Narvel Roth és el mestre jardiner d’un dels jardins privats més importants del país. Té un equip de quatre persones i està absolutament dedicat a la seva feina, és constant i meticulós, sembla perseguir sempre l’excel·lència. Podríem dir que no té cap altre objectiu a la seva vida, si no fos perquè també satisfà altres necessitats de l’estirada, rica i superba propietària de la finca. Uns tatuatges al cos ens parlen d’un passat fosc que no vol oblidar, una penitència amb la qual ha de conviure. Tot el seu equilibri trontolla quan ha d’agafar com aprenent a la conflictiva neboda de la Sra. de la casa. Una nova reflexió de Paul Schrader sobre la culpa, el perdó i l’afecte redemptor de l’amor.
Aquesta és la tercera i darrera pel·lícula d’una trilogia que el director va encetar amb “El reverend“, del 2017 i a la que va seguir “El comptador de cartes“, del 2021. A totes elles trobem a un home sol dins d’una habitació, assegut davant d’una petita taula escrivint en una llibreta un diari personal, la qual cosa permet que la veu en off del protagonista ens desveli quins són els seus pensaments. Tots tres personatges estan torturats per la seva mala consciència del passat:
- El primer un excapellà militar que va perdre el fill a la guerra de l’Iraq i va ser abandonat per la dona, una culpa que no pot suportar i el porta a tendències autodestructives.
- El segon, un-exmilitar que va estar Guantánamo, vexant i torturant presoners fora de qualsevol seguretat jurídica.
- El tercer, el nostre home d’avui, un exsupremacista blanc militant dins d’un grup d’extrema dreta que es dedicava a assassinar seguint les ordres del seu líder.
Schrader va patir una estricta educació calvinista que ha influït profundament en el contingut dels seus guions, amb la culpa, el perdó i la redempció com a eix central de la narració, de fet ell no va poder veure una pel·lícula fins a complir els 18 anys. Va començar la seva carrera com a crític de cinema amb gran entusiasme i èxit notable, la seva minuciosa dedicació el va portar a escriure el 1972 el llibre “L’estil transcendental en el cine, Ozu, Bresson, Dreyer“. Va seguir com a guionista treballant pels millors directors del moment, col·laborant especialment amb Martin Scorsese amb qui va fer Taxi Driver el 1976, o Toro Salvatge, 1980. Com a director ha tingut una trajectòria brillant i ara, amb aquesta trilogia, sembla viure una nova joventut, malgrat que els problemes de salut no li posen les coses fàcils.
En començar el film veiem la pantalla tallada pel ben mig, a l’esquerra els títols de crèdit, en els que difícilment ens fixarem, perquè a la dreta van apareixent, en primeríssims plans, tota mena de flors exòtiques filmades a càmera ràpida, de forma que podem veure com s’obren mostrant-nos tota la seva esplendor de bellesa, forma i colors. Encara que no siguis un gran amant de les flors quedes hipnotitzat per aquesta demostració del poder regeneratiu de la natura. De fet, aquest és un dels missatges de la pel·lícula, tenir cura de la natura és gaudidor, així com l’autocontrol i la disciplina, però sobre tot l’amor; tenir cura és també estimar. Al llarg de la cinta ens ensenyen aquest amor del protagonista per les seves plantes, no sols per l’acurat seguiment escrit sobre com evolucionen, sinó per com les acaricia, les mira i les olora.
El director no ens fa una explicació del passat del protagonista, però es val d’uns curtíssims flashbacks, que van apareixent en moments claus, del que era la seva vida anterior. Això mateix ja va fer a “El comptador de cartes“. D’aquesta manera podem veure la seva violència i el seu penediment. Encara que, si bé sabem que, com testimoni protegit, va canviar de nom i de ciutat, no ens expliquen com va arribar a la finca a on treballa. Ens el presenten directament com un erudit dels jardins, com un artista que dedica cos i ànima a la natura viva de la qual té cura. Com es va convertir en un expert mestre jardiner també és un misteri, algú li va ensenyar i algú li va obrir la porta a la gran mansió.
