En sentir a dir que havien estrenat aquesta pel·lícula, vaig sentir com un sotrac dintre meu i de seguida vaig tenir la necessitat de veure-la, perquè entre els primers records no personals de la meva infantesa encara tinc ben present a la memòria el dia que van assassinar al president John F. Kennedy. Jo tenia tot just nou anys i vivia en una ciutat fosca i bruta, però orgullosa d’un país segrestat i amagat, on ens contaven el que volien que escoltéssim, una visió parcial, esbiaixada i en general ensucrada de la nostra més aviat trista realitat.

Els americans eren els nostres aliats, ja que ens deien que teníem un enemic comú: el comunisme. Si, els Estats Units d’Amèrica eren també els bons, però tal com ens ho explicaven per la televisió, Amèrica no era cap paradís: Hi havia la màfia i els carrers de les seves ciutats eren molt perillosos, et podien atracar o assassinar a cada cantonada, l’aire de les seves ciutats era ben pler de contaminació, quasi irrespirable, i l’excés de cotxes feia que anar a treballar cada dia fos un suplici; és clar, nosaltres quasi no en teníem de cotxes; els seus aliments estaven tots “plastificats” i no sabien el que era un bon àpat casolà; ens deien que els americans eren una mica com a nens petits i que en general no tenien ni volien cultura ni història; també tenien problemes seriosos de justícia social perquè eren insolidaris i racistes, si eres negre, estaves ben fotut… Però eren molt rics gràcies al petroli, creien en la iniciativa privada i odiaven a mort als comunistes. Un lloc interessant per veure, millor a la distància, però mai per viure-hi.

Però en mig d’aquell caos var sorgir una estrella fulgurant, el seu flamant i jove nou president, que tenia totes les qualitats purament americanes; això no obstant, cap dels seus defectes que a casa nostra ens deien que tenien: Era catòlic, això era important per la “España Nacional- Católica”, i la seva família venia de la molt catòlica Irlanda, una part de la vella Europa i, per tant, amb cultura; així i tot, malgrat que la seva joventut ja havia lluitat amb l’exèrcit del seu país a la guerra de Corea, naturalment contra els comunistes. Des de la meva visió infantil en Kennedy era la modernitat, la joventut, el canvi; la seva dona, la Jackie també era jove, bonica i culta i tenien dos fills preciosos; jo pensava que algun dia també tindríem quelcom semblant a casa nostra, i que gràcies a ell el món en el qual viuríem seria cada cop millor, conqueriríem l’espai exterior, com en temps passats ho vam fer amb les selves o els pols, i la justícia social per tothom. Jo somiava en un món sense fronteres i no m’hauria importat que J. F. K. fos també el nostre president.

Per això el seu assassinat va ser un cop dur per mi, estrany direu per un nen que acaba de complir nou anys, però va ser tal com us dic. Recordo les imatges que ens van passar en blanc i negre, de l’assassinat i després del funeral, tinc a la memòria la desolació i la desesperança del rostre de la Jackie i la pena que vaig sentir pels seus fills tan petits… Aquest film ens conta els moments posteriors a la mort del president Kennedy tal com ho va viure, sentir i patir la seva dona.

És aquest un film periodístic, ja que reviurem la història de la mà de l’entrevista personal que un periodista li fa a la Jackie; però també és un film autobiogràfic, ja que coneixerem el que va passar per boca de la mateixa protagonista; però no sols els fets, prou coneguts, sinó quelcom més profund a mig camí entre percepció física i els sentiments, però també anhels i el desig de deixar un llegat, després d’haver viscut una època de grandesa a qui ella hi havia participat. No, aquell moment esperançat i màgic mai més tornaria ni per Amèrica ni pel món; tanmateix, tal com ho va ser Camelot per al rei Artur i els seus cavallers, la “Casa Blanca” va ser també una meca de justícia i modernitat i calia deixar la seva crònica escrita, com una flama encesa que seguis il·luminant el món.

Veiem al principi de la cinta a la Jackie absolutament sola, caminant pels jardins que rodejant la seva residència, no passeja, però tampoc va enlloc, com si estigués buscant alguna cosa perduda, és de bon matí i el sol quasi paral·lel l’il·lumina un rostre que reflecteix la seva desolació, torna a casa i arriba el periodista; sols ells dos semblen ocupar aquella gran mansió: És ella, sola davant del món, per deixar les coses clares en una entrevista a la qual sols s’escriurà el que ella vulgui.

