S’hi ha hagut un judici del qual s´hagi parlat a Europa, si ha hagut un abús de poder i una injustícia sobre la qual s’han besat rius de tinta, aquesta ha sigut el cas Dreyfus; un oficial francès jueu acusat injustament d´espionatge allà per al 1895, condemnat i enviat pres a l´illa del Diable. El film engega precisament amb la cerimònia de degradació i expulsió vergonyosa de l´exèrcit i a partir d’aquí serà, primer l´atzar i després la creença en la justícia i l´honor d’un militar, el que faran que el cas sigui revisat, forçats això si per l’opinió pública, un cop la premsa publiqués un article signat per la brillant ploma d´Emil Zola amb el mateix títol que la pel·lícula: Jo acuso!!!
 
 
Alguns malpensats han volgut veure en aquesta pel·lícula una justificació del mateix director en tractar de comparar-se amb l’injustament acusat militar de la cinta, doncs ell també va haver-hi d´anar a presó i un cop ja completa la pena va ser novament perseguit. No crec que sigui el cas, ja que el film no estableix cap paral·lelisme possible i explica, amb gran rigor històric, un episodi real i ben documentat sense cap referència que s´aparti del fet en si.
 
La primera escena és ja de per si impressionant: sota d´un cel de plom, en una immensa esplanada davant d´un sobri palauet, veiem a la tropa formada al voltant d´aquesta plaça, també hi són tots els comandaments de l’exèrcit francès doncs ningú es vol perdre l´espectacle, alguns fins i tot porten binocles. Al bell mig d´aquest ampli espai que empetiteix als homes que si estan per la seva magnificència, hi ha un petit escamot de cavalleria i just al seu davant, un oficial del cos de dragons, amb el seu casc brillant guarnit de plomes i les altes botes ben lluents, intuïm que estan esperant algú. Aquest algú no és un altre que el condemnat capità Alfred Deyfus, que acaba de sortir per una petita porta, la dels calabossos del complex militar, escortat per quatre soldats, que impecablement uniformat camina amb ferm pas militat i amb cara trasbalsada, el que viurà és el pitjor que li pot passar a un soldat, la seva expulsió vergonyant. A fora, darrere de les reixes de ferro que separen la caserna de la ciutat, una multitud aïrada i cridanera l’insulten tota l’estona. El dragó complirà amb la seva feina a la perfecció, li arrencarà els galons i guarnicions pròpies del seu rang d’oficial i finalment li trencarà, amb un cop sec al genoll, la seva espasa, tot anirà a terra davant seu en un acte de total humiliació. Ja soldat ras i expulsat, tornarà a la cel·la proclamant en veu alta la seva innocència i esperant el seu trasllat a la fatídica illa de la Guaiana francesa.
 
Paradoxalment l´oficial que lluità per restablir l´honor de Dreyfus fou el Coronel Picard, el mateix que va vetllar durant el judici perquè tot anés sobre rodes i fos condemnat ben ràpidament, segurament per la seva diligencia i discreció va ser ascendit i nomenat cap del Servei d’Intel·ligència de l´exèrcit, anomenat d’Estadística en aquell temps, depenent del Ministeri de Defensa.
 
La primera cosa que veurà l´oficial en el seu nou destí serà la deixadesa de les instal·lacions, la pols, la pudor, el deficient manteniment i la manca de rigor i professionalitat dels seus integrants. Estem a punt d´entrar en el segle XX però l’exercit encara no se n’ha adonat i viuen ancorats en el passat. En el seu afany de modernització s´implicarà personalment en tasques de contraespionatge a l’ambaixada alemanya i així descobrirà la innocència de Dreyfus i la culpabilitat d´un altre oficial, el Major Esterhazy, que casualment havia estat uns anys abans en el departament que ara dirigeix com company del seu segon, el Comandant Henry, el que fou el principal acusador del capità jueu fins i tot inventant-se proves falses, cosa que dona molt a pensar. Ningú el voldrà escoltar, ni l´exèrcit ni el govern acceptaran l’errada i fins i tot per la seva insistència serà destinat a ultramar. A la pel·lícula viurem els seus neguits doncs ell és l’autèntic protagonista de la cinta.
 
