Sols començar a veure aquesta pel·lícula, t’adones que entres en un món misteriós i profund. Com si et capbussessis en el fons del mar o com si accedissis a una cova que s’endinsa en el cor de la terra. Tens la sensació que algú t’està revelant un secret amagat per a la majoria dels humans i que tu tens el privilegi de conèixer. És la màgia del poeta, de l’escriptor, del Llibre de les mil i una nits: perceps que, a poc a poc, aquesta història es desvetllarà per a tu de la mateixa manera que s’obre una flor o que surt el sol en les primeres hores del dia. És la màgia del cinema.
Podríem anar per parts, però anirem pel principi. Una noia entra en un cementiri i s’atura davant del bust d’un home amb ulleres. El pedestal que el sosté està ben farcit de claus…de claus d’habitacions d’hotel! Ho sabem perquè totes tenen un clauer amb el seu número. La noia també hi deixa la seva. Llavors ens acostem al seu cos, que estreny amb força un llibre contra el pit, com si fos el seu gran tresor. L’agafa amb les mans i en veiem el títol: “El gran hotel Budapest”

El gira, i a la contraportada hi apareix la foto de l’autor, el mateix del bust. Ens allunyem i apareix l’escriptor, de carn i ossos, parlant davant d’una càmera, vestit exactament igual que a la fotografia del llibre. Ell serà el primer narrador. Només han passat un parell de minuts, però ja ens tenen atrapats.

Més endavant veurem que la història la va escoltar ell de llavis d’una altra persona que l’havia viscut en primera persona, molts anys enrere, com a espectador d’excepció i company del protagonista.

A partir d’aquesta presentació tan meticulosament treballada com ràpida i fugaç, arrenca una pel·lícula en què les formes i els detalls ens diran tantes —o més— coses que l’argument central. Al principi ho farà de manera tranquil·la i introspectiva; després anirà agafant velocitat fins a arribar a una persecució trepidant; i, a les acaballes, retornarem al ritme pausat inicial, tenyit aquest cop de la melancolia dels paradisos perduts.

Tal com hem comentat, la pel·lícula es mou en diferents èpoques que el director ha volgut definir i separar perfectament. Per això ha utilitzat diversos formats de pantalla per recrear-les. Però ho fa d’una manera tan subtil i natural que aquest recurs pot passar gairebé inadvertit. Fins i tot hi ha unes poques preses en blanc i negre per reflectir la foscor d’una època que només omplien de llum i color les comptades persones que representaven la civilització, l’educació, els principis i la cultura.

Així passem, en una immersió cap al passat, del moment actual al cementiri, a la breu locució de l’autor uns trenta anys abans, on explica que el 1968, en una visita a l’hotel, va escoltar la història que relatarà després, arribant als anys trenta: la convulsa etapa entre les dues guerres mundials on se centra bàsicament l’acció del llibre i del film. Tot plegat situat en un hipotètic país centreeuropeu que ben bé podria ser la Bordúria de les aventures de Tintín, ja que tot té aquest aire alhora antic i fresc dels primers còmics d’Hergé.

Hi ha un clar homenatge al cinema en si, als seus pioners i a la seva màgia: des dels decorats coloristes, una mica naïf a l’estil Méliès, passant pels clàssics com Charles Chaplin o Buster Keaton, amb aquests personatges tan estereotipats i característics que, com dèiem, encaixarien perfectament en els llibres de Tintín. També hi encaixarien les imatges del tren o del taxi.

Cal destacar l’estricta i cuidada simetria, visible en plans estàtics com fotografies successives, i l’extraordinària paleta de colors que converteix cada fotograma en un quadre meravellós. Els colors també serveixen per emmarcar cada període històric, com els papers pintats tan psicodèlicament pertorbadors de finals dels seixanta. L’estètica i el preciosisme són constants, i, més enllà de l’interès de la història, el film és com visitar un museu i contemplar quadre rere quadre. L’hotel vist de lluny pot semblar un gran pastís; el vestuari és acuradíssim; i fins i tot per fer el film van crear el perfum i els pastissets que hi apareixen.

Per acabar, cal dir que és molt difícil trobar un film on apareguin tantes estrelles reconegudes com en aquest. Tots ells podrien fer de protagonista.

Quin seria el missatge final de la història?

Que allò que compta són les persones i la seva relació, l’amistat i l’amor; i que, per embolcallar-ho tot —com els magnífics dolços sempre presents a la pel·lícula— calen uns principis: la civilització i la cultura, que finalment generen aquesta bellesa que fa la vida suportable.

La pel·lícula acaba tal com ha començat i, com si fos un joc de miralls, fa un salt cap al futur. Sense oblidar cap moment històric, tornem a la noia del cementiri asseguda en un banc, al costat del bust de l’autor, llegint el seu llibre. Finalment, una nota en els crèdits ens informa que aquesta història s’ha inspirat en els escrits de l’autor vienès Stefan Zweig.

Tot plegat, un film difícil de definir però imprescindible de veure, del millor del 2014.

USA, 2014 (1 h 39 min)
Director: Wes Anderson
Guió: Wes Anderson, Hugo Guinness
Actors: Ralph Fiennes, Tony Revolori, Saoirse Ronan, Edward Norton, Jeff Goldblum, Willem Dafoe, Jude Law, F. Murray Abraham, Adrien Brody, Tilda Swinton, Harvey Keitel, Mathieu Amalric, Jason Schwartzman, Tom Wilkinson, Léa Seydoux, Bill Murray, Larry Pine…