Wes Anderson és ara mateix el director de cinema més reconeixible, sols calen uns pocs dels seus preciosistes fotogrames de cuidada simetria per saber que una obra és seva, aquesta ho porta al paroxisme, és com si fos una targeta de presentació de l’artista. En aquesta pel·lícula fa un homenatge als brillants columnistes de “The New Yorker”, setmanari amb tocs d´humor sofisticat, aparador de la intel·lectualitat americana, que ell admirava des de ben jove, també al Paris Review, una revista americana que es va començar a editar l’any 1953 a la capital francesa. Sota els paraigües d’un diari fictici, “El “French Dispatch”, i de la mà dels seus redactors, ens presenta tres històries curosament triades que tenen lloc a una petita ciutat francesa, en un nostàlgic i crític exercici d´estil.
La pel·lícula està construïda al voltant d´una estructura narrativa molt clàssica, un pròleg, tres actes i un epíleg, que és també a l´hora un epitafi. Cadascun dels actes són històries aïllades, independents les unes de les altres, això sí, amb el nexe d’haver passat a la mateixa població i haver estat publicades al mateix diari amb la crítica supervisió de l’editor, magistralment interpretat per Bill Murray; tot i axis és una peça compacta que té sentit com a conjunt, no tens la sensació de discontinuïtat que sols tenir amb les pel·lícules de diversos contes.
De fet està articulada com un fals documental, que ens presenta un diari, als seus redactors i la ciutat on treballen amb les seves peculiaritats, per després endinsar-nos dintre del rotatiu i cadascuna de les seves seccions amb algun dels seus articles publicats més brillants. Una veu en off fa el paper de presentador, tal com passaria a un documental autèntic. Com si un periodista del present recuperes la història del diari en to nostàlgic i rendís un homenatge als seus treballadors.
A mi m´ha semblat veure en aquest film referències clares a aquelles filmacions dels orígens del cinema on una càmera fixa capturava el que passava des d’un determinat punt de vista, com a “Obrers a la sortida d´una fàbrica” dels germans Lumière de l’any 1895, ho trobem per exemple a la primera història, quan els presoners entren de cop a la sala on estan els visitants. És una mica el que perceps des de l’escenari d´un teatre, però que naturalment amb el cinema es desborda. La tercera part, amb la policia i els malfactors jugant al gat i la rata, podria haver-se plantejat exactament igual a les pel·lícules del gènere del cinema mut. Intueixo aquell esperit dels precursors, dels que partien de la “llanterna màgica“, del “cinematògraf“, tal com va anomenar Lumière al seu invent, que vol dir escriure o descriure el moviment. Quan gaudeixes d’aquesta pel·lícula tens la sensació que explica el passat des del mateix passat, com si s´hagués enregistrat en el moment que va succeir, tal com ho van viure i descriure els articulistes del The French Dispatch. Dit això, tampoc tenim la sensació d’estar vivint alguna cosa antiga i passada de moda, si no dinàmica i trencadora, que ens deixa sense alè, tal com es devien sentir els primers espectadors que contemplaven imatges que els hi semblaven tan reals que s’aixecaven quan arribava el tren per por de no ser atropellats.
La primera de les tres històries succeeix a la presó-manicomi de la ciutat, on hi ha tancat un pintor. Hi ha diverses trames entrellaçades: El descobriment de la genialitat de l’artista, com el raig que va fer caure a Sant Pau del cavall, que fa un altre reclús ben espavilat i la seva creuada per mostrar-lo al món. Aquella estranya barreja mental de missió redemptora i negoci que tenen els crítics d´art i els marxants; potser una crítica al món de l´art com a negoci?. Una història d’amor entre reixes, una especial relació entre condemnat i carcellera assimilada a la relació d’artista amb la seva musa; dependència emocional?, vehicle de redempció?, una forma de transformar el neguit, el dolor i l´angoixa en art?. Tot orquestrat per la visió enlairada d’una crítica d´art, del que seria una líder d’opinió capaç de crear i fer caure mites. Original i transgressora.
