La pel·lícula mostra, des de la seva turmentada òptica, com va viure Diana els tres dies de Nadal que va passar amb la resta de la família reial anglesa l’any 1991 a Sandringhan House, a Norfolk, tot just abans que se separés de l’hereu de la corona. De fet, al principi del film, una llegenda ens avisa: “Una faula sobre una tragèdia real“. Quedem doncs advertits que el que veurem no té per què ser una exacta recreació històrica, encara que deixa clar que el drama que viu la princesa si ho és. Argumentava Borges al seu conte Emma Zunz que no cal que els fets siguin exactament reals si les conseqüències sí que ho són, per tant, i des d’a quest punt de vista contemplarem el turment real, físic i mental, de la que va ser la princesa del poble, després ja tot estaria justificat.
Actualment, Pablo Larraín és sense cap dubte, un dels directors més originals i personals, sols ens cal veure la seva anterior pel·lícula per demostrar-ho: Ema del 2019. En ella, aigua, foc i ball s’ajuntaven en un torrent vertiginós que posava de cap per vall tots els nostres convencionalismes. Unes de les seves temàtiques més tractades als seus films han estat les seves “falses” biografies; dic falses perquè no tenen la intenció de relatar-nos la vida i miracles dels seus personatges, sinó descobrir-nos les seves ànimes, fer parlar aquelles veus interiors que ni ells mateixos voldrien escoltar.
A Neruda del 2016 veiem un poema en moviment a mig camí entre thriller, tragèdia i comèdia.
A Jackie, també del 2016, donava veu a una dona trencada per l’assassinat del seu marit, arribava al que queda d’una persona quan ho ha perdut tot, desvelava un llegat somiat, un secret i enlairat anhel, un paradís perdut. Tant a Jackie com a Spencer l’acció es concentra en només tres dies de les seves vides, aquells dies tràgics que deixen més despullades a les persones, sense forces per mantenir aquella distància de protecció que tots tenim activada.
Diana està perduda a la seva vida, no acaba de ser realment conscient d’on es troba, però percep que està embogint incapaç de suportar-ho. Pablo Larraín ens ho fa palès en una de les primeres escenes de la cinta. Viatjant sola cap a la reunió nadalenca familiar es perd per la carretera i ha de parar a un bar a peu de camí. Entra decidida dins el local i de seguida tothom la reconeix, la gent queda astorada, sense saber com reaccionar davant un fet aparentment impossible. Diana es dirigeix als parroquians i els hi pregunta: algú pot dir-me on soc? No hi ha resposta.
La princesa havia nascut i viscut els primers anys de la seva vida a Sandringhan, en una gran casa de planta noble de la seva família, a tocar d’on la família reial anglesa tenia la seva propietat. A vuit anys, va quedar molt afectada pel divorci dels seus pares i a disset anys va marxar cap a Londres on vivia amb altres companys de pis. Allà va conèixer al príncep Carles i després d’una curta relació es van casar a 1981. Ella acabava de complir els vint anys.
Quan tot just havia de començar a viure, a tenir experiències, a caure i a tornar-se a aixecar, a anar construint a poc a poc una vida realment seva, es tancava dins d’una gàbia d’or. Com si es tanqués en un convent de clausura, sense cap grau de llibertat. Podia ser la culminació d’un somni comú a moltes jovenetes de l’època, casar-se amb un príncep blau. Era príncep i era blau, fins i tot al principi tot devia anar bé, però ella al cap dels anys no era feliç com havia imaginat, com podia ser això? No sabia ni qui era ni on estava.
Els faisans són importants en aquesta pel·lícula. També tenen, com quasi tot el que veiem en el film un paper simbòlic que els relaciona amb la princesa. Els crien a la finca per ser caçats en ocasions especials, com en aquest cas el dia de Sant Esteve, una de les moltes tradicions que es repeteixen impertorbables al llarg dels segles de forma metòdicament avorrida. Són uns animals innocents i maldestres destinats a ser abatuts per les escopetes de la família reial. Al principi del film en veurem un estirat al terra del camí que porta a Sandringhan House, segurament és mort.
La comitiva de camions de l’exèrcit, que porten a la casa les selectes provisions necessàries per celebrar les festes, passen amb les seves rodes a punt de trepitjar a l’animal. Ho veiem en un contrapicat i a cada nou vehicle pensem que les rodes li passaran per sobre, és com un joc macabre. Diana parla en un moment de la cinta amb un faisà que ronda pel jardí i, com si s’ho digués a si mateixa, li diu que marxi corrents.
