Sols començar a veure aquesta pel·lícula, t’adones que entres en un món misteriós i profund. Com si et capbussessis en el fons del mar, o com si entressis en una cova que s’endinsa en el cor de la terra. Tens la sensació que algú t’està revelant un secret amagat per la majoria dels humans i que a tu se’t dona el privilegi de conèixer. És la màgia del poeta, de l’escriptor, del llibre de les mil i una nits, perceps que a poc a poc aquesta història es desvetllarà per tu de la mateixa manera que s’obre una flor o que surt el sol amb les primeres hores del dia.

És la màgia del cinema.

Podríem anar per parts, però anirem pel principi.

Una noia entra en un cementiri i s’atura davant del bust d’un home amb ulleres, el pedestal que el sosté està ben farcit de claus

¡¡¡de claus d’habitacions d’hotel!!!,

Ho sabem perquè totes tenen un clauer amb el seu número. La noia també hi deixa la seva. Llavors, ens acostem al seu cos que estreny amb força un llibre contra el seu pit, com si fos el seu gran tresor. Agafa el llibre amb les mans i veiem el seu títol:

“El gran hotel Budapest”

L’hi dona la volta, i a la contraportada veiem la foto de l’autor, que és el mateix del bust. Ens allunyem i apareix l’escriptor, de carn i ossos, parlant davant d’una càmera, vestit exactament igual que la foto del llibre. Ell serà el primer narrador.

Només han passat un parell de minuts, però ja ens tenen atrapats.

Més endavant veurem que la història la va escoltar ell de llavis d’una altra persona que l’havia viscut en primera persona, fa ja molts anys, com espectador d’excepció i company del protagonista.

A partir d’aquesta presentació tan meticulosament treballada com ràpida i fugaç, engega aquesta pel·lícula en la qual, les formes i els detalls ens diran tantes, o més coses, que l’argument central. Al principi, ho farà de forma trenqui-la i introspectiva, després anirà agafant velocitat fins a arribar a una persecució trepidant, a les acaballes tornarem al ritme pausat inicial tenyit aquest cop de la melancolia dels paradisos perduts.

Tal com hem comentat abans, la pel·lícula es mou en diferents èpoques que el director ha volgut definir i separar perfectament. Per això, ha usat diferents formats de pantalla per recrear-les. Però ho fa d´una forma tan subtil i natural, que aquest recurs et pot passar quasi inadvertit; fins i tot hi ha unes poques preses en blanc i negre, per reflectir la foscor d’una època que sols omplien de llum i de color les comptades persones que representen la civilització, l’educació, els principis i la cultura.

Així passem, en una immersió cap al passat, del moment actual al cementiri, a la curta locució de l’autor uns 30 anys abans on explica que a 1968, en una visita a l’hotel, va escoltar la història que relatarà després, arribant als anys 30. La convulsa etapa entre les dues guerres mundials on se centra bàsicament l’acció del llibre i del film. Situada en un hipotètic país centreeuropeu que ben bé podria ser la Borduria de les aventures de Tintin, ja que tot plegat té aquest aire a l’hora antic i fresc dels primers còmics d’Hergé.


Hi ha un clar homenatge en aquesta pel·lícula al cinema en si, als seus pioners i a la seva màgia, des dels decorats coloristes, una mica naïf a l’estil Melies, passant pels clàssics com Charles Chaplin o Buster Keaton amb aquests personatges tan estereotipats i característics, que com dèiem abans podrien també encaixar perfectament en els llibres de Tintin, com també hi estarien a les seves vinyetes les tomes del tren o del taxi.

Destacaríem també l’estricta i cuidada simetria, que veiem explicitada en tomes estàtiques com fotografies successives, o l’extraordinària paleta de colors que fa que cada fotograma sigui un quadre meravellós i que també serveixen per emmarcar cada tempos històric, com els papers pintats tan psicodèlicament pertorbadors de finals dels anys seixanta. L’estètica i el preciosisme són constants i a més del gran interès de la història el film és com anar el museu veient quadre rere quadre; l’hotel vist des de lluny ens pot semblar un gran pastís, el vestuari és acuradíssim i fins i tot per fer el film van crear el perfum i els pastissets que hi apareixen.

Per acabar cal dir que és molt difícil trobar un film on apareguin tantes estrelles reconegudes com en aquest. Tots ells podrien fer de protagonista.


Quin seria el missatge final de la història?

Doncs, que el que compten són les persones i la seva relació, l’amistat i l’amor, i que per embolcallar-ho tot, com els magnífics dolços que sempre estan presents a la pel·lícula, calen uns principis: la civilització i la cultura, que finalment generen aquesta bellesa que fa la nostra vida suportable.

La pel·lícula acaba tal com ha començat, i com si es tractés d’un joc de miralls, fa en aquest cas un salt cap al futur, on sense oblidar cap moment històric, tornarem amb la noia del cementiri asseguda a un banc al costat del bust de l’autor i llegint el seu llibre. Finalment, una nota en els crèdits ens farà saber que aquesta història s’ha inspirat en els escrits de l’autor vienès Stefan Zweig.

Tot plegat un film difícil de definir però imprescindible de veure, del millor de 2014.

USA 2014 (1h, 39minuts)
Director; Wes Anderson
Guio: Wes Anderson, Hugo Guinness
Actors: Ralf Finnes, Tony Revolori, Saoirse Roman, Edward Norton, Jef Goldblum, Willem Dafoe, Jude Law, F. Murray Abraham, Adrien Brody, Tilsa Swinton, Harvey Keitel, Mathieu Amalric, Jason Schwartzman, Tom Wilkinson, Lea Seydoux, Bill Murray,Larry Pine,…