Nominada a 10 Òscars, tot un rècord, però finalment es va quedar sense cap estatueta, deixant un cert aire de fracàs en l’ambient. Afortunadament, els tres Globus d’Or guanyats prèviament deixaven el partit empatat i la sensació que aquest film no té punts entremig, que no té serenitat ni equilibri; per això hi ha gent a qui li ha agradat molt i d’altres que la detesten i pensen que el títol és definitori perquè és una estafa a l’espectador. Sense cap dubte, una obra polèmica. No pretenc donar la raó ni a uns ni als altres, ni tampoc buscar un punt de trobada, però sí donar la meva opinió i potser esbrinar el perquè d’aquests extremismes. Però anem a pams.

La història no és especialment original però sí eficaç, i està inspirada en un fet real; és el clàssic guió de caçadors caçats, forçats a treballar per als seus captors i que sols podran sortir-se’n amb un engany encara més gros fent que l’altre caigui a la seva pròpia trampa. És la típica comèdia d’enganys que existeix des que es va crear el teatre, però que sempre ha donat bons resultats i que també els dona en aquest cas.

Està ambientada als anys 70, una època en què la moda va trencar motlles, revolucionant formes i colors en una explosió de lliure creativitat; volien fer de cada vestit una obra d’art. És clar, no tothom pot pintar un quadre, i el resultat final en molts casos es manifestava de forma estrambòtica, cridanera i fins i tot vulgar. Però la moda només era el reflex d’una societat on també s’havien esmicolat moltes coses, algunes obsoletes, asfixiants i que eren un fre pel progrés i les relacions humanes; amb la trencadissa s’havien debilitat els principis bàsics i per alguns tot s’hi valia. Per tant, ja tenim alguns motius de pes per als detractors d’aquesta cinta: la lletjor estètica i moral, segurament no d’una forma conscient per a l’espectador però sí latent i destructiva. Diguem que no hi ha res de casual en tot això; ben al contrari, si no és així,

Com pot explicar-se el càsting del protagonista que va obligar Christian Bale a engreixar-se 20 quilos i fingir una alopècia ridículament dissimulada amb un postís, posada en evidència pel director en la primera seqüència del film com en una declaració d’intencions?

Aquest esperit meticulós i perfeccionista a la recerca de la lletjor pot donar, per contra, també una raó vàlida pels defensors de la pel·lícula. Ja ho veieu: polèmica des del principi!

De seguida veurem, en un encertat salt enrere, com els dos protagonistes principals es coneixen en una festa a la piscina de la casa del rei dels embotits; el glamour a casa del carnisser no és fàcil de trobar. Veurem que contacten per un detall minimalista en forma de polsera amb estampes de Duke Ellington; una música sublim i un xic preciosista uneix les dues ànimes en un espai particular i exclusiu, com en una bombolla, encerclats per un món vulgar. Quina paradoxa! No tots els estómacs ho poden digerir. Aquesta dicotomia es repetirà al llarg de tota la cinta.

A partir d’aquí les coses s’emboliquen cada cop més, tant per l’atzar com per les decisions equivocades d’un dels protagonistes, encegat per la vanitat i la prepotència; llavors les situacions tragicòmiques se succeeixen una darrere l’altra. És com un circ on la frase que val és més difícil encara, i on van apareixent, aparentment sense ordre, els equilibristes, els forçuts, els pallassos i els domadors.

Tot en aquesta pel·lícula és artificiós, irreal i exagerat; estem pràcticament davant d’un còmic visual en moviment. En aquest aspecte és impossible no trobar semblances amb una altra pel·lícula que competia pels Oscars amb ella, El Llop de Wall Street, de Martin Scorsese, però en aquella la disbauxa era causada per les drogues i els seus eixelebrats protagonistes, i en aquesta ve per una decisió artística del director i dels guionistes, que carreguen les tintes dels protagonistes per tal de donar un toc histriònic a tot plegat.

Per tant, trobem un policia narcisista, pagat de si mateix i sense escrúpols; un alcalde populista, voluntarista i messiànic per al qual el fi justifica els mitjans; la dona del protagonista, Jennifer Lawrence, la millor del film de molt, histèrica, amb el cap ple d’idees estrambòtiques i que parla i actua sense pensar en res, com un animalet salvatge; un xeic àrab que més aviat sembla un rei Baltasar de cavalcada en un poble petit; uns gàngsters de manual; i una parella protagonista que són uns supervivents una mica passats de moda, però entranyables en un món caòtic, en el fons, com dèiem abans, ànimes bessones.

Al final, el director acaba la cinta en un resum tipus titulars de telenotícies d’una forma una mica precipitada; potser perquè ja portava més de dues hores de metratge i calia acabar com fos. El happyend proposat sembla una mica de conveniència i no fa joc amb el to general, si bé torna a buscar el petit jardí secret dels protagonistes amb una galeria d’art com a negoci.

Com a corol·lari de la història, el protagonista llença a la paperera aquella exclusiva i cara laca d’ungles que tant agradava a la seva dona i que feia tan bona olor, però que amagava, en el fons, un lleu toc ranci, com les flors pansides que també acaben sempre al cubell. Així és la vida segons aquesta pel·lícula: colorista i brillant en mig de la vulgaritat, amb molt bona olor, a menys que vulguis olorar el fons de la qüestió.

La pel·lícula hauria pogut ser una gran obra, però falla en el ritme narratiu; no és com un riu que flueix sinó més aviat com una successió de gotellades — això sí, ben impressionants. La definició dels protagonistes és, com he dit abans, exagerada; té tocs brillants i realment passes una bona estona, però surts del cinema sense la sensació d’haver vist un film antològic.

En el meu cas crec que és una pel·lícula que cal veure i que pot donar una vetllada molt animada de comentaris amb un grup d’amics davant d’una copa.

USA 2013 (2 h 18 min)
Direcció: David O. Russell
Guió: David O. Russell, Eric Singer
Actors: Christian Bale, Amy Adams, Bradley Cooper, Jennifer Lawrence, Jeremy Renner