Asseguts a la butaca, sols començar la pel·lícula, rebem la primera bufetada; acostumats al format panoràmic, que ocupa tota la pantalla i amplia el nostre camp de visió, ens trobem amb un format quasi vertical, en el que pràcticament només hi cap una persona completa, és com si fóssim un burro i anéssim amb les orelleres posades; una sensació ben estranya i també força claustrofòbica.

En paral·lel, dins de l’estreta pantalla, la protagonista circula en cotxe per als carrers d’un barri residencial escoltant música, en una cruïlla sobtadament és enforquillada per un cotxe que s’ha saltat el semàfor; segona bufetada. Està clar que al director no li importa agradar al seu públic i que està disposat a usar tots els medis al seu abast per crear una sensació d’angoixa i de malestar a l’espectador, tal com han fet molts altres artistes compromesos abans que ell, només cal recordar la primera seqüència “D’un chien andalous” del Luis Buñuel i Salvador Dalí, on una navalla tallava un ull que ocupava tota la pantalla. “Epater les bourgeois“, deien ells…

En Xavier Dolan, el director, és canadenc, d’educació francòfona i sols té 25 anys, per tant, porta doblement a la sang aquest esperit transgressor i revolucionari, ara una mica oblidat; però no penseu que sols estem davant d’un exercici d’estil perquè hi ha profunditat en aquest plantejament i reflecteix la soledat interior dels protagonistes que caminen com ratolins cecs per un laberint sense sortida. Ho veiem en els fotogrames d’aquesta pel·lícula que impacten la nostra retina fins al dolor o el fàstic i el menyspreu, ho escoltem en una banda sonora sorollosa, fins i tot inharmònica, amb uns diàlegs grollers, i ho sentim també en el nostre interior de forma subliminar amb aquests fotogrames prims com una escultura de Giacometi i desesperats com un home jove esquelètic de fam. És impossible no sentir un profund rebuig si no fem un procés de comprensió tant vital com intel·lectual, si no tractem d’experimentar el fet d’ocupar el lloc dels protagonistes. Jo mai estaré en aquesta situació pensareu…

Quan en Bob Dylan va abandonar la guitarra acústica, els texans, els cabells rapats i les cançons de protesta, per passar a portar caríssims vestits de seda de llampants colors psicodèlics, els cabells afros i tocar música electrònica, poca gent el va acceptar i molts menys el van comprendre; la gent el xiulava als escenaris i li deien traïdor, però va compondre “Like a rolling stone“, com un còdol, una de les seves millors obres; la història d’una persona que havia caigut del més alt al més baix, allà tirat a la vorera va descobrir que hi havia persones que l’acceptaven com a ésser humà i no pels seus títols o diners; una lliçó d’humanitat i perquè no, també de llibertat. Mommy pel·lícula és una mica axis.

Els tres protagonistes estan trencats per dintre, curiosament el noi potser el que menys, és clar que té un altre problema molt més gran. Una mare una mica “choni”, amb dos o tres drames com a motxilla, una professora tartamuda i amb l’ànima ferida de mort i un fill violent hiperactiu a qui la societat ha donat ja fa temps l’esquena. Amb aquests tres personatges es construeix una història de desesperança i solitud interior, però també per uns moments de llibertat i força salvatge. Però no podem escapar dels nostres fantasmes i quan tot és tan feble qualsevol ventada ho pot enfonsar tot, com si fos la casa de palla del primer porquet del conte.

La pel·lícula té un moment màgic, quan en un tràveling el protagonista muntat amb un monopatí obra el format de la pantalla amb les seves mans i el transforma en panoràmic. Diuen que en el visionat al festival de Canes la gent es va aixecar i va aplaudir a mitja pel·lícula aquesta genialitat, mai vist abans!!! Segurament els crítics, cinèfils i públic en general es van sentir de cop alleujats, alliberats.

Aquests canvis de format ja ho han fet abans altres directors, encara que no tan radicalment; per exemple al Gran Hotel Budapest de Wes Anderson; o més subtilment en Francis Ford Coppola a Rumble Fish, una pel·lícula rodada en blanc i negre fins a les seqüències finals; aquí el canvi de color també representa la llibertat.

El director juga bastant amb els tràvelings seguint al protagonista, ja sigui muntat en un carret del supermercat com en un monopatí, certament visualitzen la llibertat, com ja ho havia fet abans el creatiu de l’anunci d’estrella Damm, “el migdia”, en unes seqüències per davant de la platja de la Barceloneta. A mi personalment m’emocionen les dues coses, i no em refereixo a la cervesa!!, sinó a la plasticitat de les imatges i la sensació de moure’s suaument a un pam de terra, sense esforç, amb equilibri, amb l’aire i el sol a la cara, la sensació és de domini i control.

En el film desfilen davant nostre un bon recull dels sentiments humans: La desídia, el menyspreu, la ràbia, la violència, la por, la joia, l’amor, l’odi, l’esperança i la desesperança, la tristesa profunda, el buit, la impotència, la incomprensió, la soledat… Plats enverinats del jove director servits en safata per les bones interpretacions dels tres protagonistes. Quasi pots sentir a la teva pell el menys teniment que els hi demostren la majoria de la gent amb qui tracten.

Per un moment pots arribar a pensar que aïllats en el seu petit cercle de tres bandes poden arribar a assolir la pau, l’equilibri o fins i tot la felicitat, però els miratges desapareixen quan t’acostes, el món no té pietat i els errors s’han de pagar.

Jo sé, malgrat totes les seves qualitats, que aquesta pel·lícula no agradarà a tothom, ja que és dura, però no serà per això que no agradi, perquè en aquests casos sempre et pots quedar amb el consol de, “que bé que estic comparat amb l’altra gent” i que compassiu que soc que se m’encongeix el cor amb les desgràcies alienes. No agradarà perquè és insolenta i perquè en molts moments la mare i el nen, sobre tot el nen, són desagradables, fins i tot insuportables. També hi haurà qui dirà que no passa res, i jo els contestaria que potser no passa res que ens agradi ni que ens faci sentir bé, però coses sí que hi passen.

Per acabar, diré que en Xavier Dolan és el més jove de la nova i prometedora fornada de directors canadencs i que amb sols 25 anys ja porta 5 films estrenats i és considerat un nen prodigi, segur que tornarem a sentir parlar d’ell.

Canadà 2014 (2h, 19 min)
Director: Xavier Dolan
Guió: Xavier Dolan

Actors: Anne Dorval, Antoine-Olivier Pilon, Suzanne Clement,…