La segona ens retrata una revolta estudiantil, directament és una mirada crítica i una mica menyspreativa als fets de maig del 68 a París, encara que si ens allunyessim una mica podríem dir que sols és una excusa per baixar del pedestal a la figura del cronista polític; és possible i ètic informar sense prendre partit?. Com en l´anterior, són també diverses històries en una, que creen un reguitzell de personatges i situacions tòpiques: El diletant idealista i intel·ligent que es creu que està jugant una partida d´escacs transcendent com la que sortia al film d’ Igmar Bergman “El setè segell” de 1957; la militant comunista convençuda que vigila per la puresa de la revolució segons els canons marxistes-leninistes; un parell de referències a fets de l’època als EUA, quan els joves es negaven a anar a Vietnam. Al final, segons el Sr. Anderson, no estàvem tan lluny dels balls d’aparellament de tota la vida, de fet l´amor és una força renovadora i imparable que es origen de tot. Per mi potser és l´article més elaborat, però a l’hora més superficial.
La darrera és un conte de lladres i serenos que podria ser clàssic, si bé te la grácia de girar entorn de la gastronomia. França és així, no es concep, segons aquesta simplificació còmica, cap activitat que es pugui fer sense que el menjar i els xefs estrella hi estiguin presents.
La veritat és que aquesta cinta no et dona descans, per més atent que puguis estar segur que et perdràs coses, la meticulositat absoluta del director fa que sigui impossible abastar-ho tot, a cada seqüència, a cada escena, a cada fotograma hi ha detalls que se t’escaparan. El ritme és a més frenètic i les coses passen a gran velocitat, encara no has comprès una situació i ja et trobes ficat en una altra, esgotador. Surts del cinema com si haguessis participat en una marató, com després d´un examen difícil, encara que també amb la ment i els sentiments plens, satisfet, recompensat, encara que una mica desorientat.
Cal també fer esment als cartells de la pel·lícula, absolutament genials, en Wes Anderson ha volgut donar rellevància al disseny gràfic, fet i fet parlem d´una revista. Reprodueixen les portades del The French Dispatch i ens recorden les curoses i artístiques cobertes del The New Yorker, a l´hora que ens fan pensar en les dels còmics de Tintin; encara que també en els TBO espanyols de la “13, Rue del Percebe” per la seva estructura. Són obra del dibuixant català Javier Aznarez que viu i treballa a Cadaqués.
La pel·lícula és un exercici de perfecció en tots els sentits, guió, direcció, fotografia, il·luminació, combinació de formats: color, blanc i negre, animació, tot encaixa fins al més petit detall. Com sempre en els films de Wes Anderson el repartiment és un luxe, ningú és capaç com ell de reunir tant talent interpretatiu. Sense cap dubte una obra que és imprescindible per poder estar al dia del setè art actual.
USA 2021 (1 hora, 48 minuts)
Direcció: Wes Anderson
Guió: Wes Anderson. Histories: Wes Anderson, Roman Coppola, Hugo Guinness
Musica: Alexandre Desplat
Fotografia: Robert D. Yeoman
Actors: Benicio del Toro, Frances McDormand, Jeffrey Wright, Adrien Brody, Tilda Swinton, Timothée Chalamet, Léa Seydoux, Owen Wilson, Mathieu Amalric, Lyna Khoudri, Steve Park, Bill Murray, Saoirse Ronan, Willem Dafoe, Alex Lawther, Cécile De France, Henry Winkler, Elisabeth Moss, Christoph Waltz, Rupert Friend, Jason Schwartzman, Fisher Stevens, Sam Haygarth, Denis Menochet, Bob Balaban, Lois Smith, Tony Revolori, Larry Pine, Morgane Polanski, Edward Norton, …
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.