DUNE

Quan en Paul i la seva família aterren al desolat planeta Arrakis els hi sembla una oportunitat única, un honor immens, però intrigues i traïcions posaran en perill la seva missió, fins i tot la seva pròpia existència. El jove aconsegueix escapolir-se amb la seva mare i s’amaguen al desert amb els “Fremen”, habitants autòctons del planeta. Estem davant d’una obra d’enlluernadora bellesa que explica en to èpic la seva epopeia, la lluita d´un escollit pel destí per aconseguir un món millor.

A 1980 David Lynch, de la mà del productor Dino De Laurentis, va portar al cinema la novel·la Dune de Frank Herbert publicada l’any 1965, fins ara l’obra de ciència-ficció més venuda en el món. En un afany perfeccionista Lynch va rodar vuit hores de metratge, que després reduirien a cinc i que per exigències dels productors va resumir en poc més de 3 hores, però finalment es va exhibir a les sales una versió de 137 minuts que era difícil de seguir pel seu excés d’el·lipsis, possiblement per això la pel·lícula va ser un fracàs comercial.

Denis Villeneuve, el director de l´actual versió, que ja es va arriscar amb la continuació del film de culte Blade Runner, un sacrilegi per molts, un repte aparentment impossible per la resta, torna a caminar pel fil de la navalla amb aquesta nova adaptació de la novel·la. Però, de què va la història?

Som en un futur 10.000 anys avançat on l’univers està regit per un sistema de quatre cases feudals dominats i un emperador com a cap suprem. Dune és l’altra denominació que té el planeta Arrakis i que fa referència a la seva geografia, un immens desert ple de dunes de sorra brillant sota de les quals hi viuen uns cucs gegantins que el dominen, però també els Fremen, una raça que s’ha adaptat a les seves dures condicions de vida amb una filosofia d’aprofitament òptim de l´aigua. Aquest planeta produeix en exclusivitat “l’espècia”, la matèria primera més valuosa de totes en aquest univers, ja que permet accedir a una consciència superior i és imprescindible pels llargs viatges a l’espai.

A part de les quatre cases que comparteixen el poder hi ha la respectada per tots germandat de les “Bene Gesserit”, una ordre mística femenina que té com a prioritat la preservació i creixement de la raça humana. Aquestes sacerdotesses, gràcies a l’espècia i a l´entrenament mental, han desenvolupat uns poders extraordinaris sobre el control de la ment i els sentits, propis i aliens. Com en totes les societats, avançades o no, la política es veu enrarida per les manipulacions i pactes secrets, que tenen a veure amb els interessos particulars de les famílies dominats.

És impossible veure aquesta pel·lícula i no fer cap comparació amb La Guerra de les Galàxies, dirigida per George Lucas l’any 1977; estic segur que el director americà es va inspirar en el llibre de Frank Herbert pel seu film, de fet ell mateix ho ha verbalitzat, encara que també cita Flash Gordon i altra mena d’aventures èpiques. En els dos casos hi ha un heroi solitari i un mentor que els guia, també un company més o menys fora de la llei, tots dos han de lluitar contra un poder tirànic amb un emperador poderós i un lloctinent malvat; a mes el planeta on viu en Luke Skywalker també és desèrtic i amb molt poca aigua; potser la semblança més reveladora és l’existència a ambdós casos d´una secta mística que pretén mantenir l´equilibri a l´univers. Hi ha altres coincidències més que casuals, però al revelar-les deixaria l’argument al descobert per a tots, ja que sols hem vist la primera part. També hi ha diferències i aquestes són importants, l’obra de Lucas és clarament per tots els públics, com un conte de fades infantil, Dune és molt més profunda i ambigua, sovint més fosca i desesperada, però també més a prop de la brillantor que donen les grans gestes. L’essència que uneix les dues cintes és a l´origen dels homes, la lluita del bé, que pot ser divers, en contra del mal absolut. En realitat la tragèdia que viuen els dos mons ficticis i futuristes, que representen una i l’altra, no estan gaire lluny de la que assola l’univers datat en el passat del Senyor dels Anells, l’obra de Tolkien portada a la pantalla per Peter Jackson entre el 2001 i el 2003.

Dune és un espectacle cinematogràfic absolut, les seves imatges atrapen els teus sentits com ho fan les grans obres d´art i no pots deixar de mirar, podries veure-la sense diàlegs deixant-te captivar per la seva hipnòtica bellesa; però no us penseu que és una obra principalment contemplativa, malgrat que dona espai a la reflexió personal, és acció trepidant i constant que sovint et deixa sense alè. La seva grandesa és precisament aquesta encertada combinació entre la introspecció i l’expansió. La càmera de Villeneuve es fixa en els més petits detalls: veiem la sorra portada pel vent i com l’espècia brilla, la llum i les ombres, així ens fa percebre com real tot el que veiem, ja que la invenció no pot ser infinita i la realitat si ho és. El desert és més que una geografia a descobrir, és una vivència; la neteja ètnica i la guerra són més que una notícia, és una tragèdia personal; Dune ens fa viure una experiència immersiva més potent que molts viatges organitzats.

Comença la pel·lícula amb un somni del protagonista, un somni que li sembla ben real, en ell veu a una noia que després coneixerà a Arrakis. En Paul té molts dubtes de què ha de fer a la vida, de si estarà a l´alçada del futur que li marca la família, de qui és realment. Somnis i pensaments li barren el camí com una nit emboirada. Un amic i mentor li diu: “Els somnis conten belles històries, però les coses importants passen quan estàs despert”. Llavors la terrible realitat el farà despertar i el contacte amb una altra cultura li mostrarà el camí.

Hi ha en aquesta pel·lícula referències a moltes cintes mítiques: alguns moments ens faran pensar en la darrera obra del mateix director, Blade Runner 2049, amb una estètica, posada en escena i paletes de color similars; un pla general d´unes palmeres cremant a la nit ens portaran a la guerra de Vietnam, Apocalypse Now de F. F. Coppola i Full Metal Jacket de Stanley Kubrick, també ho faran el vol dels helicòpters libèl·lula. Diu Denis Villeneuve que hi ha una rellevant connexió entre Dune i Lawrence d’Aràbia, de 1962, dirigida per David Lean, de fet va ser una obra influent en la seva vocació i després formació cinematogràfica; per això va escollir rodar-la a Jordània, tal com havia fet Lean. Hi ha una similitud entre els dos protagonistes que viatgen a una terra estranya i acaben enamorats d´una altra cultura, teòricament menys avançada però amb un contacte més proper a la natura.

Tècnicament hi ha una gran direcció, una fotografia increïblement bella, una música fantàstica que dona força a les imatges i unes actuacions de primer ordre. En aquesta primera entrega ens quedem pràcticament al principi del segon acte, un cop el dramàtic factor desencadenant ha sacsejat la vida del protagonista obligant-lo a agafar el camí de l´exili i la resistència; per tant la segona i en principi última part promet tenir un contingut encara més apassionant que l’actual. Diu el director que ha necessitat pràcticament tota la primera part per estendre el taulell de joc i que ara es podrà concentrar i divertir fent cinema. Sols llavors, amb l’obra acabada, podrem opinar amb total coneixement de causa, encara que pel que portem vist podem avançar que estem davant del naixement d´un clàssic. No us la podeu perdre.