bé era un film més tradicional i on les heroïnes s’ajustaven a l’estereotip femení. Us donaré un parell de raons, per mi de pes: La primera podria ser la tangana que es va muntar al festival de cinema fantàstic de Brussel·les, el dia de l’estrena, on un grup més o menys nombrós d’homes van sabotejar el film amb crits homòfobs i misògins obligant a una cinquantena de persones a deixar la sala davant de l’esclat de violència. La segona es, sense cap dubte, l’acollida que alguns mitjans de comunicació espanyols han fet del film denigrant-lo per motius ideològics, en aquest cas masclistes, tal com acostumen a fer amb el cinema d’Almodóvar quan parla de la memòria històrica i tracta als gais com a gent normal i no com als personatges estrafolaris de la seva primera època. Tot forma part d’aquesta reacció en contra de la igualtat de la dona, doncs s’enyoren dels vells temps on l’home era qui manava en el si de la família tradicional.

Possiblement no serà una de les millors pel·lícules de l’any encara que si una experiència original i divertida que cap amant del cinema entès com alguna cosa més que com un entreteniment es pot perdre. Tal com va dir l’actriu principal, Kristen Stewart: ”jo no faig pel·lícules només per distreure a les persones, no soc un mico de fira” que, per cert, fa un paper espectacular amb uns gestos i unes mirades que emocionen i transmeten.

Gran Bretanya 2024 (1 hora, 44 minuts)

Direcció: Rose Glass

Guió: Rose Glass, Weronika Tofilska

Actors: Kristen Stewart, Katie O’Brian, Ed Harris, Dave Franco, Jena Malone, Anna Baryshnikov,…