MOMMY

Asseguts a la butaca, sols començar la pel·lícula,  rebem la primera bufetada; acostumats al format panoràmic,  que ocupa tota la pantalla i amplia el nostre camp de visió, ens trobem amb un format quasi vertical, en el que pràcticament sols hi cap una persona complerta, és com si fóssim un burro i anèsim amb les orelleres posades; una sensació ben entranya i també força claustrofòbica.

En paral·lel, dins de l’estreta pantalla, la protagonista circula en cotxe per els carrers  d`un barri residencial escoltant musica, en una cruïlla sobtadament es enforquillada per un cotxe que s’ha saltat el semàfor; segona bufetada.  Esta clar que al director no li importa agradar al seu públic i que esta disposat a usar tots els medis al seu abast per crear una sensació d’angoixa i de malestar al espectador, tal com han fet molts altres artistes compromesos abans que ell, sols cal recordar la primera seqüència “d’un chien andalous” del Luis Buñuel i Salvador Dalí, on una navalla tallava un ull que ocupava tota la pantalla. “Epater les bourgeois”, deien ells…

En Xavier Dolan, el director, es canadenc, d’educació francòfona i sols te 25 anys, per tant porta doblement a la sang aquest esperit transgressor i revolucionari, ara una mica oblidat; però no penseu que sols estem davant d’un exercici d’estil doncs hi ha profunditat en aquest plantejament i reflexa la soledat interior dels protagonistes que caminen com ratolins cecs per un laberint sense sortida. Ho veiem en els fotogrames  d’aquesta pel·lícula  que impacten la nostre retina fins al dolor o el fàstic i el menyspreu, ho escoltem en una banda sonora sorollosa, fins i tot inharmònica, amb uns diàlegs grollers,  i ho sentim també en el nostre interior de forma subliminal amb aquests fotogrames prims com una escultura de Giacometi i desesperats com un home jove esquelètic de fam. Es impossible no sentir un profund rebuig si no fem un procés de comprensió tan vital com intel·lectual, si no tractem d’experimentar el ocupar el lloc dels protagonistes. Jo mai estaré en aquesta situació pensareu…

Quan en Bob Dylan va abandonar la guitarra acústica, els texans, el cabell rapat i les cançons de protesta, per passar a portar caríssims vestits de seda de llampants colors psicodèlics, el cabell afro i tocar musica electrònica, poca gent el va acceptar i molts menys el van  comprendre; la gent el xiulava als escenaris i li deien traïdor, però va composar “ Like a rolling stone”, com un canto rodat…, com un guixol…, una de les seves millors obres; la historia d’una persona que havia caigut del mes alt al mes baix, allà tirat a la vorera va descobrir que hi havia persones que l’acceptaven com a esser humà i no per els seus títols o diners; una lliçó d’humanitat i perquè no, també de llibertat. Aquesta pel·lícula és una mica axis.

Els tres protagonistes estan trencats per dintre, curiosament el noi potser el que menys, es clar que te un altre problema molt mes gran. Una mare una mica “choni”,  amb dos o tres drames com a motxilla, una professora tartamuda i amb l’anima ferida de mort i un fill violent hiperactiu a qui la societat ha donat ja fa temps l’esquena. Amb aquests tres personatges es construeix una historia de desesperança i solitud interior, però també per uns moments de llibertat i força salvatge. Però no podem escapar dels nostres fantasmes i quan tot es tant feble qualsevol ventada ho pot enfonsar tot, com si fos  la casa de palla del primer porquet del conte.

La pel·lícula te un moment màgic, quan en un tràveling  el protagonista muntat amb un monopatí  obra el format de la pantalla amb les seves mans i el transforma en panoràmic. Diuen que en el visionat al festival de Cannes la gent es va aixecar i va aplaudir a mitja pel·lícula aquesta genialitat, mai vist abans!!! Segurament els crítics, cinèfils i públic en general es van sentir de cop alleujats, alliberats.

Aquests canvis de format ja ho han fet  abans altres directors, encara que no tant radicalment; per exemple al Gran Hotel Budapest de Wes Anderson; o mes subtilment en Francis Ford Coppola a Rumble Fish, una pel·lícula rodada en blanc i negre fins a les seqüències finals; aquí el canvi de color també representa la llibertat.

El director juga bastant amb els tràvelings seguint al protagonista, ja sigui muntat en un carret del supermercat com en un monopatí, certament visualitzen la llibertat, com ja ho havia fet abans el creatiu del anunci d´estrella Damm, “el migdia”,en unes seqüències per davant de la platja de la Barceloneta. A mi personalment m’emocionen les dos coses, i no em refereixo a la cervesa!!, si no a la plasticitat de les imatges i la sensació de moure’s suaument a un pam de terra, sense esforç, amb equilibri, amb l’aire i el sol a la cara, la sensació es de  domini i control.

En el film desfilen davant nostre un bon recull dels sentiments humans: La desídia, el menyspreu, la ràbia, la violència, la por, la joia, l’amor, l’odi, l’esperança i la desesperança, la tristesa profunda, el buit, la impotència, la incomprensió, la soledat…Plats enverinats del jove director servits en safata per les bones interpretacions dels tres protagonistes. Quasi pots sentir a la teva pell el menys teniment que els hi  demostren la majoria de la gent amb la que tracten.

Per un moment pots arribar a pensar que aïllats en el seu petit cercle de tres bandes poden arribar a assolir la pau, l’equilibri o fins i tot la felicitat, però els miratges desapareixen quan t’acostes, el mon no te pietat i els errors s’han de pagar.

Jo se, malgrat totes les seves qualitats, que aquesta pel·lícula no agradarà a tothom, doncs es dura, però no serà per això que no agradi,doncs en aquests casos sempre et pots quedar amb el sentiment de, “que be que estic comparat amb l’altre gent” i que compassiu  que soc que se m’encongeix el cor amb les desgracies alienes. No agradarà perquè es insolenta i perquè en molts moments  la mare i el nen, sobre tot el nen, son desagradables, fins i tot insuportables. També hi haurà qui dirà que no passa res, i jo els hi diria que potser no passa res que ens agradi ni que ens faci sentir be, però coses si que hi passen.

Per acabar diré que en Xavier Dolan és el mes jove de  la nova i prometedora fornada de directors canadencs i que amb sols 25 anys ja porta 5 films estrenats i es considerat un nen prodigi, segur que tornarem a sentir parlar d´ell.