La tardor del 2015 Òscar Camps, propietari de l’empresa Pro Activa Serveis Aquàtics dedicada bàsicament al salvament a les platges de Badalona i socorrista de vocació, veu una foto que va fer la volta al món: un nen ofegat a una platja grega. Tocat profundament al cor per aquest dolor i aprofitant que la feina va de baixa, fa les maletes i amb un altre company van cap a Lesbos amb la intenció d’ajudar al salvament marítim a la zona, on cada dia arriben milers de refugiats fugint de la guerra de Síria. El film narra la seva epopeia humanitària, una lluita que va ser la llavor del naixement de l’ONG Open Arms.

L’expansió de l’Estat Islàmic a Iraq i a Síria i l’esclat d’una guerra civil en aquest segon país, que va enfrontar al dictador Bashar el Assad i al seu exèrcit, recolzat pels russos, contra la seva pròpia població civil, va provocar a partir del 2011 que molta gent tractés de fugir del país per protegir l’únic que els hi quedava, la seva vida i la de la seva família. La majoria de refugiats travessaven la frontera amb Turquia i després d’un penós periple per terra arribaven al nord d’Esmirna, a Asos, on menys de 4 milles nàutiques els separaven de l’illa grega de Lesbos, on esperaven ser acollits com a refugiats. És molt poca distància, semblava que estan a tocar. Allà les màfies de traficants els muntaven en fràgils pasteres sobrecarregades i moltes d’elles no arribaven al seu destí. Seria impossible comptar totes les víctimes mortals, que deuen ser milers, i és esgarrifós pensar que tot va passar entre dues terres tan properes i en un tros de mar bastant protegit; un ofegar-se en una piscina.

En anys posteriors molts altres immigrants il·legals desesperats han mirat de creuar el mediterrani tractant de recalar a Europa, Italià i Espanya, o l’atlàntic, a les Illes Canàries. Novament milers de morts ofegats per cometre el pecat de voler tenir una vida com la nostra, digne i segura. Tot això passava en tant que els governants de la molt democràtica i compassiva Europa miraven cap a un altre lloc, segons ho veig jo, la vergonya més gran del nostre continent des de la guerra de Bòsnia. Aquesta ja seria una altra història, tornem a la pel·lícula.

L’Òscar i el seu company imaginaven una rebuda calorosa, de fet a qui no agrada que et vinguin a ajudar de franc quan tens molta feina? Va ser tot el contrari, els guardacostes els van veure com un entrebanc més en la seva tasca, ells venien de Barcelona per una foto, però no tenien ni idea de la magnitud de la tragèdia que s’estava vivint allà. Era com una allau humana, una invasió que no podien aturar i que tampoc podien gestionar, alguna cosa massa grossa per la gent de la petita illa grega.

Pensaven que sols farien una actuació puntual de molt pocs dies, podien imaginar que els governs de Grècia i Turquia acabarien cercant una solució, que la pressió migratòria baixaria, però cada dia tenien més feina i van acabar establint-se en una petita taverna-hotel davant d’una platja, a tocar de la feina, acollits per la família que la regentava.

El film és molt emotiu i té el plantejament d’enlairar la figura de l’heroi que és Oscar Camps, segurament això és un dels seus errors perquè la seva gesta ja parla per si sola del personatge, de la seva solidaritat, humanitarisme, coratge, valor i resiliència; tota una lliçó de conseqüència en els mateixos principis, potser no calia. La pel·lícula oblida totalment l’origen del problema i quasi no parla del drama humà dels refugiats, sols es mostra en una petita subtrama d’una mare que espera a la seva filla; això li resta profunditat.

La narració no té una estructura clarament definida en diversos actes o parts, és un argument purament descriptiu, és una successió de fets, un anar sumant raons, un superar dificultats, que es van farcint d’un seguit de clímax emocional que tracen de rellançar el ritme narratiu i obliguen a l’espectador a fer ús del mocador.

Hi ha tres girs argumentals bastant potents, a part de la foto del nen ofegat del principi, que és el factor desencadenant tant del film, com de l’acció d’Oscar: 1- L’arribada de la filla del protagonista, que és una incursió, bastant arquetípica en el cinema, de la relació pare- filla; curiosament, la protagonista femenina Anna Castillo ja feia el mateix paper a “Adú”, film del 2020 dirigit per Salvador Calvo. 2- L’entrevista que dona Òscar Camps a una periodista, penso que deu ser 100% real, és la declaració de principis de la futura ONG, el seu codi ètic, la visualització d’un problema sagnat, per mi “el missatge” del film. 3- El rescat final, quan són cridats per primer cop pels guardacostes per ajudar, i que es converteix també en el clímax final, la seqüència més difícil d’enregistrar que uneix la plàstica i l’acció trepidant; vius el drama immens d´un mar ple gent per salvar, sents l’angoixa i la impotència amb una càmera que filma a ras d’aigua, l’esforç, el patiment, la mort i la tornada a la vida, impossible no emocionar-se.

La pel·lícula era necessària, visualitzar el drama en el mar dels que fugen de la guerra i la fam, però en centrar-se sols en la increïble gesta personal d’Òscar Camps li resta universalitat. La base ètica i legal, el perquè calia fer-ho, sols queda reflectida en les paraules del protagonista davant la periodista: “Hi ha una llei universalment reconeguda, un deure humanitari unànime que declara l’obligació de socórrer els nàufrags al mar”, de fet a molts pobles mariners hi havia dispositius de salvament marítim d’intervenció ràpida i la llei de costes obligava a mantenir la zona anomenada “marítim-terrestre”, destinada a facilitar els rescats en cas de naufragis. La direcció és correcta, la fotografia no acaba d’explotar la grandesa i bellesa del mar, hi ha actuacions molt bones on sobresurten els protagonistes, un film del qual ningú es penedirà d’haver vist, però que per mi és una oportunitat perduda.

ESPANYA 2021 (1 hora, 52 minuts)

Direcció: Marcel Barrena

Guió: Danielle Schleif, Historia: Marcel Barrena, Óscar Camps

Actors: Eduard Fernández, Dani Rovira, Anna Castillo, Sergi López, Àlex Monner, Melika Foroutan, Patricia López Arnaiz, Vassilis Bisbikis, Giannis Niaros, Drosos Skotis, Yiota Festa,..