Ridley Scott ha dirigit aquesta pel·lícula basant-se en el llibre d’igual títol escrit per Eric Jager, que dramatitza una història real, àmpliament documentada, el darrer duel medieval on la mà de Déu havia de portar al just a la victòria en un assumpte d’honor. Som al 1.386 a França, un territori terriblement castigat per la Guerra dels Cent Anys, però especialment per la pesta negra. Jean de Carrouges, un noble normand, acusa el seu veí, Jaques Le Gris, d’haver violat a la seva dona Marguerite. El film ens relata aquest últim duel a cavall, a llança i espasa, i ens explica les raons d´aquesta disputa des dels diferents punts de vista dels tres protagonistes.

Quan l’estàs veient, però sobretot després de sortir del cine, en tant el teu pensament s’allunya per tenir una visió panoràmica dels fets, per seguidament fer una sèrie de zooms sobre detalls concrets, veus amb claredat meridiana que tot el que ens passa ara mateix també els hi passava als homes que vivien fa 700 anys: la cerca del poder, la supèrbia de l’ego, el desig sexual, una justícia condicionada a interessos. Bé, aquesta podria ser la primera impressió, perquè la segona seria que si la mirada del director és des de l’òptica actual el que està fent és reproduir la present realitat en un temps suposadament passat; un clàssic del cinema de Hollywood, on amb un mateix argument pots fer diverses pel·lícules sols bescanviant la vestimenta. Sigui com sigui, comences a sospitar que és una impostura, que res no encaixa o que potser tot encaixa massa. Finalment, crec que es donen les dues situacions: Anàlisi des de la nostra perspectiva d’una situació passada motivada per les mateixes passions que han dirigit a la humanitat des de la nit dels temps.

Dit això, deixeu-me fer una juguesca ben innocent: Imagineu que som a París a l’època actual; Jean de Carrouges i Jaques Le Gris són dos alts executius d’una potent multinacional, diguem-li “A”, dirigida per en Pierre, un home llest i sense escrúpols proper al principal accionista de la companyia; estan immersos en una OPA per absorbir una altra empresa, diguem-li “B”, en Jean, vanitós i orgullós, es creu millor posicionat per fer-se’n càrrec de la nova compra, però finalment el Pierre li dona la feina a Jaques, més trepa i adulador, encara que també més intel·ligent. Durant la negociació entre les dues empreses, en Jean i la filla del propietari de “B”, Marguerite, s’han enamorat i casat, en una romàntica subtrama veiem la seva relació. Jaques és un triomfador, un conqueridor i es fixa també en la bella Marguerite, creu, com no podia ser d’una altra manera en un home cregut, que ella també està interessada per ell, i com no li fa cas un dia la viola. L’escena central seria un judici mediàtic on finalment Le Gris podria ser condemnat i acabar a la garjola si fos declarat culpable, però si es declarés que és innocent en Jean perdria la feina, el prestigi i la dona. Us encaixa?

Explica l’autor del llibre, Eric Jager, que va trobar fascinant el relat i que es va interessar especialment en la història perquè molts pressuposaven que Marguerite de Carrouges havia mentit, res estrany en una època on, en general, es menystenia a les dones; llavors, en llegir la seva declaració que constava en el sumari del cas, li va semblar increïblement versemblant i es va proposar explicar la veritat. Hi ha per tant un propòsit reivindicatiu de la dona ultratjada, un posicionament a favor d’ella. Això em fa pensar i no per casualitat en el moviment “me too”, ja que si fa no fa va passar el mateix, un dia una dona va aixecar el dit per protestar i totes les que havien callat fins llavors van començar a parlar; el mateix que va fer la Marguerite i que abans no havia fet la seva sogra ni tantes dones més. És, per tant, un film oportú, que surt en un moment adequat. Novament una mirada molt i molt actual a una situació antiga.

Em va cridar molt l’atenció l’expressió “la petita mort”, que ve de la francesa “la petite mort”, que descriu el moment posterior a l’orgasme femení, aquell moment que el plaer et fa quasi perdre la consciència. En algun moment històric passat es va arribar a pressuposar que, igual que l’home ejacula el seu semen, també ho fa la dona i que sols de la unió d’aquests dos fluids es podia concebre una nova vida. Segons aquesta teoria, home i dona havien d’arribar a l’orgasme de forma més o menys simultània per poder engendrar. Per això, en Jean li pregunta a la Marguerite si s’ho ha passat bé, ja que necessita l’arribada d’un hereu. Segons això una violació, suposadament no desitjada, no podia deixar a una dona embarassada. Per tant en el judici li pregunten a Marguerite si quan Le Gris la posseeix va experimentar la petita mort. Ignoro si realment els jutges eclesiàstics van fer aquesta mena de preguntes a Marguerite, dubto que estigues escrit a les actes del judici però, “se non è vero, è ben trovato”. Mai havíem vist en un film històric que els homes es preocupessin pel plaer femení; una realitat amagada o novament la irrupció de la modernitat dins de l’antic?

