Ema és una ballarina de dansa contemporània, de reggaeton en hores lliures, està casada amb el director artístic de la seva companyia i tenen un fill adoptat, ja que ell no en pot engendrar. Quan retornen el fill als serveis socials pels seus comportaments destructius la parella no aguanta el cop i se separen. Ema serà una força destructiva que es rebel·larà davant una situació que corca a tot el que l’envolta i a ella mateixa, però serà capaç de transformar en creadora la seva fúria. El ball, la comunicació corporal, seran en aquesta pel·lícula una reproducció de la vida mateixa.

El director Pablo Larrain, nascut a Xile fa quaranta-tres anys, diu que el que intenta amb les seves pel·lícules és

“comprendre la complexitat de la humanitat”;

més encara, referint-se a la seva cinta “Neruda” de 2016 va arribar a dir que amb el seu cinema no volia fer cap homenatge a ningú perquè “no es podia filmar una estàtua”; per això les seves dues darreres pel·lícules, Neruda i Jackie, malgrat ser les biografies de dos personatges força coneguts, no són gens convencionals, busquen mostrar-nos una ànima interior, un esperit que supera els cossos que el contenen. Aquesta encara va més enllà perquè és un personatge de ficció, lliure, inventat, que s’ha anat creant a si mateix i al seu entorn; per exemple, el ball de carrer, el reggaeton, que fa com de fil conductor i és omnipresent a tots els trams de la pel·lícula, al principi no estava previst en el guió i va sorgir com una necessitat d’expressar sense paraules el sentiment turmentat d’una generació.

La primera escena és ja directa i trencadora, ens mostra un semàfor en flames en mig d’un carrer desert a la nit, allò que regula el pas dels cotxes, l’ordre, s’està cremant com si ens volguessin dir ja amb aquesta primera imatge que a les normes que coneixem cal calar-hi foc per poder crear un nou ordenament. La càmera retrocedeix i veiem a una noia amb un llançaflames a les mans: és la protagonista.

A partir d’aquí anirem coneixent a poc a poc les circumstàncies que l’han portat a l’escena inicial, de com i per què ha renunciat la Ema al seu fill i sobretot veurem la seva relació amb la dansa, ja que és al centre de tota la història i de la seva vida. Per això, en una de les escenes de la primera seqüència veurem un ballet en un escenari, una obra presidida per un sol immens, un sol vermell de foc, el foc, sempre el foc, al voltant del que giren els ballarins, la Ema entre ells, com si l’adoressin en una cerimònia ritual. Es podria pensar també que el sol és en realitat un òvul i els ballarins els espermatozoides competint per entrar-hi, una paràbola sobre la creació. És una obra de ball contemporani amb música clàssica on tot està molt pautat, és cert que molt allunyat del llac dels cignes, però és igualment acadèmic, res a veure amb el ball canalla que practica al carrer. Ella renunciarà al seu home, a la seva llar, a la feina que feia ensenyant expressió corporal als nens en una escola, a la companyia de ballet on treballava, a tot el que era la seva vida i el seu espai de confort, ja que alguna cosa dins seu li diu que aquest paquet estàndard no és per ella, que necessita trobar una altra vida més enllà de les convencions.

Sola i amb un plantejament de mínims se n’anirà a viure a casa d’una amiga, agafarà una feina de subsistència i portarà el seu art al carrer ballant reggaeton amb un grup d’amigues o fins i tota sola a la nit en una escullera que mira a la ciutat. És un tornar a començar on la dansa és la seva connexió amb el món i amb ella mateixa i llavors sortirà el llançaflames com a eina purificadora. En aquest moment de la cinta, que simultanieja la dansa amb els moviments de contactes i de relacions de Ema, podem estar un xic perduts i pensar llavors que sort en tenim de l’estètica de la coreografia i de la fotografia, no sospitem que tot està fet seguint un pla concret que té pensat minuciosament per la seva vida, o potser tan sols seguint un camí segur cap a un futur ideal, el cas és que quedarem ben sorpresos. Li diu la Ema a un amant:

“Si sabessis el que penso fer quedaries horroritzat i ell li proposa: per què no m’horroritzes ara mateix?”

però no ho fa, no ho pot fer perquè tot té el seu moment.

El cas és que aquest ball rítmic de moviments violents, proper i incitador del sexe, ens anirà empaitant fins a abduir-nos, de forma que moltes de les coses que va fen l’Ema, que ens podrien semblar extremes, les veiem ben normals, ja que hem estat advertits per la dansa de les seves necessitats. El desig necessita un cos per satisfer-se, que millor que pertanyi a la mateixa persona que gestiona el seu divorci. Al foc que porta dins i que tot ho crema i destrueix li cal l’aigua capaç d’apagar-lo: El llançaflames oposat a la mànega d’un bomber.

Ema recuperarà el que era seu: el seu marit, arrancant del seu llit a una amant com si fos Jesús expulsant els venedors del temple, del seu temple; el seu fill, acompanyat això si d’una família capaç de donar-li pau i equilibri i que li permeti a ella ser lliure. Afegirà el que necessita per construir la seva llar: Un home que li doni fills i també aquella força salvatge i primitiva de la masculinitat, però també a una amant que pugui portar al límit i sense fre la seva sexualitat.

Què és Ema? Una tragèdia grega plena de simbolismes? Vol ser ella la representació de la dona en totes les seves facetes? Una amant?, una amiga?, una deessa?, una mare?, una puta?, un esperit destructor i renovador?, una creadora?

Potser només és un intent de comprendre el difícil que és ser dona en el món actual. Sigui el que sigui en el seu fons, és una pel·lícula que no deixarà a ningú indiferent: Inclassificable, visceral, electritzant i estèticament rellevant.

Xile 2019 (1h 42min)
Direcció: Pablo Larraín
Guió: Guillermo Calderón, Alejandro Moreno, Pablo Larraín
Actors: Mariana Di Girolamo, Gael García Bernal, Santiago Cabrera, Giannina Fruttero, Catalina Saavedra, Eduardo Paxeco, Mariana Loyola, Paola Giannini, Antonia Giesen, Josefina Fiebelkorn, Susana Hidalgo,…