El cas Dreyfus va commoure tota França al llarg de més de deu anys, sacsejant l’opinió publica, situada en principi clarament en contra del capità, sobretot amb motiu de la seva religió jueva i esperonada per la premsa nacionalista, catòlica, antisemita i monàrquica; després dividida en dos blocs igualats gràcies al posicionament dels intel·lectuals encapçalats per Emile Zola. Per cert, el terme intel·lectual va néixer precisament llavors per anomenar als que racionalment i amb fonaments lògics i científics defensaven a Dreyfus. El cas va ser tan polèmic i les diferències entre defensors i detractors del capità, tan profundes, que no es podia enraonar sense que la gent es baralles, provocant que fins i tot familiars no es parlessin. Segur que heu sentit dir el mateix a casa nostre sobre algun altre “Procés”.
 
El que ens explica la pel·lícula, no té, com he dit abans, res a veure amb el judici per violació del director, però si té clares similituds amb el que passa, més de cent anys després, a Espanya i Catalunya. En els dos casos hi va haver una manipulació prèvia de l’opinió pública per part dels mitjans de comunicació nacionalistes i de dretes, en un cas els dolents van ser els jueus i en l´altre els catalans; impossible oblidar la recollida de signatures de Rajoy de poble en poble, contra l’Estatut, conta Catalunya. En els dos casos s´ha empresonat a persones sense proves o aquestes han estat fabricades. Recordeu la frase, “la fiscalía te lo afina”. El Comandant Henry i la seva actuació manipulant proves presenta similituds amb la d´alguns comandaments de la Guàrdia Civil. El judici del “Procés”, on jutges i fiscals comparteixen ideologia i presumpció de culpabilitat no deixa de recordar-nos els del tribunal militar francès. En els dos casos hi ha testimonis preparats i gent que menteix o té una memòria selectiva. Recordem la prohibició de mostrar als testimonis els vídeos que contradeien les seves declaracions. En aquells anys a França hi havia la III república, creada vint-i-cinc anys abans, aquí també sortíem d´una autarquia i en els dos casos l’administració encara conservava vicis del passat. Només faltaria a Espanya algú íntegre, atrevit i no adoctrinat del món judicial, com el Coronel Picard, per esbombar la veritat des de dins, i un personatge mediàtic, reconegut per tothom, que tingués el valor i la dignitat de Zola per denunciar el que és, de totes totes, un abús de poder i una iniquitat en nom de les raons d´estat, malauradament aquests no hi són. El problema també és que han passat cent vint anys entre els dos casos, el nostre retard és alarmant.
Si ens centrem estrictament en la pel·lícula, hem de dir que és una recreació històrica admirable: els carrers de Paris, les cases, els uniformes, els carruatges, tot està mimèticament reproduït fins al més petit detall, també estan molt ben caracteritzats els personatges, només cal veure fotografies i gravats de l’època i algunes escenes del film en són exactes reproduccions. El guió s´ajusta fil per randa als fets reals que, en ser un succés relativament recent, estan molt ben documentats. La narració té un ritme narratiu que no decau en cap moment i que ens manté en constant atenció. El treball dels actors és impecables, tant els principals com els secundaris, tots de gran qualitat. Roman Polanski ens ha fotografiat un París on mai surt el sol, amb uns interiors il·luminats tímidament i uns colors suaus, mai vius o cridaners, com tot estigués difuminat com els gravats de l’època, certament aquella no va ser l’època més brillant de França.
 
El cas Dreyfus va ser el paradigma de la lluita contra la injustícia i la prepotència dels poderosos, contra la preeminència dels militars en el poder i en la política, però encara caldrien dos sagnats guerres mundials perquè es quedessin a la rereguarda en les decisions polítiques. El que ens conta la pel·lícula és plenament actual i ens hauria de fer reflexionar sobre el paper manipulador de la premsa guiada pel populisme i l´extrema dreta, també ens aniria bé veure que els grans problemes necessiten molt temps i que abans de poder prendre segons quines decisions cal abans fer un treball didàctic amb la ciutadania i això és llarg. És un film que agradarà a tots els amants del bon cinema, als interessats per la història, als preocupats per la justícia i la política i als fanàtics de les grans històries. Recomanable.
 
França 2019 ( 2 h 6 min)
Direcció: Roman Polanski
Guió: Roman Polanski (Novel·la de Robert Harris)