ETA va assassinar a Juan Mari Jauregui, que havia estat governador Civil de Guipuzkoa, a l´any 2000 a Tolosa. Onze anys més tard, la seva vídua, Maixabel Lasa, es va reunir amb els assassins del seu marit en el marc d’uns encontres entre víctimes i victimaris. La pel·lícula recrea aquestes trobades en paral·lel a la reconstrucció dels fets, una aposta valenta on podem veure ambdós costats d´una tragèdia que va sacsejar la societat.

Al començament de la pel·lícula la càmera enfoca, des del passadís, el saló i la llar de foc del pis on vivien a Tolosa en Jose Mari i la Maixabel, el telèfon comença a sonar insistentment, és el 29 de juliol de l’any 2000; la càmera retrocedeix pausadament pel passadís sense deixar d´enfocar el saló i llavors apareix ella, reflectida en el mirall del bany on s’està eixugant els cabells i el soroll de l´aparell no li deixa escoltar el telèfon, que torna a sonar per segona vegada. La imatge de la pantalla queda dividida per la paret que separa el bany, a un costat, amb la cara de Maixabel al mirall del bany i a l´altra el saló d´estar, el lloc on solien estar junts, se’t glaça la sang, se t’encongeix el cor en comprendre clarament que una família ha estat partida per la salvatge crueltat d´uns assassins.

El següent pla és molt curt, sols dura uns segons, hi veiem a la protagonista sola al bell mig de la plaça d´un poble, ningú al carrer, totes les finestres tancades; ella mira cap a un costat i a l’altra, espantada, amb la mirada perduda, com demanant ajuda, però ningú surt a ajudar-la, la seva soledat és absoluta. Maixabel i Jose Mari anaven junts des dels 16 anys, tota una vida, junts gaudint d´una filla ara ja adolescent, els assassins han deixat soles a mare i filla.

Aquest sentit de soledat i d´enrariment de la vida social, totalment polititzada, que fa que els amics no puguin parlar de segons quins temes si no són ideològicament coincidents, doncs hi ha posicions confrontades antagònicament, enemics fins i tot, el trobem en la relació de Maria, la filla de Maixabel, amb les seves amigues en dos clars exemples: Ella estava de campaments amb elles quan van matar al seu pare, dues amigues van al poble a comprar cerveses i veuen a la televisió la notícia de l’atemptat, tornen al campament i no diuen res, és esfereïdor, fan com si res hagués passat fins que la tieta va a recollir-la, com pots tenir aquesta absoluta manca d´empatia envers el dolor?. Un cas similar, quan està ballant a un bar amb elles, la seva mare li truca per dir-li que ha decidit que es reunirà amb el botxí, queda abatuda, ho explica i tothom segueix ballant com si res, això si, ella es separa una mica del grup. Una societat incapaç de conviure com persones deslligades de les faccions, anímicament malalta.

Maixabel estava molt unida al seu marit, unida per la lluita a favor de la democràcia, la igualtat i la llibertat; els dos van militar primer en el PCE, a partir de 1973 en plena dictadura, i després, ja en democràcia, en el PSE. En Jose Mari s´havia afiliat primerament a ETA i va passar any i mig a la presó durant la dictadura, però se’n va sortir l’any 1972 perquè rebutjava la violència, creia en la política; amb l´arribada de la democràcia i de l´estatut d´Autonomia va veure davant seu un camí obert per poder treballar per la millora de la vida de les persones. Els seus assassins no en sabien res d’ell, tampoc de la seva família, el van matar com aquell que sacrifica un xai a l´escorxador.

La pel·lícula ens mostra un bàndol i l’altre, per tal que coneixem a les dues parts abans de la trobada. Els assassins del comando etarra eren tres, estaven amagats a algun pis franc i rebien l’ordre d´atacar un objectiu poc abans d´actuar, estava assenyalat per la direcció de la banda i ells no dubtaven, era l’enemic, ja que estaven en una guerra i calia eliminar-lo per poder assolir la llibertat, la revolució i el socialisme. Un cop van matar al Jose Mari estaven molt contens, eufòrics, se sentien uns herois.

ETA havia nascut l’any 1958 en ambients universitaris, formada per una escissió del PNV, la part més jove i més comunista que volien una lluita més directa contra la dictadura franquista, s’emmirallaven en les revolucions d´alliberament d´arreu del món. La seva primera acció violenta va ser a 1960, van fer esclatar una bomba a l’estació de Donostia matant accidentalment a una nena de 22 mesos, l’any 1968 van matar a un guàrdia civil en un control de carreteres, però la seva primera acció premeditada va ser l´assassinat del cap de la policia politicosocial, Melitón Manzanas, conegut repressor i torturador d’opositors al règim franquista. El seu èxit més sonat va ser l´atemptat mortal a Madrid de Carrero Blanco, el que havia de ser el successor de Franco i perpetuar el règim autàrquic. Val a dir que els diversos atemptats van ser comesos per faccions diferents de l’organització i que aquesta va ser escapçada més d´un cop i sempre va renéixer de les seves cendres. Amb l’arribada de la democràcia molts militants van deixar l’organització per començar una lluita política a través de partits perquè entenien que la violència ja no tenia cabuda, s´hi van quedar els més radicals que van seguir amb una lluita armada que no tenia futur i sols provocava dolor i mort, una organització criminal i terrorista sinistra; malgrat això molts” joves abertzales” van caure a les seves xarxes.