En Narvel veurà com el seu metòdic equilibri queda trasbalsat amb l’arribada al seu equip de la Maya, imposada per la Sra. Havernhill, la propietària de la finca. De seguida descobrirà en la nou vinguda una intel·ligència i una bondat natural, malgrat que també una rebel·lia contra les imposicions, que ella creu injustes, del món actual. Quan veu que té problemes personals amb el seu xicot neix en ell un instint de protecció i el fet que no sigui blanca encara el reforça més, donat que representa allò que ell havia atacat quan era al costat fosc.
La Sra. Havernhill se sent obligada a tenir cura, a contracor, possiblement per un imperatiu atàvic i irracional, de la filla de la seva germana i l’acull amb el propòsit que segueixi les seves regles, que renunciï a la seva forma de ser, que sigui submisa i absolutament subordinada. Aquesta forma d’hospitalitat és, segons Jacques Derrida, violència. Acollir a l’estranger a condició que accepti convertir-se en un altre, d’això en diem integració, però en realitat és una forma de violència, ja que condemnen a l’altra a reduir-se a la nostra pròpia identitat oblidant i renunciant a la seva.
Hi ha en el film signes del posicionament ideològic de la propietària, com quan li demana a Narvel que es tregui la camisa, podem pensar que sent tanta atracció per un cos fort i ben format com pels tatuatges supremacistes que llueixen al seu pit. O, en un altre moment, que mostra una pistola Luger, l’arma curta que portaven els oficials nazis a la Segona Guerra Mundial. Representa aquella Amèrica més conservadora i tancada.
El mestre jardiner s’adonarà que la seva cap sent un rebuig visceral envers Maya pel color de la seva pell, perquè porta en el seu ADN el passat esclavista de la seva família. Alguna cosa del seu subconscient li diu que ha de defensar-la també en aquesta situació, encara que això li pot crear un conflicte d’interessos, prenent aquest risc potser cerca una redempció de la culpa del seu passat.
La pel·lícula avança a un ritme pausat, el que marca el creixement de les plantes i el mestre jardiner. Aquesta serenitat ens és tramesa amb unes imatges sòbries i uns enquadraments en general simètrics, on el director juga amb els colors suaus, amb les llums i les ombres. Les incidències de la nouvinguda són gestionades amb serenitat per en Narvel, que fa de pont entre la seva alumna i la propietària; això serà així tota la primera part del metratge fins que dos girs narratius acceleraran els esdeveniments. Un cop traspassada la frontera de la raó pragmàtica hi ha una escena alliberadora, quan a la nit la carretera floreix al pas del cotxe on van Narvel i Maya, ells dos cridant amb el cos fora de la finestra. A mi em va recordar el moment, també màgic, del film dirigit per Xavier Dolan el 2014, “Mommy“, quan el protagonista va pel carrer en un monopatí i obra el format de la pantalla amb les seves mans. Després la violència portarà a la violència i el film acabarà en un final feliç, cosa que no sol passar de forma tan manifesta a les obres de Schroeder, el que ens obre la porta a l’esperança que el futur ens pot regalar un bocinet de felicitat en mig d’un món cruel i desesperançat.
EL MESTRE JARDINER és una molt bona pel·lícula que és com un compendi de l’art fílmic de Paul Schrader i que és necessari llegir com la cloenda de la seva trilogia sobre la culpa i la redempció. No vegeu aquest film, veieu la trilogia completa, si cal més d’una vegada, per tal de copsar de forma plena tot el que tant estèticament com ideològicament ens vol dir el director.
USA 2022 (1 hora, 51 minuts)
Direcció: Paul Schrader
Guió: Paul Schrader
Actors: Joel Edgerton, Quintessa Swindell ,Sigourney Wever, Esai Morales,…
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.