Ella arriba a la festa sola i tard, ja hem sabut que s’havia perdut. Des d’un pla zenital, a gran alçada, veiem com el petit cotxe que condueix es fica dins de la finca. Des de dalt es veu tot tan gran i ordenat: jardins geomètrics perfectament quadrats com un laberint immens!, la grandiositat del mateix palau! El cotxe es veu minúscul, el percebem com un ratolí que entra a una trampa. Un cop a dins la veiem moure’s nerviosa pels grans salons sense saber ben bé que ha de fer, arriba tard i la família està esperant en un saló; és com si una força magnètica interior no la deixes entrar-hi. A la a gran casa sempre fa fred, ho perceben ella i els seus fills, la resta de la família reial semblen sentir-se ben conservats en aquest gèlid ambient; si ho diuen al servei, els hi donen més mantes. Ningú es planteja mai apujar la calefacció ni donar una mica d’escalf.
Tal com postulava Paolo Sorrentino a La Gran Bellesa del 2013, quan un ha perdut el nord cal que retorni a un lloc conegut per retrobar les referències i poder tornar a començar un nou camí; la monja del film de Sorrentino en deia les arrels i seguint el seu consell, el protagonista Jep Gambardella tornava a l’indret a tocar del seu poble, sota la llum d’un far una nit d’estiu, on per primer com havia vist la gran bellesa. Per això, de forma inconscient, Diana vol tornar a trepitjar el que havia estat casa seva, ara tancada, abandonada i mig en runes, retrobar aquell espai de tendresa, d’infantesa i d’innocent felicitat. Pensa que allà trobarà respostes al seu neguit.
Que necessita tornar a començar ho veiem quan ella reconeix un antic abric del seu pare que porta posat un espantaocells, que els hi regalava als pagesos quan ja es feien vells. Camina pel mig del camp amb sabates de saló, desvesteix el ninot i se l’emporta. El farà netejar i arreglar per la seva dama de companyia i el tindrà cada dia a la seva cambra. Serà com una figura paterna protectora, un primer pas per sortir de la tutela de l’espòs i tornar al confort de casa.
Hi ha una escena d’una gran bellesa plàstica, un joc de colors i moviment, on comencem veient a la Diana nena corrent, tal com l’anem seguint s’anirà fent gran i al final de tot la veiem a ella adulta a tota velocitat com si fugís d’un greu perill. Ella està ja visualitzant aquesta fugida.
Tothom necessita que l’estimin i una dona que se sent profundament sola i vulnerable encara més. No suporta les mirades distants i de superioritat de la resta de la família, veure l’ombra de l’amant del seu marit per tot arreu, tot li corroeix l’ànima. Els servents la vesteixen amb la mateixa indolent monotonia que quan netegen la plata, reproven que s’aparti del guió marcat. Per això vol que la seva dama de cambra, la Maggie, l’ajudi a vestir-se, intueix que hi ha alguna mena d’estima personal. El final del segon acte, tindrem el clímax que tota bona obra necessita. Diana, protegida amb la jaqueta que va ser del seu pare, aturarà el sacrifici dels faisans: potser aquell que ella aconsellar que marxés? Les escenes finals seran com una glopada d’aire fresc que ens permetran sortir del cine amb una visió optimista.
La pel·lícula és visualment una meravella, hi ha un lleu filtre que difumina les imatges donant-li aquest toc d’època, malgrat que la figura de Diana sempre apareix il·luminada, com si un focus la perseguís allà a on anés. Els jardins majestuosos, els interiors sobris i aristocràtics i sobretot els vestits de la princesa, un per cada ocasió del dia, lluminosos i coloristes. Kristen Stewart porta aquests vestits enlluernadors amb la mateixa naturalitat que nosaltres la roba d’estar per casa, ella és capaç de mimetitzar-se perfectament en la princesa, fent-nos sentir aquesta soledat, aquest desencant, aquesta tristor i aquest desig desesperat de fugir que devia sentir l’autentica.
No podem tampoc oblidar la música, que embolcalla cada escena donant-li tota la força que ha de tenir, composta per Jonny Greenwood, membre del conjunt Radiohead i compositor en solitari de música clàssica i experimental. Tot un plaer per l’oïda.
Una obra rellevant que cap cinèfil s’hauria de perdre, malgrat que potser no agradarà als incondicionals de la princesa ni tampoc als seus detractors.
GB 2021 (1 hora, 56 minuts)
Direcció: Pablo Larraín
Guió: Steven Knight
Fotografia: Claire Mathon
Musica: Jonny Greenwood
Deixa un comentari