El comando que va matar al marit de Maixabel va ser detingut ben aviat, dos van confessar més tard que va ser un alliberament, la majoria no està preparat per matar sense més. Un d’ells, Ibon Etxezarreta, va acabar a una presó de Cadis on, seguint la política d’allunyament, hi havia molts altres etarres, que vivien formant un grup tancat entre ells que no es relacionaven amb la resta de presos. Ancorats en el passat, sempre de mal humor, en un ambient enrarit i malaltís, un cercle tancat sense sortida. Ibon va ser traslladat a la presó de Nanclares de la Oca, a Àlaba, per poder assistir al funeral del seu avi, allà coneix a companys penedits que han deixat la banda i, cada cop més torturat pels remordiments, ell també fes el pas. Quan torna a casa de permís la mirada trista de la seva mare el desarma, viu el rebuig i les amenaces d’antics amics, es torna conscient que és una societat ofegada pels prejudicis.

Una carta anònima al director del centre demanant entrevistar-se amb les víctimes engegarà el programa de trobades, Maixabel, després de pensar-s’ho molt, decideix participar, vol preguntar als assassins perquè ho van fer, una pregunta que fa onze anys que es fa. El film ens mostra que no va ser una decisió fàcil de prendre, molts dels seus amics no entenen que es trobi amb els botxins del seu marit, a la seva filla, que ara té un nadó, li costa molt d’acceptar. La veiem portant flors al monument en record del Jose Mari, trencat i pintat pels radicals, una clara mostra que l’odi irracional és encara ben present; potser és allà on té el convenciment que el seu marit la recolzaria en aquest acte de valor i generositat. Tota la seva vida estava guiada per uns valors, uns principis, uns ideals, davant del dilema entre fer cas al seu dolor, a la seva ràbia o seguir els seus principis, guanya la segona opció. Un dilema similar es decanta igualment cap al costat dels valors propis a la darrera pel·lícula d’Almodóvar, “Madres paralelas”.

Els encontres són un duel interpretatiu de primer ordre, víctima i victimari estan terroritzats en un primer moment, la tensió és quasi insuportable. Maixabel va a poc a poc agafant el control de la situació, la seva mirada a vegades és dura i inquisitorial, sovint compassiva. Enraonen i el botxí compren la monstruositat què és matar a algú de qui no saps res, sense pensar ni en el mal que li fas a ell, ni en el dolor per la seva família i amics. En una recent entrevista la verdadera Maixabel diu que no perdona, que el perdó està lligat a la religió i és agnòstica, però es fa càrrec del llarg i dolorós camí transformador que ha seguit l’assassí, compren que és una altra persona i creu que té dret a una segona oportunitat.

Aquest va ser un primer pas valent i necessari cap al retorn a la convivència, potser fruit d’això, fa pocs dies un comunicat de Bildu llegit per Arnaldo Otegi, diu que mai no hi hauria d’haver-se produït els atemptats i assassinats d’ETA, que lamenten el mal i el dolor causat. És un fet autocrític important, encara que la dreta l´estimi insuficient i exigeixi que demanin perdó. No és per casualitat que el PNV, el partit que sempre ha buscat el diàleg i la convergència guanya cada cop les eleccions a Euskadi.

Sols un any després de començar, les trobades es van deixar de fer, el motiu; el nou govern del PP no apostava ni pel diàleg ni per la reconciliació, volien el confrontament i la mà dura, tot el tema d’ETA i Euskadi era per ells un mal son després de les mentides per l´atemptat yihadista del 2004, però van saber trobar ràpidament un nou enemic a Catalunya denunciat l´Estatut aprovat per la ciutadania i les cambres autonòmiques i estatals. Per què el PP i les dretes espanyoles en general neguen el perdó i l’entesa? Bàsicament es basen en la venjança, en la derrota total de l´enemic, de fet és un concepte més natural i entenedor, però moralment menys elevat perquè no dona segones oportunitats, nega la possibilitat de tornar a començar, d’arribar a una convergència on tothom guanyi.

La directora, Iciar Bollain, porta tota la vida tractant temes incòmodes, però importants i de gran càrrega social, recordarem “Te doy mis ojos”, del 2003, sobre la violència de gènere; “El Olivo”, del 2016, sobre la pèrdua dels orígens i més recentment “La Boda de Rosa”, més festiva que les anteriors, però que reflexiona sobre el paper de la dona a la societat del patriarcat.

Un film dur i valent, molt ben dirigit, amb un excel·lent guió, ben interpretat, que tot cinèfil i fins i tot, cada ciutadà del nostre país hauria de veure.

ESPANYA 2021 (1 hora, 55 minuts)

Direcció: Iciar Bollain

Guió: Iciar Bollain, Isa Campo.

Actors: Blanca PortilloLuis TosarUrko OlazabalMaría CerezuelaArantxa ArangurenMikel BustamanteBruno SevillaJone LaspiurDavid Blanka, …