No és una biografia i, per tant, no ens expliquen res de la seva vida anterior, ni com va arribar a casar-se amb el Jack, tampoc res de la seva relació, ni com va participar en la campanya cap a la presidència, ni la crisi dels míssils a Cuba, res de res: Repeteixo, sols ella, ara i aquí; però el director aprofita una de les preguntes que li fa l’entrevistador, recordant una presentació per la TV que ella va fer quan era primera dama, ensenyant la Casa Blanca al país, cosa que mai s’havia fet, i ens mostra les imatges en blanc i negre del reportatge, barrejades amb les del “makin–off” en color, més aviat del darrer càmera. Veiem en elles a una Jackie extraordinàriament jove en comparació de l’actual, no han passat ni dos anys, amb la cara il·luminada per la il·lusió, supermotivada per ensenyar a tothom el que estava fent per modernitzar, a l’hora per mantenir la tradició, de la residència presidencial. Gràcies a això podem veure aquell món somiat que es va ensorrar en segons pels trets de l’assassí.

Un moment màgic, el zenit de la glòria i de perfecció artística i moral que buscava amb el seu marit i que es repeteix dos cops a la cinta: El concert privat que va donar a la Casa Blanca en Pau Casals, el millor violoncel·lista del món en aquell moment, la Jackie segueix amb els ulls emocionats la interpretació del cant dels ocells, la cançó tradicional catalana que era l’única peça que l’intèrpret català exiliat tocava en públic; veiem com ella s’aixeca emocionada aplaudint i va cap a ell, amb en Kennedy darrere seu, complicitat, respecte i dignitat tant cap a l’art com cap a la legitimitat i la justícia. És emocionant per al moment que estem vivint a casa nostra aquest “reconeixement internacional”.


Poques escenes del magnicidi: Una on la càmera atrapa per darrere el cotxe presidencial que fuig a tota velocitat cap a l’hospital amb en Kennedy mortalment ferit en braços de la seva dona; un altre del moment del tret i la primera reacció; però durant quasi tota la pel·lícula veurem a la Jackie amb el mateix vestit rosa tacat de sang, que ens recorda constantment el drama. La veurem netejant-se la sang de la cara en el mateix mirallet on abans es preparava per a la recepció que resultaria fatal; després d’un dia massa llarg i massa trist podrà per fi treure’s la roba a la seva cambra en una soledat buscada però demolidora.

Assistirem als seus dubtes de fe, era molt religiosa, i com demana consell i escalf a un sacerdot en aquells moments tan durs; veurem com és apartada sense miraments per al nou president i com ella aprofita la seva última oportunitat, la cerimònia dels funerals, per deixar l’empremta d’un estil de fer les coses molt per sobre dels estàndards americans de l’època. Veurem la caiguda dels déus i com de dur és el passatge cap a l’infern.


A les acaballes la Jackie ens farà la confidència del fet que cada nit, en la intimitat, abans d’anar a dormir, els hi agradava escoltar, a ella i al president, una cançó d’un musical d’èxit que feia referència al rei Artur i que es titulava “Camelot“, una declaració d’intencions a mig camí entre la recerca de l’excel·lència i un somni de joventut.

El film està meravellosament dirigit, amb seqüències impactants i de gran força, té un guió intel·ligent i que aporta una visió diferent i més subtil dels fets, però també molt més dura; el vestuari impecable, l’ambientació i els decorats són perfectes. Per sobre de tot brilla el treball de la protagonista, la Natalie Portman, que és la reencarnació de la Jackie, o d’ella mateixa en unes circumstàncies semblants: Espectacular!!!.

Aquells que ja hàgiu passat dels seixanta potser us passa com a mi i tingueu aquest record primerenc no personal i la curiositat per saber-ne més, però si no és axis, però us agrada el bon cinema trobareu que aquesta obra és una rara joia; si gaudiu contemplant la història i els seus grans moments, no quedareu decebuts, si busqueu històries dramàtiques reals, no us la podeu perdre; però sobretot si sou fans de les grans actuacions, aquesta és la vostra pel·lícula.

USA 2016 (1 h, 35 minuts)
Director: Pablo Larrain
Guió: Noah Oppenheim
Musica: Mica Levi
Fotografia: Stephane Fontaine
Actors: Natalie Portman, Peter Sarsgaard, Billy Crudup, John Hurt, Greta Gerwing, John Carroll Lynch, Richard E. Grant, Max Casella, …