Eloise, una jove de 18 anys somniadora i admiradora dels anys seixanta, que aspira a ser dissenyadora de moda, veu el seu somni complert doblement quan és acceptada a una important escola de disseny a Londres i quan l’habitació que té llogada es converteix a les nits en un túnel oníric cap aquella brillant època passada, de la mà de Sandy una bonica aspirant a cantant. Malauradament, els somnis es transformen en un mal son i la fascinació en terror quan visualitza un fet dramàtic del passat que la persegueix; sense saber com escapolir-se decideix descobrir la veritat. Nostàlgia, musical, thriller i terror es barregen en aquesta trepidant pel·lícula que furga el costat més fosc d’aquells anys daurats.

Conten els actors que el director, Edgar Wrigth, els hi va enviar una llista de 50 pel·lícules que havien de veure per posar-se en situació abans de començar el rodatge, entre elles La llavor del diable de Roman Polanski del 1968, tota una declaració d’intencions i de meticulositat. Comentava el realitzador que aquesta pel·lícula li rondava pel cap des de feia molts anys, que abans de tenir el guió ja tenia la majoria de cançons que volia incloure a la banda sonora perquè no es poden entendre els seixanta sense la seva música. Per això, quan va contactar amb la guionista Krysty Wilson-Cairns, va incloure entre els seus comentaris també la llista de les cançons. Des del principi, director i guionista van establir una especial complicitat, Krysty havia estat sis anys vivint en el Soho i un dels apartaments que ocupava tenia, a la planta baixa, un local de striptease amb unes llums de neons roses, que ella podia veure des del llit, el mateix escenari que trobem al film; també havia treballat de cambrera al pub Tucan, tal com fa Eloise a la pel·lícula; amb aquesta experiència prèvia, realitat i ficció s’ajunten donant versemblança a la cinta. Krysty i Edgar van passar moltes hores junts recorrent els estrets carrers del barri i cercant localitzacions, un treball de camp intens que després es veu a la solidesa a la cinta.

És una obra cuidada fins al més petit detall, en la que et submergeixes des de la primera escena i de la que no surts fins a la darrera, de fet, després encara segueixes un bon temps assaborint-la; no hi ha cap escletxa que et faci ballar el cap, és com si unes escales mecàniques et conduïssin de forma constant i inexorable acompanyant a Eloise al seu món. Està clar que Edgar Wrigth ha usat totes les eines fílmiques al seu abast per fer-nos aquest acompanyament: comença amb la protagonista a casa seva, fantasiejant amb un voluptuós vestit fet per ella mateixa amb papers de diari davant d’un mirall on imagina que veu a la seva mare somrient, després la trobem escoltant música al tren amb mirada somiadora, finalment al taxi que recorre els carrers de Londres fins a la residència on s’ha d’estar; una arrancada clàssica molt ben elaborada, però senzilla que ens situa a la posició de la protagonista, sense voler-nos insinuar coses que ella desconeix com fan matusserament alguns films d’intriga i terror.

És fantàsticament suggerent la transició cap al passat que ha imaginat el director: un pla amb la càmera sobre el llit l’enfoca a ella arraulida i quan es tapa amb el llençol, l’objectiu retrocedeix per tal que veiem com un llarg túnel lluminós, que ens portarà a un estret carreró per on ella camina fins a aparèixer a un carrer principal, ple de cotxes, llums, moviment, ja som als fantàstics seixanta!!!, que ella travessa per plantar-se a la porta d’un luxós local que el porter s’afanya a obrir-li. Allà dins, baixant per una immensa escala de caragol, començarà l’embadalidor joc de miralls que és aquesta història. La tornada a la realitat és el mateix acte de despertar-se en escoltar el despertador, tal com li passava al protagonista del film Atrapat en el Temps film del 1993 de Harold Ramis, el que reforça la idea que tot el que ha viscut és un somni.

Qui no voldria poder viure dues vides al mateix temps!!! Més encara si una d’elles és al teu indret somiat, però ben aviat descobrirà que de vida sols n’hi ha una i que fins i tot dins del paradís hi viuen dimonis amagats, especialment en un món que no controles. A partir d’aquí tot s’accelera fins al punt que les barreres entre la realitat i el somni s’esmicolen com una copa de cristall al caure a terra. El que descobrirem al final, després d’una muntanya russa d’emocions, serà del tot inesperat i ens deixarà sense aler.

El primer que veu Eloise quan aterra l’any 1965 seran els cartells lluminosos de la pel·lícula Operació Tro, un clàssic de James Bond dirigida per Terence Young amb Sean Connery com a protagonista. Aquell univers enlluernador on els homes eren els reis i on totes les dones boniques, vestides amb vaporosos vestits de nit, estaven a la seva disposició, elles també feien cara de passar-ho molt bé, un món idíl·lic amb els rols ben repartits. Ella descobrirà amb horror que sovint en aquell món masculí més que plaer i hi havia submissió i humiliació, que el preu que calia pagar per assolir l’èxit i la fama era massa alt; Sandy, el mirall d’Eloise en el passat, ho sabia molt bé. La pel·lícula trenca la visió d’aquell món idíl·lic i glamurós, ja que la violència de gènere no és un invent modern. El film dona al final un gir argumental reivindicatiu malgrat que terrorífic que ens pot recordar tant a Polanski com a Hitchcock.

El director deixava clar que la música era un personatge més a la pel·lícula, jo en destacaria sobretot Downtwon, de Petula Clark, de la que Sandy, Anya Taylor-Joy, fa una versió que per mi supera a l’original, amb un tempo molt més lent, plena de misteri com una lletania recitada; sense cap dubte aquesta cançó conte tot l’esperit del film.

Última nit al Soho és una obra que qualsevol amant del cine hauria de veure, és una declaració d’amor al setè art i a tots els grans cineastes anteriors, no és una pel·lícula de gènere perquè els hi podem trobar quasi tots, és simplement cinema en estat pur.

GB 2021 (1 hora, 58 minuts)

Direcció: Edgar Wrigth

Guió: Edgar Wrigth,  Krysty Wilson-Cairns

Actors: Thomasin McKenzie, Anya Taylor-Joy, Matt Smith, Terence Stamp, Diana Rigg, Rita Tushingham, Synnove Karlsen, Joakim Skarli, Andrew Bicknell, Colin Mace, Michael Ajao, Will Rogers, Will Rowlands,…