El principi de la cinta, ens dona un petit tast del gran duel, la part final és el relat complet del combat on podem veure, des de la preparació dels contendents fins al passeig triomfal del vencedor. És un relat meticulós que ens mostra cada detall de la vestimenta, l’armadura i les armes. Els plans subjectius des de dalt del cavall ens fan veure el mateix que veuen els cavallers, la visió des de dalt ens situen a les grades del recinte com un espectador més. Conten que les escenes d’acció estan rodades des de quatre càmeres situades a diferents punts de vista per tant ni el director mateix era conscient del material que té fins al moment del muntatge. Una seqüència absolutament espectacular i realista!!! La resta d’escenes d’acció, un parell de batalles, també estan força bé, però no ens arriben a emocionar tant, em recorden bastant a la primera seqüència del film Gladiator, de l’any 2000, dirigida pel mateix Ridley Scott. De fet el director té debilitat per la història perquè a part d’aquestes dues també ha dirigit Robin Hood, del 2012 i El regne dels cels, del 2005, ambdues ambientades a l’edat mitjana.

Entremig, tenim el motiu del duel, la violació de Marguerite, però per tal que ens fem càrrec del context ens expliquen també la relació entre els dos homes. Com és ben natural la percepció dels fets és ben diferent per part dels tres protagonistes, en realitat són petits detalls molt similars amb una lectura diferent. En aquest punt de l’anàlisi, posaré com a exemple la pel·lícula coreana “La donzella”, 2016, dirigida per Park Chan-wook; en ella cada personatge donava també la seva versió d’uns fets, però la gran diferència és que cadascun d’ells sabien coses que els altres ignoraven i per tant la veritat aflorava d’ajuntar les tres històries, un privilegi i un plaer per l’espectador que a poc a poc anava construint un puzle. Al darrer duel són només percepcions personals, perquè els fets són idèntics i en aquest cas l’espectador ha de suportar estoicament tres cops la mateixa història. Un cop vista la pel·lícula et pots creure perfectament la versió de qualsevol dels tres, no hi ha cap aportació substancial que et permeti descobrir que algun d’ells no diuen la veritat; sols un escrit que apareix a la pantalla et diu que el que conta ella és la veritat.

Dèiem abans del detallisme del vestuari dels contendents, recrea la màxima exactitud històrica possible, encara que emprant nous materials com el plàstic, perquè el pes real d’una armadura de ferro assolia quasi els 30 quilos, però tot es veu massa net, sobretot entre els personatges no tan protagonistes. Al voltant de l’any 1400 la gent no es rentava quasi mai, no hi havia lloc on fer-ho. Una pudor insuportable devia envoltar les concentracions humanes, brutícia, deixalles, rates…, res de tot això es pot copsar en aquest film; bé per un “blokbuster” suposadament ambientat en el passat, malament per una obra que pretén ser una fidel recreació històrica. Tampoc trobem cap referència al moment històric, la guerra dels cent anys i la pesta van retorçar Europa, la van empobrir i despoblar, tampoc veiem com vivia la gent del poble, tant una cosa com l’altre son sols part dels decorats que envolten aquest històric duel. L’Església, el clergue i la religió, eren un dels eixos centrals d’aquella gent, la pel·lícula hi passa de puntetes. Per contra ens repeteixen tres vegades, amb petits matisos això si, els mateixos fets.

Voldria destacar les actuacions dels tres protagonistes, especialment la de Mat Damon que aporta una credibilitat absoluta a una persona superba, valenta, fins i tot temerària, que lluitava com a forma de guanyar-se la vida, amb un esperit guerrer i lliure.

Ridley Scott és, sens dubte, un dels grans directors del nostre temps, ens va aterrar amb “Alien“, ens va descobrir un futur tenebrós a “Blade Runner” que humanitzava als androides, ens va fer entendre la vulnerabilitat de les dones, però també la seva força i solidaritat, a “Thelma i Louise“, vam sentir l’èpica i la grandesa de “Gladiator” però aquest “Darrer Duel” sembla fet, això si amb gran ofici i artesania, sols per guanyar diners.

USA 2021 (2 hores, 32 minuts)

Direcció: Ridley Scott

Guió: Ben Affleck, Matt Damon, Nicole Holofcener. Llibre de Eric Jager

Actors: Matt Damon, Adam Driver, Jodie Comer, Ben Affleck, Harriet Walter, Nathaniel Parker, Marton Csokas, Sam Hazeldine, Michael McElhatton, Zeljko Ivanek,…