Pel·lícula que ens situa a la ciutat russa de Novocherkask a l’estiu de 1962, el govern acaba d’apujar el preu d’alguns aliments bàsics, a l’hora, a la important fàbrica de motors a tocar de la vila, la direcció ha decidit abaixar els salaris, vinculant-los a la producció, el que ha provocat una vaga. L’endemà al matí, després d’una assemblea, els treballadors emprenen una marxa cap a la ciutat, a la que si va sumant part de la població descontenta. Lyudmila, la protagonista, membre del partit comunista local, defensa els ideals del partit i menysprea qualsevol dissidència. Quan l’exèrcit dispara contra la multitud vaguista i ella no troba a la seva filla adolescent tot el seu món s’enfonsa, els seus valors s’escardaran i la seva prioritat serà trobar-la, viva o morta. El film explica un fet històric real.

El bloc Comunista ja havia patit les revoltes de Polònia i Hongria l’any 1956, la primera d’un caire similar a la que relata la pel·lícula, preus i sous; la segona més ideològica, era de fet una contrarevolució i va acabar aixafada sota les cadenes dels tacs soviètics amb més de 25.000 morts; però mai fins llavors dintre del si de la Unió Soviètica. Conceptualment el concepte de vaga era inimaginable i intolerable pels alts dirigents del partit. De la mateixa manera el concepte de repressió dels treballadors per part de l’estat i l’exèrcit era inimaginable pels vaguistes; les autoritats haurien d’entendre la justícia de les seves reivindicacions, fer fora als directius incompetents i cercar democràticament un acord; fet i fet, tot era del mateix poble i no hi havia cap capitalista opressor que volgués explotar als seus obrers.

Des del final de la Segona Guerra Mundial l’URSS havia hagut de fer un gran esforç per aconseguir assolir un cert nivell de vida per als seus hàbitats, un esforç suportat bàsicament pel poble, tal com va passar a tota Europa. Quan semblava que començaven a sortir del pou, la guerra freda va enfrontar les dues grans superpotències i a finals dels anys cinquanta molts recursos es van haver de desviar en armament i en propaganda; havia començat la carrera de l’espai i posar satèl·lits en òrbita requereix grans recursos. Els ciutadans que ho veien admirats podien pensar una d’aquestes dues coses: O que el seu país era molt més ric del que es veia a les cases i a les botiges i per tant, se’ls hi negava el benestar o que els diners i els recursos gastats en coets ben bé podrien haver anat a millorar les seves vides; qualsevol de les dues opcions podia emprenyar a la gent. Dit això, en general quasi ningú dubtava que el comunisme era la millor opció, tal com al món dit lliure, pocs dubtaven de l’economia de mercat.

Lyudmila havia estat lluitant amb l’Exèrcit Roig per alliberar l’estimada pàtria comunista del terror nazi; de la seva relació amb un camarada, una mica de tendresa i amor en mig de la barbàrie, va quedar embarassada. Ella va haver d’anar a la rereguarda a parir a la seva filla i a ell el van matar els alemanys. Havia estat una lluitadora, i encara ho era, una comunista convençuda que ho havia donat tot per al partit i la causa; per això, després de tant sacrifici, no entenia com la gent, alguns ni tan sols havien anat a la guerra, protestava contra el govern que sols buscava el millor pel poble. Calia apujar els preus per poder millorar la producció i els de la fàbrica que es queixaven segurament no volien treballar de valent.

A la ciutat tothom la coneixia i la tractava amb deferència, per això a la botiga de queviures podia passar sense fer cua, que arribava fins al carrer i emportar-se moltes coses que no estaven als aparadors, més buits que plens. Fet i fet era lògic perquè ella, des de la seva posició dins del partit, treballava per la comunitat més que ningú, s’ho guanyava a pols. És ben curiós que quan a un les coses li van bé, diguem raonablement bé en aquest cas, sobretot si ha assolit la seva posició amb esforç i dedicació, li sembla que és normal que així sigui. Són fàcils d’acceptar els privilegis i el corporativisme i si ho pensessis fredament, veuries que va ser contra això, en essència, per la qual cosa va lluitar el comunisme, encara que ho vestissin com una teoria econòmica. Per aquest motiu Lyudmila castigaria durament als que han promogut els aldarulls, si cal amb la pena màxima.

Tant ella, com els seus companys del partit comunista a la ciutat, van quedar astorats quan en anar a la fàbrica a parlar van ser assetjats pels vaguistes i van haver de fugir; des de l’ajuntament, reunits en comitè de crisis, van després contemplar horroritzats a la multitud protestant, tirant pedres conta les finestres i assaltant l’edifici. Què era aquesta salvatjada? Qui eren aquests cabdills que arrossegaven a la gent a la contrarevolució? ja que, la revolució, l’autentica, era la que havien fet ells!! Es van veure forçats a escapar novament de la turba. Calia donar un castic exemplar!!! Llavors, de sobte, van començar a sonar els trets i la gent a cridar: de por, de dolor, de ràbia…

Aleshores, i malgrat el caos, ella i els seus camarades havien de posar-se a treballar, en aquell moment, donada la gravetat dels fets, el control de la situació ja el tenien alts càrrecs del partit arribats de Moscou, però calia ser allà, fer veure que es decidien coses democràticament. Però ella no tenia el cap ni clar ni serè. La seva filla no apareixia, i sols trobar-la li importava, fins i tot si calia saltar-se procediments i fer coses il·legals. De sobte, Lyudmila se sentia terriblement vulnerable, totes les profundes creences que li donaven la seva força havien quedat esborrades. La pel·lícula ens mostra el seu calvari, el seu dolor i el seu desencant, la seva recerca desesperada del que més estima en aquesta vida.

Rodada en blanc i negre, a mig camí entre l’expressionisme alemany i el neorealisme italià, dirigida de forma sòbria, molt bona fotografia i una actuació de la protagonista de primer ordre, aquest film va guanyar el premi especial del jurat del Festival de Venècia i va formar part de la Secció Oficial del Festival de Sevilla. La història que conta va ser amagada durant molts anys pel regiment soviètic i per tant, és una recreació històrica de primer ordre. Mostra com un poble va passar de la il·lusió i l’esperança al desencant i després a la por. De com els governants obliden la seva raó de ser i només busquen perpetuar-se en el poder. Veiem la tenebrosa actuació dels serveis secrets, el temut KGB, unes estructures fosques i poc transparents.

Sense cap dubte una obra que tot amant del cine i de la història hauria de veure.

Jordi Pi

Rússia 2020  ( 2 hores)

Direcció: Andrei Konchalovsky

Guió: Elena Kiseleva, Andrei Konchalovsky

Actors: Yuliya Vysotskaya, Vladislav Komarov, Alexander Maskelyne, Andrei Gusev, Yulia Burova, Sergei Erlish,…